Crida al poble català

COMUNICAT DEL GRUP ACTE DE SOBIRANIA

CRIDA AL POBLE CATALÀ A RESPONDRE LA SENTÈNCIA DEL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL SOBRE L'ESTATUT DE CATALUNYA

Des del Grup Acte de Sobirania considerem que la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya representarà el col·lapse del sistema autonòmic estatutari, nefast per als interessos de la nació catalana, de tots els catalans i catalanes, sigui quina sigui la seva procedència, i en certificarà el seu final. Considerem que estem davant d’una situació d’emergència nacional que reclama de les nostres autoritats i del nostre poble l’assumpció de responsabilitats i la sortida d’aquest escenari de confusió i d’impostura on ens han situat les instàncies institucionals i polítiques catalanes, fruït de la seva passivitat i irresponsabilitat.
Com ha defensat el Grup Acte de Sobirania des del primer moment, davant d'aquesta situació límit caldrà donar una resposta immediata, tan bon punt es faci pública la sentència del Tribunal Constitucional. Per això, fem una Crida al poble de Catalunya a respondre la sentència del Tribunal Constitucional, el mateix dia que aquesta es faci pública, mitjançant les següents accions: 1. A les 8 del vespre: a Barcelona, CONCENTRACIÓ a la plaça Sant Jaume, davant la Generalitat; en altres punts de Catalunya, CONCENTRACIÓ davant dels Ajuntaments. 2. Penjar estel·lades, senyeres, mocadors i banderes negres o crespons als llocs més visibles de cada casa, entitat, club, etc. 3. A les 8 del vespre, fer sonar durant 5 minuts la botzina, si sou al cotxe, o bé fer sentir les cassoles que tenim guardades des de la guerra de l'Irac. Si la sentència del Tribunal Constitucional es fa pública abans de l'11 de setembre, Acte de Sobirania serà a la plaça Sant Jaume cada dia, a les 8 del vespre, per explicitar de manera continuada, la necessitat d’un Acte de Sobirania que reprengui una via de construcció nacional.
UN PAÍS LLIURE, UN PAÍS MILLOR Grup Acte de Sobirania

