El triste final del Ateneu Santboià

Hace unas semanas se desprendió una viga de la sala norte (parte ayuntamiento) del Ateneu Santboià. Arquitectos, responsables municipales y la empresa que finalmente ha ganado en los tribunales la titularidad, se prestaron rápidamente a subsanar el asunto procediendo, sin dilación, al derrumbe de esa parte del edificio ante los atónitos ojos de los ciudadanos y multitud de cámaras fotográficas.
Mira por donde el Ateneu Santboià comenzó a resquebrajarse por los cuatro costados hace mucho más de dos décadas (yo diría que algo antes), y salvo alguna que otra plataforma ciudadana y, tímidamente algún partido político, nadie acudió tan prestamente a salvarlo de su derrumbe, que era económico y tenia solución también inmediata. Sencillamente; sentenciaron el final que ahora constatamos por poco más de ocho millones de las antiguas pesetas, algo así como cincuenta mil euros. Cualquiera, por corto que sea de entendederas, comprende a primera vista de que en este caso hay ‘gato encerrado’ y alguien o algunos se forraron.
No es nada nuevo lo que aquí se dice y en las páginas de la publicación local Nas de Barraca se ha denunciado a diestro y siniestro sin resultado alguno. Lamentablemente el tiempo parece que cura todas las heridas salvo que intervenga el juez Garzón. Sólo los autores de la operación saben lo que hicieron y cuánto ganaron. Cada lugar tiene su pelotazo/os y por estos lares no íbamos a ser menos.
Unos dicen que no era un edificio municipal puesto que pertenecía a una entidad privada. Otros que era y es patrimonio cultural de la ciudad habida cuenta de que en su día se construyó con el esfuerzo y el dinero de muchos ciudadanos de entonces, o lo que es lo mismo; por iniciativa popular (en esto último estoy yo). Los que no han ‘vivido’ nunca lo que ha sido esta entidad han apostado siempre por que sea derruido cuanto antes mejor y sea reemplazado por unas nuevas y modernas instalaciones. Todos pueden tener parte de razón. Por tanto: "entre todos lo mataron y él solo se murió" como reza el dicho popular.
Ahora sí que posiblemente sea demasiado tarde, y a menos que haya una reacción ciudadana de consistencia o el ayuntamiento de la ciudad intervenga diligentemente, que es lo que le toca, las máquinas no saldrán del edificio hasta que se cargue la última runa de sus paredes centenarias. A hechos consumados no viene a cuento que se proclame, como se ha hecho, que ha de pedirse que el Ateneu sea declarado Bien de Interés Cultural (¿Ahora?).
Ha habido mucho tiempo para hacer esa petición y al parecer (digo al parecer) nadie ha movido un dedo de la mano en ese sentido hasta el último minuto, aunque más vale tarde que nuca...
Ya no se trata de ‘remodelar’ el edificio, ya que quién lo ha visto por dentro ha de dudar de que pueda volver a ser lo que era. Ahora es el momento de negociar y apretar las tuercas a los especuladores con la ley en la mano, como han hecho ellos para apropiarse de un patrimonio que puede superar los 9 millones de euros a cambio de cantidades ridículas.
Igual que ahora unos han de bajar la cabeza por lo que sucedió en años pasados, esperemos que otros no tengan que bajarla en el futuro y pasar cuentas a nuestros hijos y nietos por lo que ahora acontezca.

(Publicado en Nas de Barraca -enero 2010)
(Fotos: Mari Morón)

El 13D, Si a la Independència

Amics:
Tot va començar amb les últimes grans manifestacions transversals que s'han produït a Barcelona en els últims anys. Abans i després, s'han anat creant nombroses plataformes ciutadanes que propugnen la independència de Catalunya. A poc a poc s'han anat unint els partits polítics no-espanyolistes (per denominar-los d'alguna manera).
Després va venir Brussel·les, Arenys de Munt, i finalment el diumenge 13 de desembre amb més de 165 municipis catalans que consulten els seus ciutadans si volen o no ser independents de l'Estat Espanyol.
Humilment l'autor d'aquest blog ha fet tot l'humanament possible per col·laborar en totes aquestes accions. Basti analitzar una mica en els comentaris personals del blog.
Vull dir-vos que, malgrat que alguns s'entesten a posar pals en les rodes al que vinc fent des de fa molts anys, continuaré col·laborant amb totes aquelles organitzacions, plataformes o partits que propugnin la independència de Catalunya. Senzillament perquè estic convençut que aquesta és l'única via que ens queda si volem ser competitius i avançar amb la resta d'Europa.

