Prensa local

Informar por internet es algo que está al alcance (supuestamente) de todo el mundo. Claro que después viene el tío Paco con las rebajas y resulta que informar con pulcritud utilizando los medios habituales de la información ya no es tan fácil.
El mundo de la comunicación escrita ha entrado en una nueva era. Los periodistas han de cobrar lo que marcan los mínimos establecidos (léanse los precios mínimos aprobados por el Col·legi de Periodistes de Catalunya, en nuestro caso). Los diseñadores no trabajan gratis y las rotativas no perdonan un mes si no se pagan las facturas. La agencias de información también cobran sus facturas puntualmente…
Resulta que la prensa local tiene muy pocas ayudas de las administraciones, por ese motivo y otros derivados del intrusismo, la mayoría de revistas y diarios periódicos del Baix Llobregat han cerrado (inmobiliarias, grupos de presión, etc…). Han abierto sus puertas blogs y páginas web que aspiran a ser fuentes de información, y eso es sumamente positivo. Lástima que el “copiar y pegar” no es considerado como una fuente de información, al menos que yo sepa a eso se le llama ‘fusilar’ la información.
Existen publicaciones honestas que llevan muchos años haciendo auténticas heroicidades por seguir en el candelero, como por ejemplo Nas de Barraca (desde el año 1987). Se da la circunstancia de que hay personas que desearían fervientemente verla también desaparecer, pero Nas de Barraca desaparecerá cuando quien esto escribe desaparezca, y no estoy muy seguro de ello porque mi hijo Jordi también tiene el “gusanillo” de la información independiente.
Algunos ciudadanos están interesados en la información local y comarcal gratuita, competente, veraz y puntual. Se olvidan de que todo cuesta dinero, dedicación y esfuerzo.
Ya me gustaría tener un portal en internet criticar, fusilar noticias, hacer comentarios pertinentes e impertinentes y cuando llega final de mes pagar tan solo el gasto del adsl…
Invito desde estas líneas, por tanto, a los eruditos samboianos de las nuevas tecnologías a sacar al mercado una revista o diario local que rompa el mercado y sea un dechado de virtudes informativas e informáticas, y además puntual e independiente.

Camí cap a la independència

Molt s’ha escrit abans i després de la consulta d’Arenys de Munt. No insistiré, per tant, en aquest article. Bastin les imatges captades els dies 12 i 13 de setembre en aquesta petita localitat que ja és coneguda per tots.

"Camí cap a la independència" és un petit llibre escrit per l’empresari Ramon Canela, qui precisament té una important empresa a Arenys de Munt. Aquest article és el pròleg d’aquest llibre que es va difondre coincidint amb la Diada i que, gustosament, vaig accedir a escriure. Si cau en els seus mans llegeixin-lo perquè val la pena.

Camí cap a la independència

Pròleg

En aquest breviari que tenen a les seves mans, es tracta d’explicar el més clarament possible els motius per a la declaració d’independència de Catalunya. A alguns pot sonar-los a utopia, a d’altres el contrari, a campanes de festa. Als uns i als altres els demanaria que llegeixin aquest petit llibre fins al final. Val la pena.

Fa tan sols uns quants anys, parlar a Catalunya d’espoli fiscal, balances fiscals i aventurar quantitats escandaloses respecte al robatori continuat que exerceix anualment l’Estat Espanyol amb la nació catalana, era pràcticament un pecat, fins i tot en cercles nacionalistes i catalanistes estava gairebé mal vist que es tractes públicament aquest tema. Com a màxim es parlava i s’escrivia sobre la "detracció econòmica que pateix Catalunya". En menys de vuit anys la percepció dels ciutadans sobre aquests temes ha canviat substancialment.

Aquest canvi de mentalitat ciutadana ha provocat que l’oligarquia madrilenya es veiés obligada, no fa gaire, a publicar (amb gairebé 30 anys de retard) les balances fiscals. Ho va fer a la baixa més ridícula, i que ningú ha arribat a creure’s. Cap dels anteriors presidents de l’Estat espanyol (González i Aznar) va complir la seva paraula de fer públics els comptes recaptatoris, senzillament perquè no els interessava donar a conèixer, encara que fos a la baixa, la recaptació d’impostos ni el repartiment pertinent entre comunitats autònomes. Si el comptable de la seva empresa es nega a ensenyar-li els comptes, mal afer tenim entre mans. Desconfíi del contable...

Es parla de 20.000 milions d’euros anuals. Altres eleven la xifra a 25.000. El govern central assenyala com a correcta, evidentment, la quantitat aproximada de 15.000 milions d’euros. Les xifres poden variar d’un any a un altre i en aquest llibre s’assenyala encertadament que ben bé podrien duplicar-se les xifres assenyalades de l’espoli, ja que és molt difícil quantificar la recaptació d’impostos i les inversions que es fan en serveis i infraestructures.