21 de juliol de 2009

La sociedad civil y la clase política

Increíblemente todavía se sigue mareando la perdiz con respecto al tema del Estatut y la financiación ya pactada, rubricada y bendecida hace más de un año. Los gobierno autonómicos amigos de los que mandan en el bacalao también hace tiempo que han cobrado lo que les corresponde, pongamos por caso Andalucía con su famosa deuda Histórica. No creo que a nadie le parezca mal que esa comunidad se haya embolsado un dinero que le debían.
Pero como siempre acaban por llegar los "peros", lo que no es de recibo es que se vayan contentando a unos mientras se engaña a otros dando largas y más largas. Además de la forma más descarada posible. Los políticos de todas las formaciones, se quejan de vez en cuando e intentan colar su titular en los diarios. Unos aludiendo a la tan consabida solidaridad, otros con la cantinela de que Catalunya se empobrece cada vez más y se sitúa a estas alturas por debajo de bastante autonomías. Algunos chinchando con el recurso al Tribunal Constitucional sin un ápice de razón a su favor, puesto que los tribunales y los jueces no están para juzgar las decisiones y las leyes creadas por los gobiernos, que yo sepa. Lo contrario sería dar por sentado el Imperio total de la Ley en todos los órdenes, y eso ya me suena a utopía y a agua pasada. Pero ¿quién sabe? Es posible que todo llegue con el tiempo.
Mientras tanto una cantidad ya considerable de entidades, plataformas y asociaciones de caracter soberanista e independentista (¿dónde está la diferencia?) se han rebelado por este orden de cosas, es decir: por la continuada tomadura del pelo al pueblo catalán y a sus instituciones, y se han puesto a trabajar de firme para que ese descontento salga a flote. Curiosamente la mayoría de personas que han puesto en marcha esas entidades son, o han sido, militantes de partidos políticos nacionalistas o independentistas. En casi todos los casos los partidos miran hacia otro lado cuando estas iniciativas ciudadanas salen a la calle o en los medios de comunicación. Parece como si se estuviese jugando al gato y al ratón o a tirar la piedra y esconder la mano.
A mí me da la impresión de que algunos de esos líderes ciudadanos se han cansado de este juego "ingénuo" y han hecho el mutis por el foro. Caso paradigmático podría ser el del actor y compañero Joel Joan y si me equivoco pido perdón por anticipado. El caso del profesor Enric Canela podría entrar también dentro de esta hipótesis de divorcio entre la clase política y la sociedad civil, que en ningún caso beneficia para nada a Catalunya. Lo que es patente y está tan claro como los chorros del agua, es que a según qué políticos catalanes les da miedo enfrentarse abiertamente con la oligarquía centralista, ya sea de aquí o de Madrid. Inocentemente (o no tanto) piensan que este trabajo ahora toca a las plataformas o asociaciones independentistas del país, o lo que es lo mismo: dejemos que el pueblo haga el trabajo sucio mientras nosotros seguimos gobernando que es para lo que nos han elegido. Esa actitud conlleva desgaste y ya se está viendo. Léase los resultados de las últimas elecciones europeas y sobre todo la altísima abstención.
Conclusión: si los políticos pasan de los ciudadanos y sus quejas, éstos acabaran actuando a la recíproca. Es ese el motivo y no otro el que conlleva al cambio de voto ciudadano que se ha producido en los últimos comicios (2003-2009). La valentía política se agradece después en las urnas.
No cal dar demasiadas explicaciones sobre lo ya dicho, pero pongamos otro ejemplo: La manifestación reivindicativa de Bruselas convocada por DEUMIL.cat. Yo sólo vi a políticos de segunda o tercera fila (con perdón de la expresión) ¿Dónde estaban los líderes? ¿De qué o a qué le temían? ¿No es ese el camino? Pues a lo mejor no, pero yo lo recordaré toda mi vida como uno de los actos más dignos, justos y bonitos que he hecho. Puedo equivocarme como cualquier ser humano, pero volvería a hacer los 2.800 kilómetros en el autocar con mis amigos de Acte de Sobiranía en cuanto me lo pidiesen. Es más, no sé si irá de broma pero ya me he apuntado por internet a DEMIL a Nueva York, palabra de honor.
El día 11 de junio procedimos al entierro del Estatut en la misma plaça de Sant Jaume y el sábado 27 haremos un nuevo acto de soberanía en el Parlament de Catalunya, cuando debería de ser el Parlament directamente quien lo hiciese vistas las circunstancias del país. Ya he escuchado voces en algunos rincones del Barri Antic de Barcelona de que se puede estar preparando otra gran manifestación de protesta. Y cada vez somos más…
Cualquier otro país de nuestras características estaría orgulloso de una ciudadanía así. Claro que el político profesional argumentaría que "yo pienso exactamente igual". Sí pero no se actúa en consecuencia por motivos ilegítimos que sólo se le escapan a los necios. Sinceramente; la actual situación política y social en Catalunya es inaguantable y se romperá en cualquier momento. Los de aquí y los de más allá no están empujando a la ruptura.

(Publicado en la Agenda Catalònia Acord del mes de junio 2009)

Allí ens trobarem¡¡¡

Acte de Sobirania

CRIDA AL POBLE CATALA!
CAL FER UN ACTE DE SOBIRANIA !PLANTEM-NOS ! DIGUEM PROU!
Compatriotes,
S'ha fet evident que la via autonòmica és una via morta, que no duu enlloc ni ens permet avançar i que ens aboca, en definitiva, a desaparèixer com a país i com a poble. Estem davant d’una situació d’emergència nacional que reclama de les nostres autoritats i del nostre poble l’assumpció de responsabilitats i la recerca d’una sortida que garanteixi la continuïtat de la nostra cultura, la nostra llengua i la nostra manera d’interpretar el món.
Des del Grup Acte de Sobirania proposem que sigui el nostre poble qui emplaci els nostres representants polítics a acabar amb aquesta situació d'asfíxia i mort lenta. Per això, fent un pas endavant, us proposem que us afegiu a aquesta crida i materialitzeu el vostre compromís amb el país.
El Grup Acte de Sobirania no és ni una plataforma ni una associació. Som un grup de persones, amb capacitat i experiència en el món associatiu que, sentint-nos hereus de l’esperit de l’Assemblea de Catalunya, de la Marxa de la Llibertat, de les manifestacions del 2006, el 2007 i de Brussel·les, convoquem el poble de Catalunya a:
* Concentrar-nos, el dia de Corpus (11 de juny) a 2/4 de 8 del vespre, a la plaça Sant Jaume de Barcelona, davant la Generalitat, per escenificar la defunció de la via estatutària i emplaçar els nostres polítics a donar resposta a les nostres demandes, resposta que recollirem el dia 27 de juny al Parlament.
* Plantar-nos, el dia 27 de juny a partir de les 5 de la tarda, davant del Parlament, sortint de l'Arc de Triomf, per exigir als nostres representants electes que ens explicitin si estan disposats o no a fer un Acte de Sobirania que permeti reprendre un projecte de construcció nacional.
Ha arribat l’hora de creure’ns, com a col·lectiu i com a poble, capaços d’urgir els nostres representants perquè tirin endavant un veritable projecte nacional, projecte que volem saber si comparteixen o no amb nosaltres.
NOMÉS EL POBLE QUE HI VA, HI ARRIBAUN PAÍS LLIURE, UN PAÍS MILLOR

