dimarts, 19 de maig del 2009

Catalunya al tall de la navalla


En l'Estat Español (la mal anomenada Espanya) hi ha La Fundació DENAES, els patrons i adherits de la qual persegueixen i vigilen la defensa de la unitat nacional i que ningú li falti el respecte a les seves institucions i símbols. Per això es van a querellar contra les dues entitats, Catalunya Acció i ESAIT, que suposadament van promoure la xiulada al rei en el partit de la final de la copa del susdit i borbònic monarca.
Tots sabem que fundacions i associacions com DENAES són prolixes per aquestes llars. Els prebostos d'aquestes entitats, de dubtosa “catadura”, solen sortir a la palestra en moments puntuals que sempre coincideixen amb actes o declaracions de partits polítics o entitats nacionalistes o independentistes (“perifèrics” per entendre'ns). En paraules planes: són els sequaços-esbirros emmascarats, que utilitza l'oligarquia madrilenya, per contenir verbalment catalans i bascos (perquè ara està mal vist a Europa treure el fuet). No dubten a portar als tribunals als qui cremen banderes "roji-gualdas", posin en dubte l'autoritat (?) del rei o la ‘unitat de la España grande y libre'. També hi ha altres entitats espanyolistes que es dediquen a controlar els “maltractaments” respecte d'això de l'idioma castellà, l'educació, allò danyós que és l'independentisme i un llarg etcètera.

Passo olímpicament d'aquest tipus d'associacions i fundacions. Més aviat em pitet de rialla cada cop que surten a la palestra. Crec que és l'única forma de contestar uns individus que no es conformen de tenir tots els poders i mitjans econòmics a la seva disposició contra “els diferents” sinó que també utilitzen a la societat civil per controlar-los, després del pagament mitjançant suculentes subvencions en què tots col•laborem obligatòriament. La llista d'aquest tipus d'entitats no cabria en aquest article, per cert. Ja només ens faltava que ens treguin fins al dret de queixar-se…
Xiular o donar-li l'espatlla a qualsevol personatge, per molt important que aquest sigui, és un acte de protesta que teòricament està, o hauria d'estar, contemplat en l'article 20 de la Constitució Espanyola. Sí, aquest que parla de la llibertat d'expressió. Però vist ho vist, en aquest país hi ha ciutadans de primera, segona, tercera i de moltes altres classes.
El rei és intocable, la família reial també, És això una democràcia o una rifada?
Si a Catalunya tinguéssim una “Fundació DENAES” que ens defensés dels greuges espanyolistes, no donarien l'abast posant denúncies en els tribunals, encara que si es moren de rialla amb les decisions del nostre Parlament, poc podem fer…
Alguns suggeriments a aquesta possible i imaginària fundació en defensa dels interessos de Catalunya:
-L'oprobi i escarni que va fer de tots els catalans l'exministra Magdalena Álvarez.
-Les innumerables mentides, i de gros calibre, del senyor José Luis Rodríguez Zapatero, quan es dedica a fer promeses al govern català que mai compleix.
-El robo ‘legal' i continuat, 20.000 milions d'euros anuals, que pateix el poble català.
-El menyspreu de molts dirigents espanyolistes, amb el que col•labora gustosament la ‘brunete mediàtica’ estatal.
-L'elaboració continuada de lleis i projectes del Parlament de Madrid que afavoreixen, sempre i invariablement, a les comunitats afins, amb els nostres diners. Llegeixi's: AVES, trens, autopistes i la resta d'infraestructures.
-Els pals en les rodes que històricament posen els eurodiputats espanyolistes a tot el que soni a català (i basc per descomptat).
-El miserable abandó (de tota mena) a què ens tenen sotmesos des de fa 30 anys (o 300?) i que ens porta a estar per sota de la mitjana estatal en estat del benestar.

I mentrestant els polítics catalans dividint-se cada cop més, creant nous partits i plataformes independentistes. La societat civil catalana els segueix el ritme compassadament i fragmentant-se cada cop més per a alegria de tots els espanyols, És que ningú no s'adona?

