dimecres, 21 de novembre del 2007

DEPENDENCIA O INDEPENDENCIA DE CATALUNYA

Per Alfons López Tena

Tras treinta años de democracia estable, sólidamente anclados en la Unión Europea y el euro, impensables los golpes de Estado, integrados en la globalización y prósperos, es hora de hacer balance sobre si le conviene a Catalunya seguir en España. Salvo efusiones líricas, amenazas gonadales y acusaciones de delirio psiquiátrico (idénticas a las practicadas por la dictadura soviética), no se oye en España argumento alguno que justifique la dependencia de Catalunya. Los unionistas catalanes, salvo una cierta apelación a la resignación y la rutina, tampoco razonan, incluso recurren crecientemente al escarnio y la amenaza, aquí más próximos a los usos de la dictadura maoísta. Es normal esta afasia, que se intenta ocultar bajo abundantes bramidos, pues el fundamento económico de la conveniencia de pertenecer a España ha desaparecido.
Ya no es el Estado español quien tiene moneda y determina los tipos de cambio, los tipos de interés y los aranceles de importación y exportación.
Ya no hay mercado español, lo ha absorbido el único europeo, y es Bruselas quien toma esas decisiones y se abre a la globalización, con el resultado inevitable de la disminución de la importancia relativa del antiguo mercado protegido: hoy Catalunya vende al resto del Estado menos del 40% de su producción, e importa de allí menos del 35%. A Catalunya la dependencia ya no le es compensada por el acceso privilegiado al mercado español, que además se ha convertido en arriesgado por ser el único en que los productos catalanes son boicoteados por el hecho de serlo (práctica del 21% de los madrileños, según /ABC/).
Sólo le queda a España un mecanismo de actuación económica, la inversión pública, y los datos y hechos son elocuentes: tras décadas de detraer cada año el 10% del PIB catalán sin invertir en Catalunya (19.200 millones de euros el 2005), se desploman los servicios públicos que gestiona España y llevan su E: RENFE, AENA, REE, ENDESA, etc. ¿Qué reciben los catalanes a cambio del expolio fiscal? Ni siquiera la transparencia, pues los balances fiscales, públicos en la Unión Europea, Alemania o Reino Unido, los ocultan en España tanto los gobiernos del PP como los del PSOE. ¿Qué esconden? Tampoco a la hora de comprar empresas españolas es una ventaja estar en España, pues la toma de control catalana es bloqueada de una u otra manera, y contra ella se blande la Constitución y la xenofobia, que no se invoca frente a OPAs alemanas o italianas. Al expolio del Estado y la explotación monopolística de los servicios públicos privatizados se añade la penuria de la Generalitat.
Baste un dato: tras treinta años de autonomía, y para 7,5 millones de habitantes, el presupuesto catalán es de 32.000 millones de euros. Tras ocho años de autonomía, y para 5 millones de habitantes, el presupuesto escocés es de 46.000 millones de euros. Escocia en ocho años ha conseguido el doble por habitante de lo conseguido por Catalunya en treinta. Mal negocio es hoy España para Catalunya: privada de política fiscal, crónicamente objeto de desinversión pública, discriminada hasta en tratados internacionales (esos que firma el Estado español prohibiendo que utilicen el aeropuerto de Barcelona los aviones desde o hacia Toronto, Miami, México, Bangkok, Kuala Lumpur, etc.), boicoteados sus productos, rechazados sus compradores como extranjeros hostiles, ¿a quién le interesa continuar la dependencia? ¿Alguien podría explicar alguna ventaja comparativa de la dependencia respecto a la independencia? (si puede ser, sin insultar).
El problema de Catalunya se llama España, que se dedica, mediante el aparato del Estado que los catalanes pagan, a bloquear todos sus proyectos: ni conexión ferroviaria del puerto con Europa, ni servicios públicos que funcionen, ni inversiones en infraestructuras, ni TGV a Europa, ni toma de control de empresas españolas, ni aeropuerto intercontinental, ni nada de nada. Ya están conseguidos los objetivos modernizadores comunes a catalanes y españoles, España ya es democrática y europea, pero tan adversa a la diversidad como siempre, no se concibe como plurinacional sino como unitaria, y percibe a los 'diferentes' no como un activo a promover sino como una molestia a eliminar. Proclama que Catalunya es España, pero piensa y actúa que Catalunya es de España. Una posesión. Intentamos de buena fe una corrección del expolio fiscal, el dominio político y la discriminación económica y cultural.
Tendimos la mano para sólo recibir insultos, boicots y engaños, y un Estatuto que no se aplica ni cumple, pues este Gobierno español, como los anteriores, no tiene por qué cumplir la ley cuando afecta a Catalunya. No pasa nada, ya lo avalarán como siempre los Tribunales Supremo y Constitucional, que para eso los nombran el PP y el PSOE. Se equivocan: bloqueada bajo España, maltratada en España, insultada por España, harta de España, a Catalunya sólo le queda un camino: la independencia.
España tiene mucho a ganar con un Estado catalán, perdería un miembro descontento y problemático pero ganaría un buen vecino y amigo, y podría superar los bloqueos que sufren las libertades y la democracia por causa de una estructura institucional concebida y practicada para asegurar el dominio de una mayoría nacional española sobre las minorías nacionales. Como ya advirtió Burke, es ese dominio la causa de las mayores corrupciones del orden constitucional.
Dijo Azaña que para mantener España unida había que bombardear Barcelona cada cincuenta años, método que calificaba de bárbaro pero efectivo. Los bombardeos ya no son posibles, y España no ha aprendido en su lugar el método de ganar la adhesión cordial e interesada de los catalanes. En el fondo, tanto da. Se ponga como se ponga, la independencia de Catalunya es ineluctable e inevitable. Mene Tequel Parsin. Ha empezado la cuenta atrás.


