¡Que os aproveche!
diumenge, 20 de gener del 2008
A propósito de Charles Darwin
¡Que os aproveche!
dilluns, 14 de gener del 2008
El sobiranisme civil porta el lehendakari a Barcelona
dijous, 10 de gener del 2008
Una frase a tener en cuenta
“Los que quieren tratar la política y la moral de forma separada, nunca entenderán nada sobre ninguna de las dos”.
dimecres, 9 de gener del 2008
Els altres independentistes
(Reportatge El Punt 06/01/2008)
Saoka Kingolo, Diego Arcos, Pedro Morón i Patrícia Gabancho.
«Poques societats com la dels Països Catalans per acollir i incorporar gent forana.» Diego Arcos, president del Casal Argentí a Barcelona, amplia l'argument afegint-hi: «Vosaltres mateixos, catalans i catalanes de soca-rel, sou immigrants al vostre país, pel fet que ni tan sols podeu viure en la vostra llengua a casa vostra.» Arcos va néixer a l'altra banda del planeta, però és independentista. Nodreix el sector social cada vegada més nombrós de catalans nouvinguts que es decanten per aquesta opció política. Una actitud ideològica que no deixa de generar perplexitat entre ciutadans d'arrels profundament catalanes que defensen posicions més tèbies. És per això que Saoka Kingolo, un activista pels drets humans amb una llarga trajectòria a Catalunya, lamenta que molta gent tingui la imatge prefixada del nouvingut amb barretina que branda l'estelada i no vulgui aprofundir en el raonament que el fa decantar la balança...
Articcle complert:
http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=2688342
dimecres, 19 de desembre del 2007
Jordi Pujol, mucho más que un patriota
Como pidiendo lo imposible, cierto día se me ocurre invitarlo a comer a mi propia casa, aprovechando un acto al que acudimos juntos. Cual fue mi sorpresa cuando acepta a la primera y su esposa Sra. Marta Ferrussola se apunta también.

Evidentemente no soy ningún desconocido para Jordi Pujol y su esposa. Haciendo lo que hago, escribiendo lo que escribo, es normal que hayamos coincidido en muchos lugares comunes. También es muy normal que jamás hubiese pensado tan sólo en la posibilidad de sentar en mi propia mesa una pareja de personalidades tales.
Pero, finalmente así ha sido, como pueden ver en las fotografía de esta plana, lo cual agradezco en nombre de toda mi familia y amigos, por su importancia y significado.
Esta agradable visita ha coincidido con la aparición del libro «Jordi Pujol, Memòries (1930-1980)» que es de suponer sea el primer volumen de las citadas memorias.
Recomiendo a cualquiera que se interese por Catalunya o simplemente por la política, que lo lea. Posiblemente cambie su opinión con respecto a este político catalán considerado como el más importante de los últimos siglos en Catalunya. Por supuesto, también el más influyente dentro de España y el de más proyección en Europa. Y digo que «posiblemente cambie de opinión» porque me consta que en el Baix Llobregat es tenido como una persona netamente de derechas, cuando no es cierto.
Tampoco es un «burgués al uso» como es catalogado por algunos pseudo-progresistas .
Estos críticos tan interesados en tergiversar la figura y obra de Pujol, son los mismos que llevan décadas manteniendo las fuentes culturales de la inmigración de los años 60 a base de talonario, y los mismos que ahora hacen lo propio con los inmigrantes recién llegados.
Pujol ha sido y es, un patriota, un catalán convencido y de pleno derecho, un defensor a ultranza de Catalunya. Ni más ni menos. Por ello ha puesto en peligro su integridad física, su patrimonio, su familia y ha dedicado los mejores años de su vida.
Gràcies president!!