L'acció al camp del Mestalla, promoguda per Catalunya Acció i ESAIT és un exemple a seguir. Cal perdre la por a l'Estat Espanyol. Tornar-li l'espatlla al rei i bufar en un xiulet, és un acte de protesta legítim i massa suau si analitzem amb deteniment les reiterades ofenses de l'altra part cap a Catalunya.
A l'Estat Espanyol tan sols ens uneix part d'un dolorós passat comú i els impostos colonials que paguem sense piular i religiosament. La separació és inevitable, la situació insostenible i al tall de la navalla. Veus i plomes autoritzades ho vénen pregonant des de fa mesos.


Pedro Morón de la Fuente
Periodista i president de Catalònia Acord

diumenge, 26 d’abril del 2009

Magnífic i superb López Tena




EL BALANÇ DE LA RELACIÓ AMB ESPANYA I L'OPCIÓ MÉS VIABLE PER AL FUTUR



Pujol i liquidar Catalunya
Alfons López Tena / Notari. President del Cercle d'Estudis Sobiranistes
(Diari Avui 26/4/2009)


"Ells sempre ens han volgut liquidar, des del segle XVI, i ara tenen la sensació que ho poden fer. És feina nostra, un cop més, impedir-ho". Aquestes paraules del president Pujol a Elsingulardigital.cat palesen on ens han dut trenta anys de pertinença dels catalans a l'Estat espanyol democràtic: a la mateixa casella on érem amb Franco, Negrín, Primo de Rivera i tots els reis espanyols, la mera lluita per la supervivència: ells ens volen liquidar i ens toca a nosaltres, dècada rere dècada i segle rere segle, impedir-los-ho. De res han servit la democràcia ni l'autonomia, son on érem, els espanyols com a liquidadors i els catalans com a liquidats, i a veure qui se'n surt. Els darrers trenta anys s'han formulat tota mena de propostes d'encaix, al llarg de vint-i-tres anys fetes pel mateix president Pujol; totes les forces polítiques catalanes han col·laborat i contribuït a la seva governabilitat, totes han donat suport a uns governs espanyols o uns altres, i el balanç que treu el president Pujol no pot ser més angoixant i fosc: només dels catalans depèn que els espanyols no ens liquidin, perquè això és el que volen i tenen les eines per fer.
NOMÉS UNA COSA PERMET ALS ESPANYOLS dur a terme la seva voluntat d'aniquilar-nos: que pertanyem al seu Estat. La solució, la supervivència, salta als ulls: no pertànyer al seu Estat, tenir Estat propi. Quina altra hi ha, si no? Una autonomia escanyada i degradada a descentralització administrativa? Un Estatut i lleis que els governs espanyols incompleixen impunement? Un federalisme que a Espanya ningú no vol? Aquesta democràcia espanyola, aquesta autonomia, en trenta anys ens ha dut de tenir la renda per càpita més alta a baixar a la posició 11a entre 19, per sota de Melilla, i en només set anys, del 2000 al 2006, ens ha fet baixar de la posició 14a a la 18a a l'índex de desenvolupament humà de Nacions Unides, mentre Espanya (Catalunya inclosa) s'enlairava de la posició 21a a la 13a. La Catalunya que rebé el president Pujol pagava un 12% anual de la seva riquesa en impostos, i vivia del mercat espanyol proteccionista; ara paguem el 40% en impostos, però la Generalitat només en rep el 17%, i el 10% de la nostra riquesa se l'emporta cada any Espanya, més que mai, i no vivim del mercat espanyol, sinó de l'europeu i mundial, on venem més que a Espanya i comprem més del doble que a Espanya. No depenem d'ells econòmicament, ja no tenen ni moneda, ni capacitat per establir barreres comercials i no ens beneficia gens pertànyer al seu Estat perquè competim, allà i arreu, amb tots els productes i serveis d'un mercat únic europeu i un món globalitzat. 20.000 milions d'euros anuals, 3.000 euros per persona, és el que ens costa Espanya, sense cap contrapartida. A més, ens manen, ens menyspreen, ens insulten i ens volen liquidar. Algú troba cap raó per continuar a Espanya?