/Alfons López Tena és vocal del Consell General del Poder Judicial./

diumenge, 18 de novembre del 2007

"LAMENTO MUCHO QUE ESCRIBAS EN CATALAN"

(Enviat per un amic valencià)

Be que hi haurem de fer alguna cosa....¿ o no?

passa-ho

El Diari de Balears publicava el dia 25, a la secció 'No vagi per dit',
aquesta notícia:

El «general manager» contesta.
Curiosa la resposta de 13 paraules que el «general manager» de l'empresa mallorquina de softwareOrangetech, radicada al Parc Bit, envià a un sol·licitant de treball que s'hi dirigí en català:
«Lamento mucho que escribas en catalán, es una pena que desperdicies las oportunidades».

No posam ni afegim. Us proposam que els faceu arribar, per la via que cregueu millor, aquesta resposta (també de 13 paraules):

'Sr. General Manager d'Orangetech, Lamentam molt que penseu així del català. És una pena que perdeu clients.'

Les dades de l'empresa són aquestes: Orange Technologies, SL Parc Bit / Edifici Estel (local 1D)
Cra. de Valldemossa, km 7,4
Tel.: 971 439 709
Fax: 971 439 718 A/e:
info@orangetech.es

Un Juez de Menores de Granada que habla muy claro

Os recomiendo a todos que perdáis un poco de tiempo con las opiniones de este juez de Granada sobre el tema de la educación de nuestros hijos. Es totalmente rotundo.
Me lo agradecereis....

divendres, 16 de novembre del 2007

Ha mort el santboià Miquel Puig i Vargas

El santboià Miquel Puig i Vargas ha mort a les 14,30 hores del dia d'avui al oncològic d'Hospitalet a conseqüència d'una mortal malaltia.

Miquel Puig era en l'actualitat membre del Comitè Executiu Local de CDC en Sant Boi de Llobregat i formava part de la Secretària d'Acció Territorial i Municipal. Era un dels principals redactors del programa electoral de CIU pràcticament des de la seva afiliació al partit a principis dels anys 90. Treballava actualment en el Departament de Gerència de la Unió General de Treballadors de Catalunya (UGT). Amb anterioritat hi havia ocupat el càrrec de sotsdirector de l'empresa pública ADYGSA.
Miquel Puig estava casat i tenia tres fills. Vivia en el popular barri de Marianao.Tot aquell que ho coneix sap que és una de les ments polítiques més preclares que ha donat la nostra ciutat (Sant Boi) i el Baix Llobregat.
Va formar part del primer ajuntament democràtic de Sant Boi (1979-1983) com a regidor electe pel PSAN.
Les seves restes mortals han estat traslladats al Tanatori de Sant Boi (Polígon Salines) on es troben en l'actualitat.
Demà dissabte, dia 17 de novembre, a les 16,30 h. s'oficiarà una cerimònia laica a la capella del tanatori. Posteriorment les seves restes seran traslladades al Cementiri de Collserola en El Papiol.
Descansa en pau amic.

