diumenge, 24 d’abril del 2011

Independentisme fragmentat

El món de l'independentisme català camina manifestament revolt, i mai millor dit. Els d'un costat s'han passat a l'altre i els que criticaven als uns i els altres, ara són íntims amics. Podria considerar-se normal, ja que les aigües revoltes tendeixen a estroncar-se tard o d'hora. Ocorre que el material que manegem és altament sensible i no pot tractar-se a la lleugera ni aplicar-se-li l'anterior paràgraf, és necessari una anàlisi seriosa i no serè jo que em veig incapaç de fer-lo en les actuals circumstàncies.
Si de cas m'atreveixo a esbossar, des de la meva modesta perspectiva, algunes pinzellades del que ha ocorregut, en la seguretat que gairebé ningú hi ha gosat fer-lo amb claredat. No crec necessari citar noms de líders ni partits concrets, ja que no ajudaria gens a la qüestió, al contrari, la complicaria.

D'una banda la divisió que s'ha produït al si de l'independentisme català, i que he viscut personalment des de dins, és inqüestionable i no ho hauria fet millor el servei secret de l'oligarquia centralista espanyola, ni tampoc els defensors de la unitat indivisible de las ‘españas' profundes. A això ha contribuït notablement l'enfrontament obert d'alguns dels líders independentistes més carismàtics que, s'entén, estaran a la ment de tots. La brunete mediàtica ha ajudat tot allò possible a la confusió general, però alguns mitjans de comunicació catalans, sobretot certs fòrums independentistes d'internet i de molta circulació i arrelament, que han aplicat una ideologia purista i selectiva que en la majoria d'ocasions ha propiciat la divisió, fregant fins i tot el racisme i la xenofòbia.
Per una altra, hi ha hagut maniobres amb rerefons altament polític bastant sospitoses. Parlant clar: el transfuguisme que han practicat algunes personalitats de renom ha estat a l'ordre del dia, sense amagar-se en cap moment i a cara descoberta. No fer-ho així hi hagués estat gaire més sospitós.

Des d'un principi (molt abans de la manifestació dels 10 mil a Brussel·les) i per palpable partidisme, s'ha injuriat la participació de nombrosos militants del partit que més independentistes pot aportar: Convergència Democràtica de Catalunya (CDC). D'això han pres bona nota directament els dirigents d'aquest partit. Però sembla que el propi moviment independentista, encara en la seva situació de profunda divisió, no s'ha adonat en tota la seva extensió d'aquest detall de vital importància de cara a la consecució de la independència de Catalunya. Pot ser degut al fet que es considera els independentistes de Connvergència com de “baixa intensitat” per posar alguna qualificació distesa. Fins i tot alguns antics destacats convergents, passats a l'independentisme més radical, fiquen el dit profundament en aquesta nafra oberta i són, ara, els més bel·ligerants anticonvergents.
Per això no és estrany que aquests coneguts elements, partidistes, i de poques mires per cert, vegin extravagants les actuals posicions en defensa de l'independentisme de Jordi Pujol o Artur Mas entre altres molts, amb tots els matisos que es vulguin, però posicions independentistes al cap i a la fi. Fa la impressió que veuen millor els líders convergents com a comparses del autonomisme y el ‘pactisme' que com a partidaris de la independència a mitjà termini, possiblement perquè interessa als seus mires personalistes i egòlatres. Postura netament equivocada i que condueix al moviment independentista actual, inevitablement, a un carreró sense sortida i amb trampa inclosa. La sentència que proposo ja s'ha dit fins a la sacietat: sense CDC no pot haver-hi independència de Catalunya en la conjuntura actual.

Ha de dir-se amb tota rotunditat que és una llàstima que un moviment sorgit de la societat civil més aviat espontani, pacífic, i capaç d'aglutinar a centenars de milers de persones amb tan pocs efectius humans i econòmics, se'n vagi al trast fragmentant-se en múltiples formacions que l'únic que han aconseguit ha estat “colar” al Parlament a quatre diputats de SI (tres i un, més aviat). El curiós és que ni aquests quatre diputats han aconseguit mantenir-se units, i a més a més hagin qualificat a aquest avanç com a triomf indiscutible de l'independentisme català, quan el major partit independentista amb representació parlamentària és ERC i ha perdut en l'última contesa electoral 11 diputats ( de 21 a 10), la qual cosa sumat amb els dits ens dóna una quantitat negativa de menys 7 diputats comptant els 4 guanyats per SI.
Per a aquest viatge tantes alforges? Qui ha guanyat escons? CiU Per què? Hi ha diverses respostes, però una d'elles ha estat la desunió de l'independentisme que molts ciutadans han pogut observar palpablement. Per tant tan sols cal aplicar el refrany de l'acudit, “vergueta, que em quedi com estic”.
Una altra de les respostes donades pels ciutadans al desgavell electoral independentista és la pèrdua de vots que se n'han anat enlloc, a causa que els grupuscles que es van presentar a les eleccions amb els seus líders il·luminats no van arribar, de cap manera, a la quantitat legal exigida. Ha estat tal el desgavell en el món independentista que a alguns líders que van menysprear en les últimes autonòmiques els presenten ara com a caps de llista en les municipals de Barcelona.