ÉS CERT, COM INDICA EL PRESIDENT Pujol, que alguns països, sense tenir Estat, tenen "més poder, més sobirania", com ara "un finançament com el de Navarra, les seleccions esportives com Gal·les i un model aeroportuari com el land de Baviera", però no els catalans, que a l'Estat dels espanyols no ho hem aconseguit en trenta anys ni ho aconseguirem mai, perquè els espanyols no volen: volen fixar, recaptar i gastar els seus impostos i els nostres; volen tenir seleccions esportives i que nosaltres no en tinguem; volen gestionar els seus aeroports i els nostres, per escanyar-los al seu servei i benefici. Volen manar-nos per liquidar-nos.
EL CERT ÉS QUE TOTS ELS ESTATS tenen seleccions esportives, gestionen els seus aeroports i recapten i gasten els seus impostos, i que molt pocs països sense Estat poden fer-ho. La pretensió catalana dels darrers trenta anys ha estat no tenir Estat però tenir allò que tenen els Estats, col·laborant amb Espanya i fent pedagogia, convencent els espanyols. S'havia d'intentar, però el balanç és el fracàs més rotund, ni tan sols hem aconseguit que no vulguin liquidar-nos. Podia haver sortit bé, encara que era l'opció més difícil, com qui per travessar el riu pretén aprendre a caminar sobre les aigües, en lloc de fer el més fàcil i assolible, aprendre a nedar. La lliçó és clara i dolorosa: si els catalans volem tenir el que tenen tots els Estats, hem de tenir un Estat propi; si continuem a l'Estat dels espanyols, res no tindrem més enllà de, a còpia d'esforços i sacrificis, una perpètua resistència a la liquidació, fins que guanyin i ens liquidin. Només una cosa hem aconseguit i consolidat, i és l'única que ens fa possible assolir un Estat propi per als catalans: la democràcia. Enguany complim setanta anys del darrer bombardeig de Barcelona per l'Estat espanyol, el període més llarg en tres segles, contra la llei inexorable que indicava Azaña: per mantenir Espanya unida, s'ha de bombardejar Barcelona cada cinquanta anys. Els espanyols això ja no ho volen, i sobretot no ho poden fer perquè els costos per a ells són exorbitants, ja no es poden permetre la ruïna sèrbia i tornar a ser la Birmània d'Europa, una dictadura violenta, pobra i aïllada. Va ser la seva opció el 1923, i liquidaren la Mancomunitat; ho tornà a ser el 1936, i liquidaren la Generalitat, però el preu per a ells fou la dictadura i la pobresa, perquè no és possible simultàniament reprimir violentament els catalans i tenir llibertats i prosperitat per als espanyols.
CONTRA LA VOLUNTAT DEMOCRÀTICA majoritària i pacífica dels catalans, ara no hi ha violència espanyola que pugui prevaler. Si volem, podem: quan vulguem, podrem. Perduda per a Espanya l'opció de la repressió violenta dels catalans, consolidada una democràcia que ens permet votar, integrats en una Europa que garanteix la pau i les llibertats, i sense dependència econòmica, només dels catalans depèn optar per la continuïtat de les fórmules fracassades, la pertinença a una Espanya que ara i sempre només ens vol per liquidar-nos; o acabar per sempre amb aquesta història sinistra assolint un Estat propi, com han fet al món més de dos-cents països, tres quartes parts dels quals en els darrers seixanta anys. Tots ells tenen el que els catalans volem i necessitem, i ho tenen perquè s'han dotat del millor instrument que hi ha per als pobles, l'Estat propi, el que tenen els espanyols i els francesos i que no volen de cap manera perdre. Si és bo per a ells, també és bo per nosaltres; si ells hi tenen dret, nosaltres també.
DES DE L'ADMIRACIÓ PER LA VOSTRA ingent tasca, que ha contribuït com ningú a la supervivència dels catalans: president Pujol, quina opció viable proposeu per impedir que Espanya ens liquidi? Molts no en veiem d'altra que la independència. I vós?

