VAGA HIPÒCRITA

UGT i CCOO han convocat una vaga per al 29 de setembre, que té com a única finalitat salvar la cara davant l'opinió pública, però sense cap intenció d'obligar el Govern del PSOE a rectificar la seva política econòmica contra els sectors més febles de la població. És una vaga hipòcrita.Aquests sindicats han estat servint de corretja de transmissió política i electoral del PSOE des de fa molt temps, i han col·laborat en la dinàmica governamental consistent en socialitzar les pèrdues i privatitzar els beneficis.Es tracta d'organitzacions que funcionen mitjançant aparells burocràtics sobredimensionats, dirigits per funcionaris que no defensen els sectors més febles, sinó que representen interessos polítics i, en molts casos, simplement pretenen la supervivència dels seus burocràcies....

ANTONIO GALEOTE Tot l'article

Guerra y terrorismo

El Periódico de Catalunya (como podría ser otro medio cualquiera) del día 16 de septiembre, página 13; noticia de 15 líneas (sección Internacional):
Titular: «Mueren 13 civiles en una operación militar en Irak». La noticia hace referencia a que fuerzas iraquís y de Estados Unidos buscaban a un cabecilla de Al Qaeda.
Una noticia como muchas otras que estamos acostumbrados a leer y que no dan pié ni para una entradilla del telediario de la noche. 13 muertos de nada...
Claro, en este caso la diminuta noticia no ha dado lugar a grandes manifestaciones ni sepelios con honores y medallas. Ya estamos acostumbrados a este tipo de muertes producto de la «guerra». El otro tipo de noticias, dignas de ser reseñadas por todos los medios de comunicación y comentadas por los tertulianos y columnistas, son las de índole semejante a la de los dos guardias civiles asesinados en «atentado terrorista» en Afganistán, porque claro, allí no había ninguna guerra...
Los unos mueren a consecuencia de actos terroristas, los otros a consecuencia de actos justificados por una guerra. La hipocresía está servida en bandeja.
El mismo método utilizado en Vietnam, Laos, Camboya o Israel. Cuando los más pequeños se defienden, los grandes califican sus actos inmediatamente como «atentados terroristas». Se piensan los medios de comunicación que los ciudadanos somos imbéciles y seguimos creyendo en los Reyes Magos.
Ya no vale aquello de que quien manda en los medios son sus propietarios. La dignidad de periodistas y redactores debería de estar por encima de tamañas mentiras. Una guerra es una guerra y hay muertos como consecuencia de la misma por parte de todos los contendientes implicados. No puede calificarse a unos de terroristas y a otros como ‘ejecutores accidentales de actos de guerra’.
El terrorismo de los más fuertes no puede seguir camuflándose tan miserablemente por parte de los profesionales de la información.

(Publicado en Nas de Barraca septiembre 2010)

El ‘separatismo’ del Muy Honorable José Montilla y sus adláteres

El presidente de la Generalitat, Muy Honorable José Montilla, se ha adherido al pensamiento único de los grandes de España de la actualidad (y de la antigüedad) en su discurso excluyente con motivo del 11 de Septiembre Diada Nacional de Catalunya. Esos personajes que todos conocemos y hemos padecido son, entre muchos otros; Alfonso Guerra, Felipe González, Rodríguez Ibarra, José Bono, Mariano Rajoy, José María Aznar, o en última instancia la ciudadana de Esplugues de Llobregat y ministra del ejército Carmen Chacón.

Baste tan sólo citar una de las frases del patético discurso del día 10 de septiembre en el que invita a huir del ‘separatismo’ a todos los ciudadanos catalanes, como si el separatismo fuese la peste bubónica o la lepra. Parece ser que el presidente de la Generalitat aún no se ha percatado de que una gran parte de los ciudadanos de Catalunya se han manifestado ‘separatistas’ en los últimos tiempos y precisamente durante su mandato. Dato que es evidente e innegable, si por ‘separatismo’ entendemos derecho a decidir o independencia. Mal asunto para su partido a la hora de cosechar votos… Claro que el domingo 12 de septiembre hace un intento de rectificación y aclara “que la pulsió 'separadora' de què va parlar en el seu missatge de la Diada existeix a Catalunya però també a Espanya”. Rectificar es de sabios, pero por la boca muere el pez.
Todo entraría dentro de la normalidad si la palabra “separatismo” no hubiese sido pronunciada como algo repelente y malo o como algo extraño y antinatural dentro de una Catalunya que ha de mantenerse unida, ineludiblemente, a una España que expolia, controla y no concede libertad a los ciudadanos que piensan de diferente forma.