Si a tot això afegim que els pressupostos d’inversions de l’Estat Espanyol per a Catalunya, aprovats per les Corts, s’incompleixen any rere any, no cal estranyar-se que Catalunya s’empobreixi cada cop més i vagi en l’actualitat a la saga de moltes altres comunitats espanyoles més pobres. En el seu afany espoliador Espanya està matant a la tradicional "gallina dels ous d’or", o el que és el mateix: posa frens i poc greix a la locomotora catalana, a més de robar-li combustible.

Hi ha que assenyala, i encertadament, que no tots els motius existents per a la consecució de la independència de Catalunya han de centrar-se en les qüestions econòmiques, per molt importants i decisives que aquestes ho siguin. L’afer és tan obvi que no em detindré massa a analitzar-ho. Els avatars de la història de Catalunya són àmpliament coneguts per tots, inclosos els oligarques espanyols i francesos.

Els sentiments, els himnes, les banderes i les institucions catalanes són summament importants per al manteniment de l’esperit i el sentiment nacional; hem de mantenir-los al lloc privilegiat que mereixen. A l’hora de la veritat, no obstant això, prevalen, o haurien de prevaler, el poder adquisitiu dels ciutadans, les infraestructures que mai es realitzen, la deixadesa secular que al govern central fa respecte a les seves obligacions amb Catalunya i els greuges comparatius que ens arriben dia a dia d’altres comunitats de l’Estat. Aquesta deixadesa intencionada, per activa i per passiva, porta a posar en primera línia "la qüestió econòmica catalana", i l’excessiu espoli que patim, a l’hora d’una hipotètica proclamació d’independència.

De fet, ja s’ha constatat en importants enquestes i estudis sociològics que la independència és l’únic punt factible a què pot adherir-se la majoria de ciutadans de Catalunya en l’actualitat. Són els que pateixen accentuades carències estructurals i infraestructurals als barris perifèrics dels diversos anells de l’àrea metropolitana de Barcelona, ja siguin catalans d’origen o immigrats nouvinguts o amb 50 anys de catalanitat adquirida. Els que els manquen hospitals adequats i residències per a la tercera edat, els que paguen peatges abusius quan van al seu lloc de treball, els viatgers de trens obsolets, els que no disposen de llocs adequats per a l’oci i l’esbarjo, que són també els que treballen més hores i pateixen d’estrès permanent. En definitiva, els que paguen més impostos, treballen més i reben menys a canvi.

D’altra banda els missatges llançats pels centralistes espanyols, que utilitzen tots els mitjans de comunicació de masses, es continuen centrant en què hi ha un "oasi català" que ha de ser solidari amb la resta de comunitats. Fins quan la solidaritat mal entesa? Quan se’ns demanarà permís per establir un barem solidari, un repartiment equitatiu de la riquesa que generem?

Lamentablement els partits polítics de caràcter nacionalista, catalanista o independentista d’aquesta nació sense estat, encara que amb el parlament autonòmic representatiu, no estan per la proclamació de la independència. Ja poden exposar es raons peregrines, subliminars o subjectives que vulguin. La veritat unívoca és que si ho desitgessin obertament ja s’hagués proclamat la independència de Catalunya l’any 2003. No ha estat així, no busquem raons imaginàries. Al Parlament català hi ha majoria independentista-nacionalista per a una proclamació unilateral o consensuada de la independència. Per tant, han de ser unes noves regles de joc democràtic a l’arc parlamentari català (amb noves formacions polítiques), o la societat civil i les seves entitats ciutadanes (o tots a una), les que impulsin la proclamació de la independència de Catalunya.

Les diverses mutilacions que ha patit en nou Estatut de Catalunya, malgrat ser ratificat pels parlaments català i espanyol, les controvèrsies (de mal pagador) subjacents amb els responsables econòmics del govern central a l’hora d’aplicar la nova normativa catalana (tres anys de negociacions) i el mal acord econòmic a què s’ha arribat malgrat el triomfalisme del tripartit (PSC-PSOE-ERC-IC), no fan sinó que refermar-nos en la creença que Catalunya ha de ser independent o no serà. Les promeses i mentides s’eternitzen sota la convivència dels poders fàctics espanyols.

Mentrestant es continuen construint AVES a Andalusia, Castella la Manxa o travessant el Puerto de Pajares (Asturies), autovies gratuïtes a tot l’Estat amuntegades i es restauren monuments i catedrals per tot arreu. Al govern espanyol, per exemple, mai li ha interessat acabar una obra com la Sagrada Família de Barcelona...Els mapes d’ampliació urbanística de Madrid i Barcelona cada cop se separen més i les industries de tota mena es desplacen contínuament cap a "la capital de les espanyes"...