Pel sí a la Independència!!!.

¡Visca Catalunya Lliure!
Pedro Morón de la Fuente

Aquellos nostálgicos revolucionarios

Después de la larga travesía del desierto de la mal llamada transición española, parece ser que algunos personajes han llegado a la conclusión de que Catalunya existe como nación. Deben ser aquellos que han pasado toda una vida (como enunciaba Machín en su famosa canción) viviendo del cuento o lo que es lo mismo de los partidos políticos preponderantes, ya sea como políticos o como cargos de confianza, y ya en su declive como personas (jubilados, pensionistas o parados) se han percatado de que ha de hacerse algo por Catalunya, su cultura, su lengua y también su independencia. Son aquellos, antaño jóvenes revolucionarios de vanguardia, que han descubierto su nacionalidad catalana casi llegando a la jubilación. Los mismos que se han pasado más de 30 años disertando sobre la utopía y renegando de las ideas equívocas de Marx y Lenin (falla la praxis, dicen), mientras comían los garbanzos del pueblo y compraban sus camisas a cuadros y pantalones de pana en El Corte Inglés con tarjeta de crédito.

Una vez escrita esta larga y dura entradilla, ha de darse una explicación coherente puesto que estos personajes de opereta, así como otros que cambian de opinión según si tenemos levante, poniente, siroco o tramontana, podrían ser los responsables de tanta división como se vive en Catalunya en los últimos años.
Nada más fácil que haber vivido toda una transición (sin traumas relevantes) bajo el amparo de los poderes fácticos y, llegada la decadencia personal, acordarse de que hay una nación sin estado pendiente de una justa independencia o proceso separatista.

Esta claro que no me gustan un ápice estas personas cuyo lema ha sido el silencio más espantoso mientras vivían a costa del erario público, y ahora son los fans más esplendorosos de las libertades catalanas y su lengua propia. Dice el refrán: “nunca es tarde si la dicha es buena” por tanto han de ser bienvenidos y tienen derecho a poner su grano de arena. Pero por otra parte, hemos de ser conscientes del papel que han jugado en los últimos 30 años con referencia a la lucha por la consecución de las libertades de este país y tendríamos que saber ponerlos en el lugar que realmente les corresponde. Aquellos que han pasado tanto tiempo diciéndonos que ‘se ha hecho todo lo humanamente posible porque no se produzca una fractura social en España’ son también los conniventes de que la mayoría de franquistas y falangistas hayan muerto en la cama sin pagar ninguna factura por sus crímenes. La parte republicana ya pagó con creces su participación en la guerra dejándose la vida en cunetas, muros de cementerio y cárceles paupérrimas. Las banderas victoriosas han triunfado en la transición y han escrito su historia, nadie les ha pedido cuentas de casi nada y así se ha cerrado una enorme y sangrante herida en falso. Posiblemente una de las heridas más mal cerradas que supura de toda Europa.

Muchos de aquellos “arriba parias de la tierra, en pie famélica legión” de los años 60 y 70, se han olvidado de lo bueno, más que de lo malo, de la consabida lucha de clases. Parece ser que con la ‘democracia de la hipoteca’ ya no existen clases sociales o que éstas hayan desaparecido del lenguaje político cotidiano.
Ante el fracaso de las ideas internacionalistas y unipersonales, estos personajes han encontrado refugio en la consecución de la independencia de Catalunya ya en su otoño dorado. Quieren convertir idealistamente aquello del “internacionalismo proletario” en partidismo nacionalista de andar por casa.
Claro que, Catalunya siempre ha estado ahí, en los años 60 del siglo XIX y del XX. Con las mismas necesidades de independencia, con el mismo espolio fiscal (o más) y con muchos ciudadanos necesitados de aire libre.