dimecres, 22 d’abril del 2009

El castellà i la independència

Un recent estudi elaborat pel Cercle d'Estudis Sobiranistes ha posat de manifest que un 31% dels catalans disposat a apostar per la independència de Catalunya és castellano-parlant. A molts dels membres de l'associació Catalònia Acord, la notícia no ens ha agafat per sorpresa, ja que des de fa molts anys venim pregonant aquestes i altres dades per l'estil.
Ja l'any 2001, 350 nous ciutadans catalans, la majoria de parla castellana, ens reunim al Palau Reial de Pedralbes per manifestar la nostra catalanitat i agraïment a la terra d'acollida, i vam fundar la nostra associació. És evident (per desgràcia sempre és així) que els interessats de sempre es van prestar a dir que ‘era un acte de servilisme cap als autòctons' o coses pitjors. Alguns (catalans o no catalans d'origen) encara ho segueixen pensant i ho manifesten públicament. Al poc de temps altres entitats amb fins semblants van començar a crear-se per tot el territori català. Recordi's per exemple; Veu Pròpia o Els altres andalusos.
Aquests catalans “negacionistes lingüístics” són aquells que no creuen que una persona que parla habitualment en castellà (de vegades també un català acceptable, i altres un mal català) no pot entrar a formar part del món independentista, perquè consideren imprescindible que es parli català per ser-ho. Es dóna la circumstància que també alguns líder independentista ‘mira de reüll' a qui sent castellà parlant s'atreveix a manifestar-se defensor d'un Estat Català. Tots coneixem algun cas. No parlem ja dels fòrums independentistes d'internet, on es rebutja de ple aquesta possibilitat.
Aquests liderets als que em refereixo veuen espectres on no n'hi ha i s'atreveixen a dir fins i tot que “no cal fer-li tant la pilota als catalans”. ¿De què es tracta llavors, de continuar afalagant als del Passeig de la Castellana o als seus homònims que governeu ara en la Generalitat?
Si defensem el fet diferencial català: que ‘fem la pilota'. Si altres voten a Montilla: que són espanyolistes. Anem bé. Pensant en aquests extrems; la independència de Catalunya està molt llunyana.
Diu un refrany castellà que “qui molt estreny poc comprèn” (quién mucho aprieta poco abarca). No ho vulguem tot de cop. Si d'entrada posem condicions als futurs votants d'una imaginària independència de Catalunya, la causa estarà perduda per golejada. És donar-li més carnassa als autodenominats progressistes. No estem tractant de crear un club privat a l'ús.
Primer: la independència.
Segon: l'oficialitat del català com a idioma nacional i de cohesió.
Després: ja veurem, i tot el que faci falta...
Així de fàcil. Si comencem novament amb imposicions obsoletes, si seguim amb crítiques inoportunes, moltes de aquelles persones (de parla castellana) possibles votants d'un ‘si' a la independència, començaran a pensar-se'l novament. Hi ha altres que governeu i no estan per aquesta tasca impositiva. No ho oblidem.
Què si hi ha andalusos, extremenys, gallecs i aragonesos independentistes? Qui ho dubta a aquestes altures?
Poden dubtar-ho només aquells que veuen fantasmes per tot arreu. Aquells que odien tant (i amb molta raó) a tot el que soni a espanyol, que no poden concebre que un parlant hispà sigui independentista. Conec un munt d'aquests. Després vénen aquells catalans que quan els parles un català mig acceptable, detecten ‘a priori' que ets “espanyol”. Se somriuen irònicament i et miren amb una simpatia mal dissimulada, com perdonant-te la vida, i a més a més et contesten en castellà…. D'aquests conec bastants, massa...
No cal negar el fet inqüestionable que 40 o 50 anys de permanència a Catalunya són gaires anys i donen per haver après català, èuscar, llatí i anglès. Certament. Però a quins nivells culturals ens estem referint? I per descomptat que situacions específiques, a quines condicions, a quin tipus d'immigració. Si ens fem seriosament aquestes preguntes entraríem de ple en altres més complicades; quins prototips d'integració hem posat en pràctica a Catalunya, (i quals hi ha en l'actualitat), quins al·licients per aprendre l’idioma han tingut (i tenen) els immigrants que han arribat a Catalunya en els últims 50 anys. D'obligacions: cap, “estem a Espanya”, contesten els del Fòrum Babel i Ciutadans.
Per tant, està més clar que l'aigua: No podem tornar a l'any 1609 (ara es compleixen 400 anys) quan es van expulsar a Barbaria a milions de moriscos, jueus i gitanos.
Hem de crear noves polítiques que invitin tots els ciutadans catalans, sense distinció de llengua, origen ni raça, a creure en l'independència de Catalunya. Hem de reservar els odis per a l'oligarquia centralista madrilenya i tots els seus aliats, i a més a més, hem d'atreure'ns a tots els ciutadans catalans, parlin o no l'idioma de la terra.
La situació és així per constatació i per irreversibilitat.