El cantant Ramoncín deia un dia d'aquests en Canal Català –més o menys- ‘Aconseguir la independència de Catalunya és summament fàcil, només cal presentar-se a las eleccions y guanyar-les' i ho va repetir diverses vegades. De la manera que ha quedat aquí expressada la qüestió, i que reflecteix la realitat existent sota el meu punt de vista, tardarem molt a aconseguir aquest objectiu. No obstant això la consulta de Barcelona ha deixat àmpliament demostrat que, extrapolant els resultats a les municipals, hagués estat el partit majoritari en unes hipotètiques eleccions. Condició sine qua non: unitat d'acció i front únic, quelcom que analitzant succintament el panorama actual, en el que imperen els personalismes, elitismes i sectarismes diversos, és més que impossible.

Pedro Morón de la Fuente
Periodista

dilluns, 28 de març del 2011

La “izquierda progresista” española o la desvergüenza nacional

Cansa ya leer constantemente las argumentaciones insustanciales de ciertos carcamales de la política. Dinosaurios esperpénticos potenciales que viven y trabajan en despachos-museo fosilizados y que asoman sus garras al exterior para criminalizar lo que ellos llaman “la derecha”. No se refieren a la derecha derecha. Esa derecha que legítimamente (o no) ocupa ese espacio político que favorece, irremediablemente en la democraacia que nos hemos dado entre todos, a empresarios, el libre mercado, a la banca (o finazas especulativas) y que va en contra del avance de los trabajadores. Una derecha que persiste, y persistirá, por los tiempos de los tiempos.


No, los paquidermos creadores de opinión de la política “izquierdoso-pijo-progre” de ahora, no se refieren a esa derecha. Sus ataques van dirigidos hacia otra derecha que les parece más peligrosa; el centro derecha o la derecha democrática, democristiana, democrata-liberal, y partidos por el estilo. ¿Por qué? Porque ven peligrar su espacio político, el único que les queda después de haber renunciado a la revolución proletaria, al comunismo, al socialismo y a todos los ‘ismos’ de la izquierda tradicional. La derecha –dicen- siempre es la derecha, ya les gustaría, ya, que todos fueran de la Falange…Ellos son la izquierda progresista y siempre lo será aunque ahora no esté de moda y sea hasta mal vista por no poner en practica sus ideales. Es esa izquierda que tira la piedra y esconde la mano. La misma que ha dejado arrasadas las costas y las ciudades de asfalto y ladrillo. La que ha metido la mano en el cajón igual que hace la derecha derecha.

La mismísima izquierda que ha dejado las arcas de la Generalitat de Catalunya cargadas de facturas impagadas y sin un euro. La que hará lo mismo, en breve, cuando pierda otras muchas autonomías. La que argumenta razones peregrinas para haber dejado en bancarrota a siete millones y medio de personas, apoyándose en las ayudas a las capas más desfavorecidas de la sociedad con quienes tampoco han cumplido, por aquello de “estirar más el brazo que la manga” durante sus desastrosos siete años de mandato. Ahora sólo les queda que echar los leones a Artur Mas (y a Rajoy, por lo que se ve llegar) y proclamar a los cuatro vientos que son más inocentes que las ánimas benditas.


Es esa izquierda, vergonzosa, que ha renunciado en los últimos treinta años, a sus principios más fundamentales. La que ha vendido a los trabajadores y ha ‘comprado’ a los sindicatos, la que nos metió en el ‘ajo’ europeo y del euro sin medir las consecuencias. La “izquierda progresista” que tiembla y acepta sin recato las órdenes de una señora de derechas llamada Ángela Merkel ¿les suena? La misma izquierda que ha gobernado durante los años en que ha florecido la burbuja inmobiliaria. La misma “izquierda” que no ha dudado en secundar las políticas proteccionistas de Obama, Sarcozy, Merkel o Gordon Brown, en políticas financieras consistentes en robar a los pobres para premiar a los ricos.