(Foto de arriba, tomada el 15/12/2007 en Can Paulet: Mari Angels Morón, Jordi Morón. Jordi Pujol. Mayte Sais, Marta Ferrussola, Pedro Morón y Rosalia Rodríguez. Fotos: Catalònia Acord)
(Foto de abajo: Se integra Félix Caparrós, entre Pedro Morón y Rosalia Rodríguez)
dimarts, 27 de novembre del 2007
MANIFEST -1 de desembre, tots a la Plaça Catalunya de Barcelona
Davant la reiterada fallida de les infraestructures viàries i de transport a Catalunya dependents de l’Estat Espanyol, la Plataforma pel Dret de Decidir i les entitats adherides a la mobilització considerem que:

-És l’hora que s’acabi el maltractament sistemàtic i continuat a la societat catalana. El menyspreu i el passotisme amb que la ministra espanyola Magdalena Álvarez tracta una qüestió importantíssima per al benestar dels catalans i catalanes ha de tenir com a resposta la mobilització popular.-Els catalans i catalanes tenim el dret de decidir quin model nacional d’infraestructures i de mobilitat volem. Cal trencar la dependència, que significa ineficàcia i menyspreu cap a les necessitats i les decisions de la ciutadania del nostre país, pensada i al servei dels interessos centralistes de l’Estat Espanyol. El dèficit inversor, un sistema de finançament injust i l’espoli fiscal són, en aquest sentit, els principals elements que ens porten al carreró sense sortida d’uns serveis i unes xarxes públiques d’ínfima qualitat. Volem decidir i gestionar les nostres infraestructures.
-La definició d’aquest model de xarxa d’infraestructures ha de ser autocentrat. S’ha de fer des de la proximitat, des de Catalunya. Els darrers 15 anys el servei de rodalies de la Regió Metropolitana de Barcelona ha passat de 64 a 115 milions d’usuaris sense modificar la infraestructura ferroviària, que s’ha degradat. Les inversions previstes des del 92 per a les rodalies de l’àrea metropolitana de Barcelona s’han destinat pràcticament de manera exclusiva a un macroprojecte ambientalment agressiu i que no ens connectarà ni amb Europa ni amb l’Eix Mediterrani, el TAV. No s’han potenciat, adequat ni modernitzat les línies de Regionals existents per crear una veritable malla ferroviària de qualitat a tot el país.
- Tenim una xarxa viària, especialment la secundària, deficient i més d’un terç dels peatges de tot l'Estat.
-Les infraestructures aeroportuàries, peça clau per al desenvolupament nacional en el context global, han d’estar gestionades des del territori i no al servei, de nou, d’un sistema centralitzat al servei d’un únic aeroport de primera, Barajas.
-El model de mobilitat i la xarxa viària i d’infraestructures que reivindiquem ha d’estar al servei i a l’interès general de les ciutadanes i els ciutadans de tota Catalunya i amb criteris d’equilibri territorial. La societat es mereix un servei de transports públics de persones i de mercaderies de qualitat i de proximitat. En aquest sentit des de la societat civil catalana reclamem:
-La solució immediata, per dignitat nacional, del desgavell de les infraestructures actualment en execució i la priorització de les inversions i els recursos per al bon funcionament de les rodalies de RENFE. - Un nou sistema de finançament per a Catalunya just i transparent quepermeti conèixer les balances fiscals i gestionar adequadament lesinfraestructures; de manera immediata, el compliment dels compromisosen matèria d'inversió de l'Estat a Catalunya.
- La capacitat de decidir des de casa nostra sobre qualsevol planificació, licitació, priorització i execució de l’obra pública i de la xarxa de transports i infraestructures en general que ens afecti, sempre des d’una perspectiva nacionalment autocentrada i ambientalment sostenible.
- Exigim que es prioritzi la seguretat de les persones treballadores i usuàries, com també que se satisfacin les pèrdues econòmiques particulars i empresarials ocasionades pel desgavell de Rodalies i s’agilitin els mecanismes d’informació, de reclamació i de devolucions a les persones afectades.- En definitiva, el dret de decidir el model de país que volem construir, i les condicions per exercir-lo.