Pedro Morón de la Fuente
Periodista i president de Catalònia Acord

dimecres, 1 d’abril del 2009

Bruselas y la brunete mediática

Pasado un tiempo prudencial desde la manifestación independentista de Bruselas (7/3/09), voy a dar la opinión de la Asociación Catalònia Acord, y la mía propia, sobre el tema. No en vano varios representantes de la entidad nos desplazamos a la llamada capital de Europa en diversos medios de comunicación, unos en avión, otros en coche particular y el resto en autocar.
El medio que yo escogí fue éste último. Viajé con los amigos de la plataforma Acte de Sobiranía (Enric Fontanal & Company). Tuve durante todo el trayecto el placer de compartir asiento con un gran escritor, Enric Larreula, cuya agradable compañía me hizo más llevaderos los 2.800 kms. (ida y vuelta) del largo y pesado viaje.
En nuestro autocar, donde las conversaciones fueron continuas, habían personas mayores y también jóvenes, todos con un denominador común; alegría contenida por el acto que se iba a llevar a cabo por novedoso e innovador, traspasar las fronteras de Catalunya y manifestar nuestro deseo de independencia en el corazón de Europa. No obstante, dentro de cada uno de nosotros existía el temor a que no fuéramos los 10.000 que los convocantes (10.000 a Brussel.les) habían previsto.
En etapas de cuatro horas (15 minutos de descanso), nos fuimos acercando a nuestro destino. A las once y treinta de la mañana estaba anunciado el comienzo de la manifestación y a las 11,15 ya había llegado nuestro autocar, que había partido a las 6 de la tarde del día anterior. Justo a tiempo.
Primera sorpresa; en el lugar escogido para el inicio (la estación sur de Bruselas) casi ya no cabía un alfiler y para nuestra sorpresa la manifestación, aún a la espera de iniciar la marcha, se extendía hacia delante en un río interminable de pancartas, senyeras y esteladas. De las entrañas del autocar comenzaron a salir banderas catalanas y pequeñas pancartas al más puro estilo americano. Me impactó sobremanera el ver a muchos viejos luchadores independentistas, nacionalistas y catalanistas (de 70 o más años) con la ilusión en el rostro y gritando sus consignas desde el primer momento que bajaron del autocar con su estelada sobre los hombros.
Los jóvenes no quedaron a la zaga. Catalunya estaba allí presente más que nunca. Familias enteras llegaban de todas las callejuelas anexas, y se aprestaban a unirse a la manifestación, la más extraña por emotiva a la que he asistido jamás.
No pude seguir los pasos de mis compañeros de viaje durante la manifestación. Tenía que recorrerla de arriba abajo para cerciorarme de lo que presentía: un éxito total del acontecimiento. En mi máquina fotográfica capté todas las partes de la manifestación que se extendió a lo largo y ancho de la vía en la que se desarrollaba.
No sé con seguridad si es allí precisamente donde se hacen todas las manifestaciones, pero era un barrio netamente árabe a izquierda y derecha de la vía. Cafés musulmanes, grandiosas salas de té, tiendas rotuladas en árabe… Y tras más de tres kms., llegamos a nuestro destino: una gran explanada donde se habían instalado unas cuantas carpas en las que tendrían lugar los parlamentos finales.
Puedo dar fe de que éramos muchos más de lo que los medios de comunicación de la brunete mediática han informado. Muchos más de los que, parece ser, dijo la policía de Bruselas en un acto increíble de imprudencia temeraria. Si no éramos diez mil, éramos nueve mil quinientos u once mil, no los conté uno a uno. Jamás tres mil ni cinco mil. Aún me duelen los hombros y los pies de recorrer varias veces la manifestación con la mochila a cuestas. Mienten descaradamente los de siempre, incluidos los enviados especiales de los medios considerados "catalanes", aunque esto no debería sorprender a nadie, después de las asistencias mediocres que se han inventado en Barcelona en el transcurso de las tres grandes manifestaciones que se han llevado a cabo desde la del 18 de diciembre…
Como todo el mundo sabe, las diversas delegaciones de partidos políticos, entidades y asociaciones de diversa índole, marcharon por separado (para no variar la dinámica catalana). Los de la organización hicieron muy bien en casi prohibir taxativamente a los "figuras" de siempre en la cabeza de la manifestación, que fue ocupada por los diferentes delegados de las comarcas convocantes, o sea: por la sociedad civil, que era la principal protagonista.
Tras los emotivos discursos finales, entre los que hay que destacar la lectura del manifiesto de Toni Strubell en un perfecto inglés, la marea humana se desperdigó por la parte "noble" de Bruselas, llenando restaurantes y cantinas. Y digo "noble" porque la parte de la ciudad que dejábamos atrás era sucia y maloliente como ninguna otra importante ciudad europea. Una vez en la Gran Plaza (magnífica por cierto) pudimos comprobar que hay dos Bruselas; la de los emigrantes árabes y la de los autóctonos (flamencos y valones) y diferenciadas perfectamente. En la zona de los propios del país no suele verse ningún negocio árabe (y viceversa) salvo algún restaurant chino. En la zona comercial, cercana a la pequeña estatua del Mane-Ken-Pis, hicieron el gran negocio con la oleada catalana.
Una vez dicho lo dicho, he de denunciar de nuevo el papel de ciertos medios de comunicación camuflados de nacionalistas o no, y que funcionan en base a grandes inyecciones de dinero público, por su manifiesta ambigüedad. Denuncia que no va dirigida exclusivamente hacia los profesionales de esos medios, sino más bien a los copropietarios, quienes haciendo gala de un españolismo (o anticatalanismo) mal reprimido juegan con falsas cifras facilitadas por la oligarquía española ante cualquier manifestación de la ciudadanía catalana. Unos medios de comunicación que en vez de informar, juegan a "quitar hierro" a todo lo que suene ligeramente a soberanismo o independentismo.
Por lo pronto los miles de catalanes que estuvimos en Bruselas, hemos abierto los ojos a esta realidad y sabremos sacar provecho de esta verdad incuestionable. Sin independencia, sin un Estado Catalán, nunca tendremos la prensa de nuestra parte.