Nadie se rasgue las vestiduras por estas declaraciones ‘españolistas’ del presidente. Es el papel que juega y ha jugado siempre, por el cual fue investido precisamente por un partido ‘separatista’ (ERC) en el año 2003. Resulta que este partido (ERC), a dos meses y medio vista de las próximas elecciones catalanas, nos da a entender que no pactará más con el partido que representa a su ‘protegido’ (PSC-PSOE) si éste no entra por el aro, precisamente, del ‘separatismo’. Tan nefastas para los intereses de Catalunya han sido estas dos legislaturas del tripartito que han provocado (sin quererlo por supuesto) un aumento espectacular en las ideas independentistas de los catalanes. Por tanto si tal como proclama ERC el independentismo ha subido gracias al fracaso de la coalición en el poder, debería seguir apoyando la presidencia de Montilla después de las próximas elecciones. Seguro que en cuatro años más la independencia de Catalunya estaría asegurada.

Lástima que en unos momentos cruciales para el futuro de Catalunya asistamos a una desbandada general del independentismo catalán. La Diada ha sido un mosaico de muchos colores, como el que adorna los bancos del Parque Güell del arquitecto Antoni Gaudí. Da la impresión de que haya habido ‘infiltrados’ de renombre en las filas del independentismo, empeñados en un ‘separatismo’ diferente y contrapuesto al que propugna José Montilla, pero con los mismos intereses.

En otro orden de cosas, gracias a las más de 1.600 personas que han accedido (por lo pronto) a este blog para leer mi anterior post "Divideix i venceràs"

Pedro Morón de la Fuente
President de Catalònia Acord

Divideix i venceràs

No crec que es tracti a aquestes altures de desprestigiar a cap candidatura independentista. Tampoc a cap dels partits polítics, associacions o entitats de caràcter independentista que es van a presentar a les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya. Es tracta senzillament de posar alguns punts sobres les ies sense que per això ningú no es cridi a escàndol ni se senti atacat.

D'una banda dissabte passat, dia 4 de setembre, es va triar els candidats de Solidaritat Catalana per la Independència, la formació fundada per Joan Laporta. Resulta que es decideix utilitzar la fórmula de les primàries per triar els candidats. Però no a tots els candidats. Els dirigents de la nova formació decideixen blindar als sis primers per la circumscripció de Barcelona (Laporta, López Tena, Uriel Beltrán, Isabel-Clara Simó, Anna Arqué i Emili Valdero) o el que és el mateix: assegurar-se una acta de diputat, si es produeix el cas. Per tant a Barcelona només es pot afirmar que s'han utilitzat unes primàries amb els daus trucats, amb trampa en el principal. En les altres tres places (Girona, Tarragona, Lleida) se sobreentén que suposadament ha passat quelcom semblant al triar-se a ‘dit' als caps de llista que han presentat candidatura. Mal comencem si damunt es posa sobre el tapet i en dubte la fórmula utilitzada pel Sr. Carretero (Reagrupament) de triar els candidats en assemblea.

A més a més per ambigus motius que gairebé ningú coneix, cadascuna d'aquestes formacions, a hores d'ara, es presentarà a les eleccions per separat, quan tota la Catalunya independentista pensava i pensa que l'ideal era i és formar una coalició, simplement per allò que junts traurien molts més diputats que per separat. Però no, per separat i amb desqualificacions encobertes per ambdues parts.

Endarrere han quedat tota una sèrie de minúsculs partits i petites iniciatives que no han fructificat i que han col·laborat a desmembrar l'ampli moviment independentista forjat en multitudinàries manifestacions que tots tenim present. Endarrere han quedat Brussel·les, Ginebra, Arenys de Munt i el 10-J. Com sempre uns fan de tro i és per a altres la ploguda. Legítim, per repetit al llarg de la història, que cadascú faci de la seva capa una casaca, però les cartes deurien haver estat sempre panxa enlaire i damunt de la taula. Fa la impressió, tal com s'han desenvolupat les coses, que uns s'han treballat el missatge independentista pensant en primàries amb cartes marcades i a la seva conveniència, mentre els altres han jugat a col·locar als més afins en primera línia de contesa.

Ningú ha pensat en totes aquelles persones anònimes que s'han corregut el carrer demanant la independència, que són els més, i que ara dubten (encara que solapadament) de les fórmules utilitzades pels quatre capitostos (que ningú ha triat democràticament) que surten en les notícies. Ningú pot dubtar que la màxima romana “divideix i venceràs” s'ha produït com cal en la nostra Catalunya actual. Sincerament; no ho hagués fet millor l'aparell de la intel·ligència espanyola.

Benvingudes siguin com més candidatures independentistes o sobiranistes surtin a la llum en benefici de la nostra malparada Catalunya. El moment ho requereix. Espanya s'ha passat i es passa amb escreix en les seves aspiracions colonialistes i espoliadores. Les mentides i promeses de dubtosa 'catadura' sorgides des del Passeig de la Castellana són moneda comuna que ja ningú no creu. És necessària una resposta contundent i aquesta només pot donar-se en els moments actuals per mitjà de les urnes. En aquesta tessitura el joc net i transparent era i és més necessari que mai.

Sant Boi, 5 de setembre de 2010

Pedro Morón de la Fuente
Periodista
President de Catalónia Acord