Els models patriòtics han canviat a tot el món. La globalització de l’economia, els mitjans de comunicació i la tremenda influència que exerceixen els països emergents han contribuït i contribueixen que el sentit de pàtria vagi inequívocament unit al valor de les coses. El concepte colonialista tradicional desapareix a passos de gegant, encara que emergeixen altres formes d’imperialisme possiblement més poderós. Per tot això han anat sorgint noves nacions a Europa i la resta del món, malgrat la falsa creença que en un món global no té sentit anar creant nous països.

Catalunya, conquerida manu militari, porta 300 anys sent una colònia de l’Estat Espanyol. En aquests moments de crisi han passat tres anys per analitzar i posar damunt de la taula una proposta de finançament inacceptable i de no aplicació immediata. Se segueix amb l’espoli en format de dret de conquesta. La independència és l’única sortida. La negociació, el pactisme o l’encaix amb un Estat Espanyol centralista, excloent i a més a més difamador i menyspreador, ja no es possible.

L'Espanya racista, xenòfoba i excloent

Espanya a més de ser imperialista, excloent i falsa (ja que no existeix com a nació) és també xenòfoba i racista. Salvi's qui pugui de d'aquestes fortes qualificacions, perquè sempre queda el poble senzill i pla aliè a les polítiques impositives de l'oligarquia centralista madrilenya, que ni sap ni entén...
El racisme exacerbat contra Catalunya és promogut sigil·losament pels governs centrals de torn des de fa segles. Un sigil que es plasma en titulars de diaris, ràdios i televisions que segueixen a la caverna i fan el joc a què llencen la pedra i amaguen la mà. Al joc racista contra Catalunya també s'apunten habitualment els representants de la llei, anomenin-se CGPJ, TS, TSJC, TC, policia Nacional o Guàrdia Civil. Casos concrets atribuïbles a cadascun d'ells sorgeixen cada dia, i no em facin fer la llista perquè acapararia tot l'article.
El fi prioritari dels espanyols promotors del racisme, la desqualificació i delectació humiliant al poble català és fer oblidar, minimitzar i diluir la principal: que ens roben la cartera diàriament en format d'impostos que mai tornen a on s'han pagat, i posteriorment es reparteixen equitativament a “altres comunitats més pobres en format de solidaritat interregional.”
Als catalans ens escatimen l'article 20 de la Constitució Espanyola, aquest que parla de la llibertat d'expressió. Miren amb lupa quan ens reunim i quan ens manifestem, i tardaran poc a aplicar-nos qualsevol llei que s'inventin per a ilegalitzar els nostres partits polítics independentistes que no li segueixin el joc del ‘jou i les fletxes' com ha ocorregut al País Basc. La situació és com molt greu, tenint en compte que a Catalunya ningú utilitza la violència per proclamar la seva forma de pensar. A Catalunya s'exposen idees i s'utilitzen arguments, no armes. Però alguns habitants de la ‘meseta castellana’, i altres regions afins, no suporten que el poble català manifesti les seves idees encara dins la legalitat vigent.
Ben mirat és ‘normal' ja que mai hem deixat de ser una colònia d'Espanya, la matèria de la qual prima a espoliar no és el coure ni el petroli, és els diners que tots guanyem amb la suor del el nostre front i que, any rere any, es converteix en infraestructures i equipaments de l'Ebre per a sota.
El govern centralista espanyol no dubta a donar el vistiplau a una manifestació feixista, amb el beneplàcit del TSJC, de la Falange Espanyola, hereva d'aquells que arribaven a les cases de nit, carregaven el camió i afusellaven els nostres avantpassats en les tàpies del cementiri i altres llocs lúgubres, quelcom ja inaudit als països civilitzats de l'Europa dels 15.
El govern centralista espanyol no dubta a posar tots els pals possibles en les rodes d'aquells que, dins la legalitat, manifesten la seva nacionalitat catalana o les seves idees independentistes, com si fos un crim de lesa majestat, i valgui la retrògrada expressió. Quelcom així com intentar prohibir el lliure pensament, el lliure albir dels ciutadans. Declarar-se independentista o nacionalista en l'Estat Español és com declarar-se dimoni pelut, vermell, maçó, amb banyes i cua, com en els millors temps del franquisme.
Una de les principals condicions perquè un país sigui democràtic és la llibertat d'expressió, reunió i associació. Sembla que a Catalunya encara no ha arribat la democràcia. Cada cop que s'engega una iniciativa que no sigui connivent amb la Unitat d'Espanya en allò Universal, mani a Madrid qui mani (PSOE o PP), tots els poders fàctics treuen a la palestra el sagrat i intocable llibre de la Constitució Espanyola per aixafar el moviment. Els va en això, més que la Unitat d'Espanya, la unificació dels Pressupostos Generals de l'Estat.