dimarts, 6 de novembre del 2007

El Baix Llobregat, de moda

BRESSOL DELS POLÍTICS QUE ARA GOVERNEN A CATALUNYA

Des de l'any 2003 la comarca del Baix Llobregat ha saltat a la palestra informativa per múltiples motius. Un dens territori català pròxim als 700.000 habitants, que anteriorment passava gairebé desapercebut, ara és portada de diaris. Ciutats com Cornellà o Sant Boi han entrat per la porta gran de l'imaginari col·lectiu espanyol per motius molt variats (Pau Gasol, José Montilla, aeroport del Prat, atacs racistes, etcètera) i últimament per haver-se col·lapsat a conseqüència de les obres faraòniques que l'Estat està portant a terme. Primer amb el llarguíssim i somnolent pla del delta, després amb la malaguanyada construcció de l'AVE. Amb anterioritat, la construcció de vies, artèries i cinturons (ronda del Litoral, variants de l'autovia, adequacions de carreteres comarcals...) que l'únic que han aconseguit és una circulació més lenta amb embussos d'hores en els moments més necessaris per als ciutadans.

EL BAIX LLOBREGAT S'HA CONVERTIT en el bressol dels polítics que ara governen a Catalunya. La majoria dels anomenats capitans del PSC-PSOE són veïns del Baix Llobregat, o d'altres localitats del primer cinturó de Barcelona. És a dir, de la bossa d'immigrants estatals dels anys 60-70 més nombrosa. No és, ni de bon tros, fruit de la casualitat. Alguns alcaldes de la zona han governat durant més de 20 anys sense rebre cap molèstia des de la Generalitat. Primer amb l'extingida Corporació Metropolitana de Barcelona que ara volen tornar a ressuscitar, i després amb els ulls grossos del departament d'Urbanisme. Els ajuntaments d'aquesta comarca han governat a gust, uns més que altres, en els últims 27 anys. Alguns d'aquests municipis, com el de Sant Boi, van perdre la iniciativa cap al desenvolupament fa anys, per la mala gestió dels seus alcaldes, que han convertit la ciutat en un embut sense sortides ni entrades en hores punta. És més: Sant Boi (86.000 habitants), per exemple, no té cinemes, ni teatres, ni zones d'oci.
NO OBSTANT AIXÒ, CORNELLÀ, VILADECANS, Gavà o l'Hospitalet (aquest, annex a la comarca) són una altra cosa, han sabut adaptar-se als temps. Amb tot això, sembla que la feina encomanada al Consell Comarcal no ha estat del tot satisfactòria i el pas dels anys ho està demostrant. Per tant, José Montilla (i la seva esposa Ana Hernández) o José Zaragoza i molts altres no pot dir-se que hagin fet una feina encomiable des del Consell Comarcal del Baix Llobregat pel que fa al control de les infraestructures, malgrat capitanejar el partit que ha arribat a la presidència de la Generalitat de Catalunya. I com sempre els errors del present i del passat cauen com una llosa sobre els més desfavorits; els treballadors/es, que han de fer hores extres sense cap remuneració per poder acudir als seus llocs de treball. De totes les alternatives possibles, l'AVE havia de travessar Bellvitge i el Gornal; dos barris netament obrers i que ja patien un enclaustrament secular, amb barreres arquitectòniques de tota mena. És el més fàcil: que paguin els de sempre, que són els més desfavorits. Ni l'alçada dels edificis ni la fragilitat sorrenca de la terra pròxima al delta han condicionat el pas del tren d'alta velocitat per aquesta zona. Sense tenir en compte que durant uns mesos els viatgers del famós Carrilet hem hagut de travessar unes vies que, com ara s'ha demostrat, estaven en perill imminent. Es comprèn per què el tren passava pel Gornal a cinc quilòmetres per hora...