Exactamente esa pseudo-izquierda que vende material bélico a países del tercer mundo a los que después envía tropas para salvar a sus ciudadanos de las garras de los mismos compradores, en un derroche sin precedentes de desvergüenza. Seamos serios señores. La izquierda tradicional a la que se refieren esos políticos dinosaurios antediluvianos, que pueden ser profesionales o ciudadanos crédulos de a pie, ya no existe en el Estado Español. Hace tiempo que ha desaparecido.


Dejen de argumentar idioteces contra la social democracia (que ustedes mismos introdujeron en este país vía Billy Brand) y dedíquense un tiempo a reinventar de nuevo su izquierda obsoleta. Cuando lo hagan, si es que lo hacen, dejen un espacio para la participación de la clase trabajadora, a la que tienen muy olvidada en sus programas electorales. Déjense de “barones”, “capitanes”, de poltronas y sueldos millonarios. Vuelvan al tajo con los obreros (a los que tienen bastante desamparados. Recuerden, 4,5 millones de parados, casi el doble de la media europea) y recuperen, de verdad, su espíritu solidario y progresista.





Pedro Morón de la Fuente

Periodista

divendres, 11 de març del 2011

Carta oberta de la PDD


Carta oberta al Govern de la Generalitat i als governs d'altres institucions catalanes:
Els representants de les institucions catalanes recorden, públicament, moltes vegades, que una de les característiques més remarcables del nostre poble és tenir una xarxa d'entitats cíviques, socials i culturals que articulen la societat civil. La vida associativa constitueix, en efecte, la cara i els ulls de la identitat nacional catalana i és una de les fonts del seu benestar col·lectiu. Per això, sempre, especialment des que hem entrat en el procés de restabliment de les nostres llibertats, hi ha hagut una constant complicitat entre les nostres institucions representatives i aquestes associacions. S'ha construït una relació de mútua simbiosi que impulsa el progrés del poble a tots els nivells.
L'associacionisme català se sosté gràcies a les aportacions voluntàries de la gent que hi participa i als ajuts que rep de les institucions, que ho tenen en compte en els seus pressupostos, per més que no signifiquin una quantitat especialment apreciable.
Tot i això, en els moments de crisi com els que estem experimentant ara, els nostres governs, que no deixen d'insistir en la necessitat de mantenir viu l'associacionisme a fi d'alimentar el benestar col·lectiu, deixen de posar l'atenció que caldria per garantir les activitats que realitzen sense afany de lucre. De fet, molts projectes, dotats d'ajuts econòmics aprovats, no es poden dur a la pràctica per incompliment puntual dels qui, des de les tnstitucions públiques, s'han compromès a copagar-ne els costos. La situació ha esdevingut tan greu que moltes entitats, solvents i de prestigi, es veuen obligades a plantejar-se si han de plegar.
Davant d'una pèrdua anunciada de tantes associacions, de conseqüències tan negatives per a la vida del nostre poble, és urgent que els dirigents de les nostres institucions públiques reconsiderin la seva conducta, almenys per evitar mals difícilment reparables. Perquè, com és ben sabut, la gran majoria de les entitats en procés de liquidació han necessitat molts anys per aixecar-se i créixer.
Fem una crida, doncs, mitjançant aquesta carta oberta, a les institucions, perquè es replantegin aquesta decisió, tot demanant que s'hi adhereixin les entitats afectades avui, o probablement, un demà proper. Cadascuna d’aquestes entitats forma part d'un tot que permetrà veure les dimensions que ha pres aquest conflicte i contribuirà a estendre el crit d'alerta cap als nostres representants elegits. Manifestem que la PDD no rep cap subvenció de les nostres institucions i, per tant, el nostre objectiu és contribuir a la cohesió social del país i a solidaritzar-nos amb les entitats que necessiten els esmentats ajuts. Volem que les entitats de la societat civil sobrevisquin!