Pedro Morón

Els altres andalusos

COMUNICAT DE PREMSA
Cada vegada que la societat catalana des de la seva base social o bé representada pels partits polítics al Parlament de Catalunya fan moviments per a autoafirmar-se com a poble la serp regional desperta.
Només cal recordar com l’any 1998 la FECAC del Sr. Francisco García Prieto va exercir públicament d’oposició política contra el Parlament de Catalunya per tal que no aprovés l’actual Llei de Política Lingüística, una posada al dia de l’anterior Llei de Normalització Lingüística.
Només cal recordar com poc després de la constitució del primer tripartit liderat pel M.H. Sr. Pasqual Maragall la CECREC (Confederació d’Entitats Culturals Regionals de Catalunya) alertava als partits polítics catalans respecte el fet de no haver estat consultada en cap moment en el projecte i elaboració del nou Estatut de Catalunya.
I en aquests moments dos noticies certifiquen que la serp regional torna a sortir del seu cau. La primera aparició és la noticia publicada a EL PERÍODICO DE CATALUNYA del diumenge passat (29.11.09) on el Vice-Consejero de Governación de la Junta de Andalucia, Sr. José Antonio Gómez Periñán en un acte a Barcelona declara: .”..hemos dejado expresamente a Catalunya para el final, pues somos conscientes de la importancia de esta colonia...”, presentant el “Plan andaluz para estrechar lazos con los emigrantes en Catalunya”. La noticia anava acompanyada d’una fotografia molt sucosa: el Sr. Francisco García Prieto, l’esmentat Sr. Gómez Periñán i el Sr. Josep Maria Sala, actual Secretari de Formació del PSC i “Gran Hermano” de tot el que es cou en el mon de les entitats regionals a Catalunya. L’article es posiciona clarament mitjançant unes proclames totalment impresentables relatives a la delimitació de competències de l’Estat autonòmic.
Per acabar-ho d’arrodonir, ahir 2 de desembre el diari AVUI a la seva pàgina 6 informava de la posició de la CECREC contra les consultes sobiranistes. Novament aquesta confederació mostra com sota expressions a primera vista neutrals es treballa incondicionalment a favor de l’espanyolisme més ranci, el de “antes roja que rota” i “de una grande y libre”.
L’Associació Altres Andalusos vol denunciar obertament que la FECAC i CECREC només representen un grup reduït de persones format pels membres de les seves Juntes Directives i alguna cobertura externa que els injecta ideologia. En realitat doncs, i tal com la mateixa CECREC reconeix, no pot parlar en nom de les persones d’origen extremeny, aragonès, castellano-manxego, andalús o gallec que resideixen a Catalunya, atès que la mateixa Confederació reconeix que tots som catalans. Que la CECREC es posicioni en contra de les consultes sobiranistes considerem que es perfectament legítim encara que els motius al.legats siguin totalment incongruents.
El fet que el teixit social català es mobilitzi per qüestions que afecten al futur de Catalunya no pot ser mai motiu de conflicte ni perjudicial per la convivència pacífica, ni crispar a una part de la societat catalana. Ans al contrari, una societat densa i associada, que es mostra activa i proposa iniciatives imaginatives és una societat vacunada contra aquells que creuen que la comunitat es pot dirigir com un ramat de xais.
Finalment des de l’Associació Altres Andalusos demanem:
1.- Que el President del Parlament de Catalunya M.H. Sr. Ernest Benach al costat dels portaveus dels partits polítics amb representació a la Cambra catalana es manifestin sobre les manifestacions del Sr. José Antonio Gómez Periñán, Vice-consejero de Gobernación de la Junta de Andalucia esmentades anteriorment.
2.- Que la Junta de Andalucía si vol conèixer l’estat d’ànim, desitjos i nostàlgies de tots aquells catalans d’origen andalús i els seus descendents ho faci a través del seu homòleg a Catalunya: el Govern de la Generalitat, i no pas a través d’intermediaris que només es preocupen o procuren pels seus propis interessos.
3.- Que els Srs. Artur Mas i Joan Puigcercós en la seva condició de màxims responsables de CiU i ERC expressin públicament la seva opinió respecte a les manifestacions dels dirigents de la CECREC al diari AVUI esmentades, atès que responsabilitzen aquestes formacions polítiques de canviar les regles del joc mitjançant postures extremistes i maximalistes.
4.- Que la FECAC i la CECREC amb una vocació declarada d’intervenció en la política de Catalunya donin el pas i es transformin en un partit polític, tot preparant els seus programes electorals per participar en les properes conteses electorals, per tal de conèixer el seu suport real.
5.- Que l’Associació Altres Andalusos dona suport exprés a les consultes sobiranistes que es duran a terme a més de 100 ciutats i pobles del nostre país el 13 de desembre de 2.009. Els referèndums són una eina d’aprofundiment de la democràcia, i considerem que qualsevol idea que es dugui a terme sense pressions i amb llibertat, tot respectant les posicions de tothom, sense violència i fins i tot amb un cert to festiu, serviran indubtablement a afirmar-nos com a poble i fer realitat el títol del manifest publicat per 12 diaris catalans: LA DIGNITAT DE CATALUNYA.
Lluís Cabrera SánchezPresident de l’Associació Altres Andalusos
Barcelona, a 3 de desembre de 2.009
http://www.altresandalusos.org/