Grup Acte de sobiraniagrup@http://www.facebook.com/l/;actedesobirania.cat <mailto:grup@http://www.facebook.com/l/;actedesobirania.cat>http://www.facebook.com/l/;www.actedesobirania.cat

Catalunya al tall de la navalla

En l'Estat Español (la mal anomenada Espanya) hi ha La Fundació DENAES, els patrons i adherits de la qual persegueixen i vigilen la defensa de la unitat nacional i que ningú li falti el respecte a les seves institucions i símbols. Per això es van a querellar contra les dues entitats, Catalunya Acció i ESAIT, que suposadament van promoure la xiulada al rei en el partit de la final de la copa del susdit i borbònic monarca.
Tots sabem que fundacions i associacions com DENAES són prolixes per aquestes llars. Els prebostos d'aquestes entitats, de dubtosa “catadura”, solen sortir a la palestra en moments puntuals que sempre coincideixen amb actes o declaracions de partits polítics o entitats nacionalistes o independentistes (“perifèrics” per entendre'ns). En paraules planes: són els sequaços-esbirros emmascarats, que utilitza l'oligarquia madrilenya, per contenir verbalment catalans i bascos (perquè ara està mal vist a Europa treure el fuet). No dubten a portar als tribunals als qui cremen banderes "roji-gualdas", posin en dubte l'autoritat (?) del rei o la ‘unitat de la España grande y libre'. També hi ha altres entitats espanyolistes que es dediquen a controlar els “maltractaments” respecte d'això de l'idioma castellà, l'educació, allò danyós que és l'independentisme i un llarg etcètera.

Passo olímpicament d'aquest tipus d'associacions i fundacions. Més aviat em pitet de rialla cada cop que surten a la palestra. Crec que és l'única forma de contestar uns individus que no es conformen de tenir tots els poders i mitjans econòmics a la seva disposició contra “els diferents” sinó que també utilitzen a la societat civil per controlar-los, després del pagament mitjançant suculentes subvencions en què tots col•laborem obligatòriament. La llista d'aquest tipus d'entitats no cabria en aquest article, per cert. Ja només ens faltava que ens treguin fins al dret de queixar-se…
Xiular o donar-li l'espatlla a qualsevol personatge, per molt important que aquest sigui, és un acte de protesta que teòricament està, o hauria d'estar, contemplat en l'article 20 de la Constitució Espanyola. Sí, aquest que parla de la llibertat d'expressió. Però vist ho vist, en aquest país hi ha ciutadans de primera, segona, tercera i de moltes altres classes.
El rei és intocable, la família reial també, És això una democràcia o una rifada?
Si a Catalunya tinguéssim una “Fundació DENAES” que ens defensés dels greuges espanyolistes, no donarien l'abast posant denúncies en els tribunals, encara que si es moren de rialla amb les decisions del nostre Parlament, poc podem fer…
Alguns suggeriments a aquesta possible i imaginària fundació en defensa dels interessos de Catalunya:
-L'oprobi i escarni que va fer de tots els catalans l'exministra Magdalena Álvarez.
-Les innumerables mentides, i de gros calibre, del senyor José Luis Rodríguez Zapatero, quan es dedica a fer promeses al govern català que mai compleix.
-El robo ‘legal' i continuat, 20.000 milions d'euros anuals, que pateix el poble català.
-El menyspreu de molts dirigents espanyolistes, amb el que col•labora gustosament la ‘brunete mediàtica’ estatal.
-L'elaboració continuada de lleis i projectes del Parlament de Madrid que afavoreixen, sempre i invariablement, a les comunitats afins, amb els nostres diners. Llegeixi's: AVES, trens, autopistes i la resta d'infraestructures.
-Els pals en les rodes que històricament posen els eurodiputats espanyolistes a tot el que soni a català (i basc per descomptat).
-El miserable abandó (de tota mena) a què ens tenen sotmesos des de fa 30 anys (o 300?) i que ens porta a estar per sota de la mitjana estatal en estat del benestar.