Per totes aquestes raons i, de manera especial:
EXIGIM EL TRASPÀS DE LA XARXA DE TRANSPORTS I D'INFRAESTRUCTURES A LA GENERALITAT DE CATALUNYA. EXIGIM LA PUBLICACIO DE LES BALANCES FISCALS ENTRE CATALUNYA L'ESTAT ESPANYOL
EXIGIM QUE LA GENERALITAT DE CATALUNYA RECAPTI I GESTIONI TOTS ELS NOSTRES IMPOSTOS
divendres, 23 de novembre del 2007
Una racha de mala fortuna...

El mal fario ha entrado de sopetón en mi devenir cotidiano.
Comenzó con Agustí Torrents (tan injustamente), le siguió mi amigo Joan Lloret Devesa “El Bati”. Poco después dejó de existir otra de mis amigas, Mercè Vinardell. (genuina vecina del carrer dels veraneant de Sant Boi) de la que guardo gratos recuerdos e historias de Sant Boi que casi nadie sabe. Hace poco acompañó a los anteriores, inesperadamente, mi otro amigo del alma Miquel Puig.
Por si no fuera suficiente, en estos mismos instantes está de cuerpo presente en el Salón de Sant Jordi del Palau de la Generalitat, otro de mis amigos más queridos y apreciados, Paco Candel “con quien tanto quería”, parafraseando a Miguel Hernández.
Ciertamente es una mala racha, de la peor que le puede pasar a cualquiera de esta parte de aquí del mundo. En otras, las cosas son mucho peores. Se te muere la gente en un instante, si no por una bomba ambulante, por un proyectil teledirigido por los EE. UU. o por cualquier otro país con siglas selladas y ratificadas por el nuevo terrorismo 'legal' de Estado.
Y todo lo dicho ha pasado en poco menos de año y medio. No cito otros de mis muertos más cercanos, por no ser conocidos de casi ninguno de ustedes, pero son más, muchos más... Me he convertido en un asiduo de las iglesias siendo agnóstico profundo. ¡Que mal fario el mío, anónimos amigos de internet!
Será señal de que me hago viejo (y además es verdad) y se me van muriendo los seres más queridos como para recordarme que a nadie se le escapa el último tren, que como no es de cercanías catalanas, siempre llega a su tiempo y sin percance alguno, como los de Madrid. Y perdonen la odiosa comparación. Lamentablemente la mayoría de mis difuntos queridos andaban entre los 40 y los 60...Mala racha...
No puedo decir que he sentido la muerte de uno más que del otro. Quiero reseñar, no obstante por ser el último, (una semana exacta después de Miquel) a mi amigo Candel. Y además porque es, era, el Presidente de Honor de la Associació Catalònia Acord. Un hueco que no podrá ocupar nadie más así dure 1.000 años la asociación.
Amigo Paco: te he admirado en el silencio. Te he querido sin decírtelo nunca, pero tú lo sabías ¿verdad?. Por ser tan sabio, tan profundamente humano, tan poco vanidoso, tan tremendamente importante (sin que tú lo supieses ni lo admitieses), tan gran persona que no te cabías dentro, tan amigo de tus amigos que te pasabas del listón. Gracias Paco por haberme regalado tu presencia, tus pensamientos y tu amistad. Nunca te olvidaré y te pondré de ejemplo de hombre sabio y silencioso al que resbalaban las alabanzas, la fama, las medallas de oro, las Creus de Sant Jordi y las grandezas mundanas. Nunca he conocido una persona tan importante como Paco Candel. Ese hombre delgado y pequeño, que cuando le preguntaban los periodistas sobre qué era o los estudios que tenia, daba por respuesta: “mira yo sólo he escrito unos 50 libros más o meno, nunca me acuerdo de la cantidad exacta”, como justificándose de que no sabía hacer otra cosa, como quitándole importancia a su grandeza intelectual.