(Publicado en la Agenda Catalònia Acord mes de marzo 2009. Fotos: P. Morón)

dimecres, 25 de març del 2009

CARTA OBERTA A LES NOSTRES INSTITUCIONS

Constatem que l’actual etapa política del nostre país ha entrat en una via de col·lapse del sistema autonòmic estatutari, irreversible i nefast per als interessos de la nació catalana, de tots els catalans i catalanes, sigui quina sigui la seva procedència. Constatem que l’Estat Espanyol està reforçant les més pures pràctiques del despotisme centralista, aplica un escanyament planificat de la nostra economia i continua amb les pràctiques depredadores i espoliadores de sempre sobre el nostre territori, la nostra cultura i la nostra capacitat de decidir sobre el present i el futur. Qüestions tan sensibles com el finançament i la sobirania fiscal, i les decisions pendents del Tribunal Constitucional són mostres prou definitives d’un fracàs anunciat. Considerem que estem davant d’una situació d’emergència nacional que reclama de les nostres autoritats i del nostre poble l’assumpció de responsabilitats i la sortida d’aquest escenari de confusió i d’impostura on ens han situat les instàncies institucionals i politiques catalanes, fruït de la seva passivitat i irresponsabilitat. Ja és hora que el nostre poble i els nostres governants admetin el fracàs inapel·lable de la via estatutària i proclamin el final d’aquest model polític. Davant les decisions imminents sobre el finançament i sobre l’estatut, reclamem que els nostres dirigents proclamin la no acceptació de les decisions polítiques d’un tribunal deslegitimat i hostil i la no acceptació de cap més fórmula estatutària perquè significa continuar amb la submissió, l’ espoliació i la negació de la nostra personalitat nacional. Si el nostre Parlament i les nostres forces polítiques volen recuperar la dignitat perduda i la confiança dels catalans, si volen que els considerem encara un referent per al nostre futur i una representació de la voluntat popular, el camí és clar:
QUE FACIN UN ACTE DE SOBIRANIA I PROCLAMIN BEN ALT QUE JA N’HI HA PROU D’ESTATUTS, QUE VOLEM EXERCIR EL DRET DEMOCRÀTIC D’AUTODETERMINACIÓ I DECIDIR EL NOSTRE FUTUR.
Grup Acte de sobirania Març 2009

dissabte, 14 de març del 2009

Algunos nuevos catalanes

Que yo sepa jamás he acusado a los inmigrantes (antiguos o modernos) de los males que sufre la sociedad catalana. Sí he señalado con el dedo índice y directamente a ciertos partidos progresistas que manipulan a este sector de la población desde hace más de 30 años, en el sentido de la no integración en Catalunya. Y seguiré. No hay peor sordo que el que no quiere oír ni peor ciego que el que no quiere leer.
Si alguien quiere el texto de mi conferencia “Integración versus desintegración” le hago una copia y se la mando por e-mail. También está colgada íntegramente en la web de Ricardo Caballero: http://www.santboitv.tv/pedro-moron-integracio-versus-desintegracio-part-i/