Visça Catalunya Lliure!
Diada de l'Onze de Setembre de 2009

Pedro Morón de la Fuente
Escriptor i periodista
President de l'Associació Catalònia Acord

Comunicat de la PDD

PLATAFORMA PEL DRET DE DECIDIR COMUNICAT DE PREMSA

LA PLATAFORMA PEL DRET DE DECIDIR FA UNA CRIDA, A GRANS I PETITS, A FER UN VERMUT A LA PLAÇA DE LA VILA D’ARENYS DE MUNT EL DIA 13 DE SETEMBRE ,A LES 12H DEL MIGDIA, EN DEFENSA DE LA LLIBERTAT D'EXPRESSIÓ.

La Plataforma pel Dret de Decidir manifesta el seu profund desacord amb la decisió del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya de donar permís a Falange Espanyola, perquè es manifesti el proper dia 13 de setembre a Arenys de Munt. La Conselleria d'Interior havia anul·lat el permís, concedit a aquesta organització, per manifestar-se aquest dia i l'havia traslladat a una data posterior , a instàncies de l'ajuntament d'Arenys i d'altres entitats de la població, que tenien por del desordre públic que aquesta manifestació podia provocar.Avui, però, el Tribuna Superior de Justícia de Catalunya ha revocat aquesta anul·lació i ha concedit el permís de manifestació a Falange Espanyola, cosa bastant sorprenent tenint en compte que, per evitar aldarulls, s'han prohibit manifestacions d'altres grups polítics de signe completament diferent en altres punts de l'Estat. Sembla, doncs, que la justícia no s'aplica igual per a tot el territori de l'Estat ni per a tots el grups. També, avui, la jutgessa del Tribunal Contenciós ha anul·lat l'acord del ple d'Arenys que dóna suport a la consulta a instàncies de l'advocat de l'Estat, d'ideologia falangista i malgrat les al·legacions presentades per l'entitat organitzadora. La PDD denuncia que el TSJC ha anul·lat el dret de decidir del Govern de Catalunya en una Qüestió que és competència seva com és l'ordre públic.La PDD insta al govern de la Generalitat perquè protegeixi la llibertat d'expressió i garanteixi el per exercir-la.La PDD davant la prohibició que l’ajuntament doni suport a l’exercici d’un dret fonamental de les persones com és la llibertat d'expressió fa una crida perquè el proper diumenge, dia 13 de setembre a les 12h del migdia, tothom vagi a Arenys de Munt a fer un vermut col·lectiu per la llibertat d'expressió.

Barcelona, 9 de setembre de 2009

Àrea de comunicació:Plataforma pel Dret de Decidir

Mafias farmacéuticas

Ignacio Ramonet
Le Monde Diplomatique

Muy pocos medios de comunicación lo han comentado. La opinión pública no ha sido alertada. Y sin embargo, las preocupantes conclusiones del Informe final (1), publicado por la Comisión Europea el pasado 8 de julio, sobre los abusos en materia de competencia en el sector farmacéutico merecen ser conocidas por los ciudadanos y ampliamente difundidas. ¿Qué dice ese informe? En síntesis: que, en el comercio de los medicamentos, la competencia no está funcionando, y que los grandes grupos farmacéuticos recurren a toda suerte de juegos sucios para impedir la llegada al mercado de medicinas más eficaces y sobre todo para descalificar los medicamentos genéricos mucho más baratos. Consecuencia: el retraso del acceso del consumidor a los genéricos se traduce en importantes pérdidas financieras no sólo para los propios pacientes sino para la Seguridad Social a cargo del Estado (o sea de los contribuyentes). Esto, además, ofrece argumentos a los defensores de la privatización de los Sistemas Públicos de Salud, acusados de ser fosos de déficits en el presupuesto de los Estados...

Leer artículo completo http://www.rebelion.org/noticia.php?id=90805

Ahora si, ahora no, ahora si, ahora no...

Afortunadamente, y en un gesto inesperado y novedoso de cambio de mentalidad, el Honorable conseller Joan Saura ha rectificado y la manifestación de Falange Española en Arenys de Munt se llevará a cabo después de que se celebre el referendum (si es que se llega a celebrar, que esa es otra).

Así va funcionando el gobierno 'tripartito' catalán. A base de "donde digo digo, digo Diego" y que Dios (si es que existe) nos ampare. 'oremus'...