El periodisme se n'ha anat a fer punyetes

El periodista Bru Rovira, que acaba de deixar La Vanguardia, lamenta la situació de la informació

«El periodisme se n'ha anat a fer punyetes»

S P C / F E S PBarcelona
En les darreres setmanes diferents mitjans digitals s'han fet ressò de les paraules del periodista Bru Rovira, premi Ortega i Gasset del 2004, i que acaba deixar el diari La Vanguardia després de 20 anys, 15 dels quals com a reporter internacional. Aquestes manifestacions van ser realitzades durant la Trobada Internacional de Foto Periodisme celebrada a Gijón el mes de juliol passat. Rovira va sostenir a l'encontre que el periodisme de debò «se n'ha anat a fer punyetes»; que «el gran reportatge es trasllada als llibres perquè ja no té cabuda en els diaris, interessats solament en petites notícies sense context». Ha raonat el seu allunyament de La Vanguardia perquè ja no es pot comptar amb les empreses: «L'ideal antic que des de les empreses es pot modificar el món s'ha perdut, no hi ha debat a les redaccions.» Tota la noticia

Prensa local

Informar por internet es algo que está al alcance (supuestamente) de todo el mundo. Claro que después viene el tío Paco con las rebajas y resulta que informar con pulcritud utilizando los medios habituales de la información ya no es tan fácil.
El mundo de la comunicación escrita ha entrado en una nueva era. Los periodistas han de cobrar lo que marcan los mínimos establecidos (léanse los precios mínimos aprobados por el Col·legi de Periodistes de Catalunya, en nuestro caso). Los diseñadores no trabajan gratis y las rotativas no perdonan un mes si no se pagan las facturas. La agencias de información también cobran sus facturas puntualmente…
Resulta que la prensa local tiene muy pocas ayudas de las administraciones, por ese motivo y otros derivados del intrusismo, la mayoría de revistas y diarios periódicos del Baix Llobregat han cerrado (inmobiliarias, grupos de presión, etc…). Han abierto sus puertas blogs y páginas web que aspiran a ser fuentes de información, y eso es sumamente positivo. Lástima que el “copiar y pegar” no es considerado como una fuente de información, al menos que yo sepa a eso se le llama ‘fusilar’ la información.
Existen publicaciones honestas que llevan muchos años haciendo auténticas heroicidades por seguir en el candelero, como por ejemplo Nas de Barraca (desde el año 1987). Se da la circunstancia de que hay personas que desearían fervientemente verla también desaparecer, pero Nas de Barraca desaparecerá cuando quien esto escribe desaparezca, y no estoy muy seguro de ello porque mi hijo Jordi también tiene el “gusanillo” de la información independiente.
Algunos ciudadanos están interesados en la información local y comarcal gratuita, competente, veraz y puntual. Se olvidan de que todo cuesta dinero, dedicación y esfuerzo.
Ya me gustaría tener un portal en internet criticar, fusilar noticias, hacer comentarios pertinentes e impertinentes y cuando llega final de mes pagar tan solo el gasto del adsl…
Invito desde estas líneas, por tanto, a los eruditos samboianos de las nuevas tecnologías a sacar al mercado una revista o diario local que rompa el mercado y sea un dechado de virtudes informativas e informáticas, y además puntual e independiente.