Entiéndase como la mejor forma de deshacer las mentiras tóxicas de ciertas personas que no se entiende de dónde sacan las bilis amargas. Ocurre que, de vez en cuando, alguien se siente ofendido cuando escucha la verdad, en este caso los fundamentos de la no integración de mis propios paisanos, y arremete contracorriente sin pararse a pensar en si lo que escucha o lee tiene lógica o no. Acostumbran a ser muy pocos y precisamente catalanes de nueva generación o pertenecientes al último mestizaje. Afortunadamente es cierto que son los independentistas más radicales y viscerales. También tienen esa animadversión contra mí la gente avezada del PSOE y el PP, curiosamente.
Desde hace más de 10 años vengo insistiendo en todos mis libros y escritos sobre el nuevo lerrouxismo del siglo XXI, “el voto cautivo” o “la novena provincia”, según definición de muchos ensayos sociológicos (no sólo el mío). Para más datos el texto al que me refiero ya está publicado íntegramente desde hace dos años en el libro “Montilla, de emigrante a presidente” (Editorial Europa Viva) y la conferencia se ha impartido en más de 20 ciudades diferentes. Hasta ahora nadie había arremetido contra el escrito.
En la conferencia (Cal Ninyo, 14 de febrero) señalé que la asociación Els altres andalusos, está a punto de lanzar al mercado un nuevo libro (Editorial Pagés) elaborado en coordinación con la Facultad de Sociología de la Universidad de Barcelona que tratará exactamente sobre el mismo tema.
Recuerdo otra conferencia –con el fin de ilustrar este comentario- que Lluís Cabrera, Bienve Moya y quien esto escribe, dimos en El Centre Cívic de Sant Josep Obrer de Reus. Se me ocurrió señalar que cuando era pequeño había pasado mucha hambre en mi barrio de procedencia (San Ildefonso) en Granada. Automáticamente se levantaron tres señoras de la primera fila, granadinas ellas y de mi edad, tachándome de embustero y farsante. El motivo que argumentaban era que “ellas jamás habían pasado hambre en su tierra y que habían vivido en el mismo barrio que yo en los mismos años”. Ciertamente ni mi familia ni yo recordamos a nadie de ese barrio que no pasase hambre en la posguerra, salvo el panadero, algunos comerciantes y los allegados a la Falange. El interrogante que quedó a todos los asistentes a la conferencia era el motivo que habían tenido esas señoras granadinas para emigrar a Catalunya.
Las gentes sencillas del pueblo llano es muy difícil que tengan la culpa directa de hacia dónde son inducidas, ya sean andaluces, extremeños o castellano-leoneses. Los culpables son aquellos que manejan el poder, los medios de comunicación y tienen recursos económicos ilimitados a su disposición.
Y ya sólo falta que algunos miembros de la autodenominada vanguardia catalana independentista (siempre enfrentada -desgraciadamente- entre sí), arremeta también contra los pocos nuevos catalanes que intentamos aportar nuestro grano de arena a la construcción de un nuevo Estado Catalán.
Claro que, mientras unos nos metemos en el cuerpo 2.800 kms. en dos días de autocar para ir a Bruselas, otros prefieren hacerse fotos con políticos de moda o irse de excursión a Montserrat por el mismo precio.