I mentrestant els polítics catalans dividint-se cada cop més, creant nous partits i plataformes independentistes. La societat civil catalana els segueix el ritme compassadament i fragmentant-se cada cop més per a alegria de tots els espanyols, És que ningú no s'adona?

L'acció al camp del Mestalla, promoguda per Catalunya Acció i ESAIT és un exemple a seguir. Cal perdre la por a l'Estat Espanyol. Tornar-li l'espatlla al rei i bufar en un xiulet, és un acte de protesta legítim i massa suau si analitzem amb deteniment les reiterades ofenses de l'altra part cap a Catalunya.
A l'Estat Espanyol tan sols ens uneix part d'un dolorós passat comú i els impostos colonials que paguem sense piular i religiosament. La separació és inevitable, la situació insostenible i al tall de la navalla. Veus i plomes autoritzades ho vénen pregonant des de fa mesos.


Pedro Morón de la Fuente
Periodista i president de Catalònia Acord

Magnífic i superb López Tena

EL BALANÇ DE LA RELACIÓ AMB ESPANYA I L'OPCIÓ MÉS VIABLE PER AL FUTUR

Pujol i liquidar Catalunya
Alfons López Tena / Notari. President del Cercle d'Estudis Sobiranistes
(Diari Avui 26/4/2009)