Camí cap a la independència

Molt s’ha escrit abans i després de la consulta d’Arenys de Munt. No insistiré, per tant, en aquest article. Bastin les imatges captades els dies 12 i 13 de setembre en aquesta petita localitat que ja és coneguda per tots.

"Camí cap a la independència" és un petit llibre escrit per l’empresari Ramon Canela, qui precisament té una important empresa a Arenys de Munt. Aquest article és el pròleg d’aquest llibre que es va difondre coincidint amb la Diada i que, gustosament, vaig accedir a escriure. Si cau en els seus mans llegeixin-lo perquè val la pena.

Camí cap a la independència

Pròleg

En aquest breviari que tenen a les seves mans, es tracta d’explicar el més clarament possible els motius per a la declaració d’independència de Catalunya. A alguns pot sonar-los a utopia, a d’altres el contrari, a campanes de festa. Als uns i als altres els demanaria que llegeixin aquest petit llibre fins al final. Val la pena.

Fa tan sols uns quants anys, parlar a Catalunya d’espoli fiscal, balances fiscals i aventurar quantitats escandaloses respecte al robatori continuat que exerceix anualment l’Estat Espanyol amb la nació catalana, era pràcticament un pecat, fins i tot en cercles nacionalistes i catalanistes estava gairebé mal vist que es tractes públicament aquest tema. Com a màxim es parlava i s’escrivia sobre la "detracció econòmica que pateix Catalunya". En menys de vuit anys la percepció dels ciutadans sobre aquests temes ha canviat substancialment.

Aquest canvi de mentalitat ciutadana ha provocat que l’oligarquia madrilenya es veiés obligada, no fa gaire, a publicar (amb gairebé 30 anys de retard) les balances fiscals. Ho va fer a la baixa més ridícula, i que ningú ha arribat a creure’s. Cap dels anteriors presidents de l’Estat espanyol (González i Aznar) va complir la seva paraula de fer públics els comptes recaptatoris, senzillament perquè no els interessava donar a conèixer, encara que fos a la baixa, la recaptació d’impostos ni el repartiment pertinent entre comunitats autònomes. Si el comptable de la seva empresa es nega a ensenyar-li els comptes, mal afer tenim entre mans. Desconfíi del contable...

Es parla de 20.000 milions d’euros anuals. Altres eleven la xifra a 25.000. El govern central assenyala com a correcta, evidentment, la quantitat aproximada de 15.000 milions d’euros. Les xifres poden variar d’un any a un altre i en aquest llibre s’assenyala encertadament que ben bé podrien duplicar-se les xifres assenyalades de l’espoli, ja que és molt difícil quantificar la recaptació d’impostos i les inversions que es fan en serveis i infraestructures.

Si a tot això afegim que els pressupostos d’inversions de l’Estat Espanyol per a Catalunya, aprovats per les Corts, s’incompleixen any rere any, no cal estranyar-se que Catalunya s’empobreixi cada cop més i vagi en l’actualitat a la saga de moltes altres comunitats espanyoles més pobres. En el seu afany espoliador Espanya està matant a la tradicional "gallina dels ous d’or", o el que és el mateix: posa frens i poc greix a la locomotora catalana, a més de robar-li combustible.

Hi ha que assenyala, i encertadament, que no tots els motius existents per a la consecució de la independència de Catalunya han de centrar-se en les qüestions econòmiques, per molt importants i decisives que aquestes ho siguin. L’afer és tan obvi que no em detindré massa a analitzar-ho. Els avatars de la història de Catalunya són àmpliament coneguts per tots, inclosos els oligarques espanyols i francesos.

Els sentiments, els himnes, les banderes i les institucions catalanes són summament importants per al manteniment de l’esperit i el sentiment nacional; hem de mantenir-los al lloc privilegiat que mereixen. A l’hora de la veritat, no obstant això, prevalen, o haurien de prevaler, el poder adquisitiu dels ciutadans, les infraestructures que mai es realitzen, la deixadesa secular que al govern central fa respecte a les seves obligacions amb Catalunya i els greuges comparatius que ens arriben dia a dia d’altres comunitats de l’Estat. Aquesta deixadesa intencionada, per activa i per passiva, porta a posar en primera línia "la qüestió econòmica catalana", i l’excessiu espoli que patim, a l’hora d’una hipotètica proclamació d’independència.