(Foto: Pedro Morón. Bruselas 07/03/2009)

dilluns, 2 de març del 2009

Cambios democráticos de chaqueta

Los resultados en las últimas elecciones autonómicas en Galicia y el País Vasco nos están dando la clave de las nuevas políticas provenientes de los centros oligarcas de Madrid: hay que aniquilar de la forma que sea a todo lo que suene a nacionalista o independentista. No importan los pactos que haya que hacerse; derecha con izquierda, izquierda con independentistas, derecha con nacionalistas, nacionalistas con democratacristianos, etc.
Quien no quiera verlo que se ponga unas gafas negras. No hay que ser un experto en política para darse cuenta de dónde vienen los tiros, en cualquier bar de la esquina se comenta la jugada. Estos cambios de chaqueta vienen promovidos por los socialistas españoles, precisamente las gentes que configuran el PSOE que históricamente han criticado encarnizadamente el “cambio de chaqueta ajeno” el de los otros. Los que “ellos “ hacen son por el bien de la España Grande y Libre.
En Catalunya han pactado con los que antaño eran comunistas y con ERC, en el país Vasco con el mismísimo PP, en un intento desesperado de desbancar al partido más votado el PNV. Desde fuera da la impresión de que quieran echar del poder a ETA, cuando el PNV es un partido estrictamente democrático y colaborador de “ellos” desde casi siempre.
Igual han hecho en Catalunya, guste o no guste leerlo, con CIU que es la coalición más votada en todas las elecciones autonómicas desde los inicios de la democracia en este país. Pongo la mano en el fuego a que si se presta y se da la ocasión propicia estos socialistas-nacional-españolistas, se quitarían de encima a ERC y a IC-Verds de un manotazo. Al tiempo.
Como todo tiene su precio, al girarse la tortilla se ha roto un trozo. Veremos a ver quién les echa la mano para que en el Congreso de los diputados el PSOE pueda gobernar con soltura. Esperemos que CIU haya aprendido de experiencias pasadas y sepa ponerse en el lugar que legítimamente le corresponde.
Todos los movimientos de ficha que los partidos políticos hagan en democracia son legítimos. Si queremos ser coherentes, hemos de convenir en que todos los partidos, TODOS, han hecho vistosos ‘cambios de chaqueta’ en muchos ayuntamientos y organismos de diversa índole. Por eso la única defensa que les queda es “y tú más…” como en los juegos escolares de patio. Claro que puede hacerse, pero después que no nos vengan los barones lagarteranos con cara de inocentes a hablar de nuevo de “la derechona involucionista” o de “los señores de pequeño bigote” y bien vestidos. Que se queden en sus cavernas cuaternarias y nos dejen de engañar. El bipartidismo español cada vez se parece más entre sí y amenaza en convertirse en un solo y plenipotenciario partido nacionalista.

Amnistia Internacional

Una entrevista sobre la Feria de Abril de Barcelona