"Ells sempre ens han volgut liquidar, des del segle XVI, i ara tenen la sensació que ho poden fer. És feina nostra, un cop més, impedir-ho". Aquestes paraules del president Pujol a Elsingulardigital.cat palesen on ens han dut trenta anys de pertinença dels catalans a l'Estat espanyol democràtic: a la mateixa casella on érem amb Franco, Negrín, Primo de Rivera i tots els reis espanyols, la mera lluita per la supervivència: ells ens volen liquidar i ens toca a nosaltres, dècada rere dècada i segle rere segle, impedir-los-ho. De res han servit la democràcia ni l'autonomia, son on érem, els espanyols com a liquidadors i els catalans com a liquidats, i a veure qui se'n surt. Els darrers trenta anys s'han formulat tota mena de propostes d'encaix, al llarg de vint-i-tres anys fetes pel mateix president Pujol; totes les forces polítiques catalanes han col·laborat i contribuït a la seva governabilitat, totes han donat suport a uns governs espanyols o uns altres, i el balanç que treu el president Pujol no pot ser més angoixant i fosc: només dels catalans depèn que els espanyols no ens liquidin, perquè això és el que volen i tenen les eines per fer.
NOMÉS UNA COSA PERMET ALS ESPANYOLS dur a terme la seva voluntat d'aniquilar-nos: que pertanyem al seu Estat. La solució, la supervivència, salta als ulls: no pertànyer al seu Estat, tenir Estat propi. Quina altra hi ha, si no? Una autonomia escanyada i degradada a descentralització administrativa? Un Estatut i lleis que els governs espanyols incompleixen impunement? Un federalisme que a Espanya ningú no vol? Aquesta democràcia espanyola, aquesta autonomia, en trenta anys ens ha dut de tenir la renda per càpita més alta a baixar a la posició 11a entre 19, per sota de Melilla, i en només set anys, del 2000 al 2006, ens ha fet baixar de la posició 14a a la 18a a l'índex de desenvolupament humà de Nacions Unides, mentre Espanya (Catalunya inclosa) s'enlairava de la posició 21a a la 13a. La Catalunya que rebé el president Pujol pagava un 12% anual de la seva riquesa en impostos, i vivia del mercat espanyol proteccionista; ara paguem el 40% en impostos, però la Generalitat només en rep el 17%, i el 10% de la nostra riquesa se l'emporta cada any Espanya, més que mai, i no vivim del mercat espanyol, sinó de l'europeu i mundial, on venem més que a Espanya i comprem més del doble que a Espanya. No depenem d'ells econòmicament, ja no tenen ni moneda, ni capacitat per establir barreres comercials i no ens beneficia gens pertànyer al seu Estat perquè competim, allà i arreu, amb tots els productes i serveis d'un mercat únic europeu i un món globalitzat. 20.000 milions d'euros anuals, 3.000 euros per persona, és el que ens costa Espanya, sense cap contrapartida. A més, ens manen, ens menyspreen, ens insulten i ens volen liquidar. Algú troba cap raó per continuar a Espanya?
ÉS CERT, COM INDICA EL PRESIDENT Pujol, que alguns països, sense tenir Estat, tenen "més poder, més sobirania", com ara "un finançament com el de Navarra, les seleccions esportives com Gal·les i un model aeroportuari com el land de Baviera", però no els catalans, que a l'Estat dels espanyols no ho hem aconseguit en trenta anys ni ho aconseguirem mai, perquè els espanyols no volen: volen fixar, recaptar i gastar els seus impostos i els nostres; volen tenir seleccions esportives i que nosaltres no en tinguem; volen gestionar els seus aeroports i els nostres, per escanyar-los al seu servei i benefici. Volen manar-nos per liquidar-nos.
EL CERT ÉS QUE TOTS ELS ESTATS tenen seleccions esportives, gestionen els seus aeroports i recapten i gasten els seus impostos, i que molt pocs països sense Estat poden fer-ho. La pretensió catalana dels darrers trenta anys ha estat no tenir Estat però tenir allò que tenen els Estats, col·laborant amb Espanya i fent pedagogia, convencent els espanyols. S'havia d'intentar, però el balanç és el fracàs més rotund, ni tan sols hem aconseguit que no vulguin liquidar-nos. Podia haver sortit bé, encara que era l'opció més difícil, com qui per travessar el riu pretén aprendre a caminar sobre les aigües, en lloc de fer el més fàcil i assolible, aprendre a nedar. La lliçó és clara i dolorosa: si els catalans volem tenir el que tenen tots els Estats, hem de tenir un Estat propi; si continuem a l'Estat dels espanyols, res no tindrem més enllà de, a còpia d'esforços i sacrificis, una perpètua resistència a la liquidació, fins que guanyin i ens liquidin. Només una cosa hem aconseguit i consolidat, i és l'única que ens fa possible assolir un Estat propi per als catalans: la democràcia. Enguany complim setanta anys del darrer bombardeig de Barcelona per l'Estat espanyol, el període més llarg en tres segles, contra la llei inexorable que indicava Azaña: per mantenir Espanya unida, s'ha de bombardejar Barcelona cada cinquanta anys. Els espanyols això ja no ho volen, i sobretot no ho poden fer perquè els costos per a ells són exorbitants, ja no es poden permetre la ruïna sèrbia i tornar a ser la Birmània d'Europa, una dictadura violenta, pobra i aïllada. Va ser la seva opció el 1923, i liquidaren la Mancomunitat; ho tornà a ser el 1936, i liquidaren la Generalitat, però el preu per a ells fou la dictadura i la pobresa, perquè no és possible simultàniament reprimir violentament els catalans i tenir llibertats i prosperitat per als espanyols.
CONTRA LA VOLUNTAT DEMOCRÀTICA majoritària i pacífica dels catalans, ara no hi ha violència espanyola que pugui prevaler. Si volem, podem: quan vulguem, podrem. Perduda per a Espanya l'opció de la repressió violenta dels catalans, consolidada una democràcia que ens permet votar, integrats en una Europa que garanteix la pau i les llibertats, i sense dependència econòmica, només dels catalans depèn optar per la continuïtat de les fórmules fracassades, la pertinença a una Espanya que ara i sempre només ens vol per liquidar-nos; o acabar per sempre amb aquesta història sinistra assolint un Estat propi, com han fet al món més de dos-cents països, tres quartes parts dels quals en els darrers seixanta anys. Tots ells tenen el que els catalans volem i necessitem, i ho tenen perquè s'han dotat del millor instrument que hi ha per als pobles, l'Estat propi, el que tenen els espanyols i els francesos i que no volen de cap manera perdre. Si és bo per a ells, també és bo per nosaltres; si ells hi tenen dret, nosaltres també.
DES DE L'ADMIRACIÓ PER LA VOSTRA ingent tasca, que ha contribuït com ningú a la supervivència dels catalans: president Pujol, quina opció viable proposeu per impedir que Espanya ens liquidi? Molts no en veiem d'altra que la independència. I vós?