De fet, ja s’ha constatat en importants enquestes i estudis sociològics que la independència és l’únic punt factible a què pot adherir-se la majoria de ciutadans de Catalunya en l’actualitat. Són els que pateixen accentuades carències estructurals i infraestructurals als barris perifèrics dels diversos anells de l’àrea metropolitana de Barcelona, ja siguin catalans d’origen o immigrats nouvinguts o amb 50 anys de catalanitat adquirida. Els que els manquen hospitals adequats i residències per a la tercera edat, els que paguen peatges abusius quan van al seu lloc de treball, els viatgers de trens obsolets, els que no disposen de llocs adequats per a l’oci i l’esbarjo, que són també els que treballen més hores i pateixen d’estrès permanent. En definitiva, els que paguen més impostos, treballen més i reben menys a canvi.

D’altra banda els missatges llançats pels centralistes espanyols, que utilitzen tots els mitjans de comunicació de masses, es continuen centrant en què hi ha un "oasi català" que ha de ser solidari amb la resta de comunitats. Fins quan la solidaritat mal entesa? Quan se’ns demanarà permís per establir un barem solidari, un repartiment equitatiu de la riquesa que generem?

Lamentablement els partits polítics de caràcter nacionalista, catalanista o independentista d’aquesta nació sense estat, encara que amb el parlament autonòmic representatiu, no estan per la proclamació de la independència. Ja poden exposar es raons peregrines, subliminars o subjectives que vulguin. La veritat unívoca és que si ho desitgessin obertament ja s’hagués proclamat la independència de Catalunya l’any 2003. No ha estat així, no busquem raons imaginàries. Al Parlament català hi ha majoria independentista-nacionalista per a una proclamació unilateral o consensuada de la independència. Per tant, han de ser unes noves regles de joc democràtic a l’arc parlamentari català (amb noves formacions polítiques), o la societat civil i les seves entitats ciutadanes (o tots a una), les que impulsin la proclamació de la independència de Catalunya.

Les diverses mutilacions que ha patit en nou Estatut de Catalunya, malgrat ser ratificat pels parlaments català i espanyol, les controvèrsies (de mal pagador) subjacents amb els responsables econòmics del govern central a l’hora d’aplicar la nova normativa catalana (tres anys de negociacions) i el mal acord econòmic a què s’ha arribat malgrat el triomfalisme del tripartit (PSC-PSOE-ERC-IC), no fan sinó que refermar-nos en la creença que Catalunya ha de ser independent o no serà. Les promeses i mentides s’eternitzen sota la convivència dels poders fàctics espanyols.

Mentrestant es continuen construint AVES a Andalusia, Castella la Manxa o travessant el Puerto de Pajares (Asturies), autovies gratuïtes a tot l’Estat amuntegades i es restauren monuments i catedrals per tot arreu. Al govern espanyol, per exemple, mai li ha interessat acabar una obra com la Sagrada Família de Barcelona...Els mapes d’ampliació urbanística de Madrid i Barcelona cada cop se separen més i les industries de tota mena es desplacen contínuament cap a "la capital de les espanyes"...

Els models patriòtics han canviat a tot el món. La globalització de l’economia, els mitjans de comunicació i la tremenda influència que exerceixen els països emergents han contribuït i contribueixen que el sentit de pàtria vagi inequívocament unit al valor de les coses. El concepte colonialista tradicional desapareix a passos de gegant, encara que emergeixen altres formes d’imperialisme possiblement més poderós. Per tot això han anat sorgint noves nacions a Europa i la resta del món, malgrat la falsa creença que en un món global no té sentit anar creant nous països.

Catalunya, conquerida manu militari, porta 300 anys sent una colònia de l’Estat Espanyol. En aquests moments de crisi han passat tres anys per analitzar i posar damunt de la taula una proposta de finançament inacceptable i de no aplicació immediata. Se segueix amb l’espoli en format de dret de conquesta. La independència és l’única sortida. La negociació, el pactisme o l’encaix amb un Estat Espanyol centralista, excloent i a més a més difamador i menyspreador, ja no es possible.