L'IMPORTANT AQÜÍFER DEL DELTA ESTÀ EN VIES de desaparició. El riu segueix igual de brut i contaminat, les empreses importants han emigrat a Madrid o a altres països on la mà d'obra és més barata, i les indústries químiques han fugit. On abans hi havia indústria ara hi ha empreses d'equipaments, d'emmagatzematge o serveis. S'amplia l'aeroport sense mirar les molèsties als ciutadans (el Prat, Viladecans, Gavà, Castelldefels). S'executen obres, com la desviació del riu Llobregat, gairebé sense tenir en compte les zones ecològiques protegides. Es permet amb tota impunitat l'ampliació de la C-245 amb una rotonda al mig (la Parellada, entre Cornellà i Sant Boi) que és el punt negre més fatídic de tot l'Estat, i així porta molts anys sense que ningú li presti la més mínima atenció. El projecte de la línia 12 del metro (CiU) que anava des de Castelldefels i fins a la zona alta de Barcelona, passant per Gavà, Viladecans, Sant Boi, Sant Joan Despí, etcètera, es va apartar des del govern de Maragall, en benefici de l'ampliació d'altres línies que, inexorablement, finalitzaven a la plaça d'Espanya o a l'Estació de Sants. Ara ens trobem en un carreró sense sortida, amb unes obres començades i que ningú sap quan finalitzaran. Segur que algú pensarà en el rebutjat projecte de l'esmentada línia 12. Sempre tard, malament o mai. Això sí, a la nostra comarca s'ha construït d'una manera tan desenfrenada que mentre els joves no tenen capacitat econòmica per comprar o llogar un pis, s'està exhaurint el sòl públic en benefici de les construccions privades. Hauríem de preguntar-nos si qui no ha sabut posar ordre en una sola comarca pot fer-ho a tot Catalunya.

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 26. Dimarts, 6 de novembre del 2007

dissabte, 27 d’octubre del 2007

Ha llegado la hora de hablar claro...

Todo lo demás son pamplinas. Ha llegado la hora de dar cifras, de aclarar las aguas y afirmar con rotundidad que el Estado Español nos roba diariamente más de 54 millones de euros en nombre de una solidaridad oscurantista. Si no fuese así no habría duda de que las famosas balanzas fiscales se harían públicas. No hay más.
La Associació Catalònia Acord, desde su Agenda Mensual (que ya va por el número 60) viene repitiéndolo desde el año 2001, cuando casi todo el mundo callaba. Por ello nos alegramos de la reciente aparición del Cercle d'Estudis Sobiranistes y de que personas tan cualificadas den la cara, como hay que hacerlo y no de "amagatotis" o cuando el campo está despejado.


"España nos roba 19.200 millones de euros exactamente"

Alfons López Tena pide la publicación de las balanzas fiscales. El vocal del Consejo General del Poder Judicial y promotor del Círculo de Estudios Soberanistas, Alfons López Tena, ha defendido que "según los datos, España nos roba 19.200 millones de euros", además de criticar que "las balanzas fiscales no se publican nunca incumpliendo la ley del Congreso de los Diputados, que dice que deben ser públicas". "Si no las publican, señal de que algo esconden", ha añadido López Tena.El miembro del Poder Judicial cree que "no es posible la continuidad de la dependencia de Catalunya de España", además de reiterar que "la independencia de Catalunya por vías pacíficas es posible y es la única salida para salir adelante". López Tena considera en este sentido que "Catalunya ha llegado a una situación en que la autonomía ha dado todo el que puede dar de sí", puesto que "la carencia de inversiones es patente".López Tena también ha reconocido que cuando entró como miembro del Poder Judicial no era soberanista porque "todavía creía que era posible un Estado plurinacional". "El proceso de ver de cerca el funcionamiento del Estado y el asunto del Estatuto me han llevado a la conclusión que no hay ninguna posibilidad de transformación del Estado".

Amnistia Internacional

Una entrevista sobre la Feria de Abril de Barcelona