Plataforma pel Dret de Decidir

dimecres, 23 de febrer del 2011

Del rumor infundado a la presunción de inocencia

La presunción de inocencia es una práctica democrática que todavía no ha llegado a nuestro país.
Basta que cualquier indocumentado con malas y rudimentarias artes, lance a la opinión pública de su entorno cualquier rumor sin fundamento, para que “crédulas” personas miren de reojo al que es objeto de la inquina y caiga sobre el sospechoso el más negro de los recelos. El dicho “difama que algo queda” está más que vigente en nuestra sociedad. Y no te digo si la persona a la que van dirigidas las supuestas difamaciones es alguien medianamente conocido…
Nadie se para a ‘rascar’ un poco sobre el tema o a indagar la veracidad de lo que se afirma. Lo que ha dicho el indocumentado (aunque todo el mundo sabe que lo es) corre por bares, peluquerías y mercados como un reguero de pólvora y al cabo de poco tiempo se ha convertido en noticia veraz. En casos graves en los que se ven implicados personajes de renombre, diarios, revista, tele-basura y la sociedad influenciada y contaminada, juzgan mucho antes que los tribunales de justicia. Queda claro el tipo de demócratas que hay en el extremo occidental de Europa.
Claro que algunos ponen en tela de juicio lo que el individuo repite hasta la saciedad, porque claro, todo el mundo sabe que es un bocazas desde que nació y ha vivido siempre gracias al favor ajeno y pidiendo migajas, no por sus valores personales.
Es más fácil dar por cierto que preguntar, y lo grave es que en medio puede haber amigos comunes que se crean al sujeto sin molestarse en preguntar al supuesto inocente. Posiblemente les moleste tener que preguntar para contrastar la difamación, cuando es precisamente ese detalle el que los convierte en más demócratas. Y al final no preguntan y se quedan con la versión tergiversada de la historia.
Harina de otro costal son aquellos que se aprestan a proteger a sus compinches políticos o no que han efectuado desfalcos, robos o malversaciones bajo la capa protectora de la presunción de inocencia, que queda muy bien, pese a saber que son culpables.
Los ciudadanos/as que lean esta columna seguro que habrán pasado por este trance alguna vez en su vida. Si alguien les ronronea en el oído sobre otra persona conocida por ambos, no tiene más que completar la historia hablando con el afectado/a. De esta manera estará mejor informado/a, sabrá quién es el ‘malo’ de verdad (o se hará una idea) y será más demócrata. Seguro que así funcionarían mucho mejor todas nuestras interrelaciones personales y viviríamos en un mundo más justo y controlado.
(Publicado en Nas de Barraca nº 293, febrero 2011)

dimarts, 22 de febrer del 2011

Un mal negocio

Els catalans, de vegades som imbècils; però no pas per això hem de deixar de ser catalans, hem de deixar de ser imbècils (Joan Sales)

Un mal negocio
La Vanguardia
David García 18/11/2010


El aumento del independentismo en Catalunya no es casual ni responde a circunstancias difíciles de explicar.
Si dejamos las razones identitarias a un lado y nos centramos en el día a día, ¿quién puede defender el espolio que padecen todos los catalanes, independientemente de si se sienten españoles o catalanes?
¿Quién puede defender que España robe a Catalunya 60 millones de euros al día a partir del déficit fiscal?
¿Quién puede defender que los estudiantes catalanes reciban sólo el 5% de todas las becas del estado y los estudiantes de Madrid reciban el 58%?
¿Quién no querría ver aumentada la renta per cápita anual de los catalanes en unos 2.400€ al año si tuviésemos seguridad social propia?
¿Quién puede defender que el "Ministerio de Cultura" haga un gasto anual por cada español de 47€ y por cada catalán sólo de 5€?
¿Quién querría viajar con el 40% de los trenes construidos por el Estado durante la década de los 70 que se consideraron obsoletos y que aún circulan por Catalunya, mientras que Madrid sólo tiene el 4%?
¿Quién no querría ver a su país 7 veces más rico como dijo el Premio Nobel de Economía Aplicada en la UB el pasado mes de mayo?
¿Quién puede defender que 1 de cada 3 años el Ministerio de Fomento no invierta nada de nada en Catalunya?
¿Quién quiere, pese a ser catalán y sentirse español, que cada año nos roben 20.000.000.000 de euros (11% del PIB), siendo así la región del mundo que sufre más déficit por parte de su gobierno? ¿Realmente sentirse español en Catalunya compensa eso?
Como residente en Catalunya, ¿quién puede tolerar que por cada 12,7 millones de euros que se invierten en medio-ambiente en el aeropuerto de el Prat, se inviertan 300 millones al de Barajas?
Por muy españolista que uno sea en Catalunya ¿se puede defender que entre 1985 y 2005 sólo se hayan construido en Catalunya 20km de autovías mientras que en Madrid se hagan cerca de 900 en idéntico periodo?
¿Se puede aceptar y no protestar cuando en Catalunya sólo se invierte un promedio del 12% del PIB español anual pese a aportar el 22% del mismo PIB español?
¿Se puede aceptar el agravio que hemos sufrido con el AVE? En Catalunya, por el AVE, el gobierno invirtió 316€ por catalán, pero en el mismo año invirtió 1.198€ por andaluz, 894€ por madrileño, 574€ por aragonés y 407€ por castellanomanchego.
¿Se puede aceptar pagar peajes y más peajes?
Con la dependencia de Catalunya con respecto a España nosotros los catalanes, independientemente de si nos sentimos españoles o catalanes, estamos perdiendo la oportunidad de vivir mejor. Estamos perdiendo la oportunidad de dar un futuro mejor a nuestros hijos.
España es un mal negocio a nivel cultural pero sobre todo a nivel económico, y lo es porque tratar a Catalunya como una colonia forma parte del leitmotiv nacional.