El castellà i la independència

Un recent estudi elaborat pel Cercle d'Estudis Sobiranistes ha posat de manifest que un 31% dels catalans disposat a apostar per la independència de Catalunya és castellano-parlant. A molts dels membres de l'associació Catalònia Acord, la notícia no ens ha agafat per sorpresa, ja que des de fa molts anys venim pregonant aquestes i altres dades per l'estil.
Ja l'any 2001, 350 nous ciutadans catalans, la majoria de parla castellana, ens reunim al Palau Reial de Pedralbes per manifestar la nostra catalanitat i agraïment a la terra d'acollida, i vam fundar la nostra associació. És evident (per desgràcia sempre és així) que els interessats de sempre es van prestar a dir que ‘era un acte de servilisme cap als autòctons' o coses pitjors. Alguns (catalans o no catalans d'origen) encara ho segueixen pensant i ho manifesten públicament. Al poc de temps altres entitats amb fins semblants van començar a crear-se per tot el territori català. Recordi's per exemple; Veu Pròpia o Els altres andalusos.
Aquests catalans “negacionistes lingüístics” són aquells que no creuen que una persona que parla habitualment en castellà (de vegades també un català acceptable, i altres un mal català) no pot entrar a formar part del món independentista, perquè consideren imprescindible que es parli català per ser-ho. Es dóna la circumstància que també alguns líder independentista ‘mira de reüll' a qui sent castellà parlant s'atreveix a manifestar-se defensor d'un Estat Català. Tots coneixem algun cas. No parlem ja dels fòrums independentistes d'internet, on es rebutja de ple aquesta possibilitat.
Aquests liderets als que em refereixo veuen espectres on no n'hi ha i s'atreveixen a dir fins i tot que “no cal fer-li tant la pilota als catalans”. ¿De què es tracta llavors, de continuar afalagant als del Passeig de la Castellana o als seus homònims que governeu ara en la Generalitat?
Si defensem el fet diferencial català: que ‘fem la pilota'. Si altres voten a Montilla: que són espanyolistes. Anem bé. Pensant en aquests extrems; la independència de Catalunya està molt llunyana.
Diu un refrany castellà que “qui molt estreny poc comprèn” (quién mucho aprieta poco abarca). No ho vulguem tot de cop. Si d'entrada posem condicions als futurs votants d'una imaginària independència de Catalunya, la causa estarà perduda per golejada. És donar-li més carnassa als autodenominats progressistes. No estem tractant de crear un club privat a l'ús.
Primer: la independència.
Segon: l'oficialitat del català com a idioma nacional i de cohesió.
Després: ja veurem, i tot el que faci falta...
Així de fàcil. Si comencem novament amb imposicions obsoletes, si seguim amb crítiques inoportunes, moltes de aquelles persones (de parla castellana) possibles votants d'un ‘si' a la independència, començaran a pensar-se'l novament. Hi ha altres que governeu i no estan per aquesta tasca impositiva. No ho oblidem.
Què si hi ha andalusos, extremenys, gallecs i aragonesos independentistes? Qui ho dubta a aquestes altures?
Poden dubtar-ho només aquells que veuen fantasmes per tot arreu. Aquells que odien tant (i amb molta raó) a tot el que soni a espanyol, que no poden concebre que un parlant hispà sigui independentista. Conec un munt d'aquests. Després vénen aquells catalans que quan els parles un català mig acceptable, detecten ‘a priori' que ets “espanyol”. Se somriuen irònicament i et miren amb una simpatia mal dissimulada, com perdonant-te la vida, i a més a més et contesten en castellà…. D'aquests conec bastants, massa...
No cal negar el fet inqüestionable que 40 o 50 anys de permanència a Catalunya són gaires anys i donen per haver après català, èuscar, llatí i anglès. Certament. Però a quins nivells culturals ens estem referint? I per descomptat que situacions específiques, a quines condicions, a quin tipus d'immigració. Si ens fem seriosament aquestes preguntes entraríem de ple en altres més complicades; quins prototips d'integració hem posat en pràctica a Catalunya, (i quals hi ha en l'actualitat), quins al·licients per aprendre l’idioma han tingut (i tenen) els immigrants que han arribat a Catalunya en els últims 50 anys. D'obligacions: cap, “estem a Espanya”, contesten els del Fòrum Babel i Ciutadans.
Per tant, està més clar que l'aigua: No podem tornar a l'any 1609 (ara es compleixen 400 anys) quan es van expulsar a Barbaria a milions de moriscos, jueus i gitanos.
Hem de crear noves polítiques que invitin tots els ciutadans catalans, sense distinció de llengua, origen ni raça, a creure en l'independència de Catalunya. Hem de reservar els odis per a l'oligarquia centralista madrilenya i tots els seus aliats, i a més a més, hem d'atreure'ns a tots els ciutadans catalans, parlin o no l'idioma de la terra.
La situació és així per constatació i per irreversibilitat.

Pedro Morón de la Fuente
Periodista i president de Catalònia Acord