dimarts, 8 de febrer del 2011

Cortinas de humo

No entiendo mucho sobre política internacional pero me voy a permitir unos apuntes. Nos han hecho, y nos están haciendo, ver en los más importantes medios de comunicación que el tal Mubarak (Egipto) es muy malo. Lo mismo nos han hecho creer del otro dictador de Túnez. Misma proyección personal del resto de dictadores del norte de África, Gadafi incluido.
Lo que echo a faltar en esos grandes medios de comunicación españoles es una explicación periodística seria sobre cuales son las alternativas democráticas a tales dictadores.

¿Quizás una democrácia islámica? Si son compatible estas dos palabras.

¿Un régimen integrista islámico?.

¿Una democracia auténtica? ¿Cómo?


Si nos vamos de Guatemala a guatepeor, sería mejor y mucho más serio que los semi-informados corresponsales enviados a esos países islámicos en conflicto nos contasen la verdad verdadera. A saber: que lo más seguro es que a medio plazo esas naciones norteafricanas y de oriente Medio, corren el peligro de convertirse en regímenes donde impere el integrismo islamista más radical, estilo Irán o Arabia Saudita.

¿Por qué entonces tanto empeño en que se vaya Mubarak? Desde luego es muy malo y debe irse. Además tendría que devolver los 40.000 millones de euros (o dólares, no se muy bien) de los que se ha apoderado a lo largo de 30 años de mandato.

¿Será peor el remedio que la enfermedad? En breve lo sabremos.

También pueden ser cortinas de humo que se inventan los medios para tapar agujeros nacionales. Póngase como ejemplo las leyes del tabaco, la violencia de género, las batidas periodísticas contra la iglesia o viceversa.

No importa que tras Mubarak se metan en el gobierno egipcio unos señores con barba que mandan o más bien ordenan en clave política y religiosa a la vez, con una soga en la mano izquierda y una piedra en la otra...

O sea: vamos a tener entretenido al personal para que no piensen que les falta dinero para llegar a final de mes y que estamos a las últimas y pidiendo limosna a Angela Merkel y al BCE.

divendres, 4 de febrer del 2011

Alfonso Guerra demana que es posi fi a 'les peticions infinites' de les comunitats autònomes

El president de la Comissió Constitucional del congrés espanyol, el socialista Alfonso Guerra, fa una crida a aprofitar la crisi per acabar amb les 'peticions infinites' de les comunitats autònomes. En el marc d'una conferència a Madrid organitzada per l'Asociación para la Defensa de la Transición, va afirmar: 'Ens trobem en un moment excel·lent perquè totes les forces polítiques diguin: 'A partir d'aquí el que hem de fer és cooperar i col·laborar entre l'Estat i les comunitats per acabar amb les peticions infinites de les autonomies''. Al seu torn, l'expresident del govern espanyol, José María Aznar, ha reiterat avui que calia abordar 'amb sinceritat' el debat autonòmic 'des d'un punt de vista de disciplina' per tal de millorar el sistema de benestar i la competitivitat institucional.
http://www.directe.cat/noticia/114659/alfonso-guerra-demana-que-es-posi-fi-a-les-peticions-infinites-de-les-comunitats-autonomes

Amnistia Internacional

Una entrevista sobre la Feria de Abril de Barcelona