dimarts, 27 de novembre de 2007

MANIFEST -1 de desembre, tots a la Plaça Catalunya de Barcelona

Tenim el dret de decidir sobre les nostres infraestructures.

Davant la reiterada fallida de les infraestructures viàries i de transport a Catalunya dependents de l’Estat Espanyol, la Plataforma pel Dret de Decidir i les entitats adherides a la mobilització considerem que:

-És l’hora que s’acabi el maltractament sistemàtic i continuat a la societat catalana. El menyspreu i el passotisme amb que la ministra espanyola Magdalena Álvarez tracta una qüestió importantíssima per al benestar dels catalans i catalanes ha de tenir com a resposta la mobilització popular.-Els catalans i catalanes tenim el dret de decidir quin model nacional d’infraestructures i de mobilitat volem. Cal trencar la dependència, que significa ineficàcia i menyspreu cap a les necessitats i les decisions de la ciutadania del nostre país, pensada i al servei dels interessos centralistes de l’Estat Espanyol. El dèficit inversor, un sistema de finançament injust i l’espoli fiscal són, en aquest sentit, els principals elements que ens porten al carreró sense sortida d’uns serveis i unes xarxes públiques d’ínfima qualitat. Volem decidir i gestionar les nostres infraestructures.

-La definició d’aquest model de xarxa d’infraestructures ha de ser autocentrat. S’ha de fer des de la proximitat, des de Catalunya. Els darrers 15 anys el servei de rodalies de la Regió Metropolitana de Barcelona ha passat de 64 a 115 milions d’usuaris sense modificar la infraestructura ferroviària, que s’ha degradat. Les inversions previstes des del 92 per a les rodalies de l’àrea metropolitana de Barcelona s’han destinat pràcticament de manera exclusiva a un macroprojecte ambientalment agressiu i que no ens connectarà ni amb Europa ni amb l’Eix Mediterrani, el TAV. No s’han potenciat, adequat ni modernitzat les línies de Regionals existents per crear una veritable malla ferroviària de qualitat a tot el país.

- Tenim una xarxa viària, especialment la secundària, deficient i més d’un terç dels peatges de tot l'Estat.

-Les infraestructures aeroportuàries, peça clau per al desenvolupament nacional en el context global, han d’estar gestionades des del territori i no al servei, de nou, d’un sistema centralitzat al servei d’un únic aeroport de primera, Barajas.
-El model de mobilitat i la xarxa viària i d’infraestructures que reivindiquem ha d’estar al servei i a l’interès general de les ciutadanes i els ciutadans de tota Catalunya i amb criteris d’equilibri territorial. La societat es mereix un servei de transports públics de persones i de mercaderies de qualitat i de proximitat. En aquest sentit des de la societat civil catalana reclamem:
-La solució immediata, per dignitat nacional, del desgavell de les infraestructures actualment en execució i la priorització de les inversions i els recursos per al bon funcionament de les rodalies de RENFE. - Un nou sistema de finançament per a Catalunya just i transparent quepermeti conèixer les balances fiscals i gestionar adequadament lesinfraestructures; de manera immediata, el compliment dels compromisosen matèria d'inversió de l'Estat a Catalunya.
- La capacitat de decidir des de casa nostra sobre qualsevol planificació, licitació, priorització i execució de l’obra pública i de la xarxa de transports i infraestructures en general que ens afecti, sempre des d’una perspectiva nacionalment autocentrada i ambientalment sostenible.
- Exigim que es prioritzi la seguretat de les persones treballadores i usuàries, com també que se satisfacin les pèrdues econòmiques particulars i empresarials ocasionades pel desgavell de Rodalies i s’agilitin els mecanismes d’informació, de reclamació i de devolucions a les persones afectades.- En definitiva, el dret de decidir el model de país que volem construir, i les condicions per exercir-lo.

Per totes aquestes raons i, de manera especial:
EXIGIM EL TRASPÀS DE LA XARXA DE TRANSPORTS I D'INFRAESTRUCTURES A LA GENERALITAT DE CATALUNYA. EXIGIM LA PUBLICACIO DE LES BALANCES FISCALS ENTRE CATALUNYA L'ESTAT ESPANYOL
EXIGIM QUE LA GENERALITAT DE CATALUNYA RECAPTI I GESTIONI TOTS ELS NOSTRES IMPOSTOS

divendres, 23 de novembre de 2007

Una racha de mala fortuna...

En recuerdo de mis amigos: Agustí Torrents, El Bati, Mercè Vinardell, Miquel Puig y Paco Candel.


Podría comenzar diciéndolo de otro modo: “una racha de mala muerte”. En poco más de un año se me han ido de la vida muchos amigos. Demasiados amigos.
El mal fario ha entrado de sopetón en mi devenir cotidiano.
Comenzó con Agustí Torrents (tan injustamente), le siguió mi amigo Joan Lloret Devesa “El Bati”. Poco después dejó de existir otra de mis amigas, Mercè Vinardell. (genuina vecina del carrer dels veraneant de Sant Boi) de la que guardo gratos recuerdos e historias de Sant Boi que casi nadie sabe. Hace poco acompañó a los anteriores, inesperadamente, mi otro amigo del alma Miquel Puig.
Por si no fuera suficiente, en estos mismos instantes está de cuerpo presente en el Salón de Sant Jordi del Palau de la Generalitat, otro de mis amigos más queridos y apreciados, Paco Candel “con quien tanto quería”, parafraseando a Miguel Hernández.

Ciertamente es una mala racha, de la peor que le puede pasar a cualquiera de esta parte de aquí del mundo. En otras, las cosas son mucho peores. Se te muere la gente en un instante, si no por una bomba ambulante, por un proyectil teledirigido por los EE. UU. o por cualquier otro país con siglas selladas y ratificadas por el nuevo terrorismo 'legal' de Estado.

Y todo lo dicho ha pasado en poco menos de año y medio. No cito otros de mis muertos más cercanos, por no ser conocidos de casi ninguno de ustedes, pero son más, muchos más... Me he convertido en un asiduo de las iglesias siendo agnóstico profundo. ¡Que mal fario el mío, anónimos amigos de internet!
Será señal de que me hago viejo (y además es verdad) y se me van muriendo los seres más queridos como para recordarme que a nadie se le escapa el último tren, que como no es de cercanías catalanas, siempre llega a su tiempo y sin percance alguno, como los de Madrid. Y perdonen la odiosa comparación. Lamentablemente la mayoría de mis difuntos queridos andaban entre los 40 y los 60...Mala racha...

No puedo decir que he sentido la muerte de uno más que del otro. Quiero reseñar, no obstante por ser el último, (una semana exacta después de Miquel) a mi amigo Candel. Y además porque es, era, el Presidente de Honor de la Associació Catalònia Acord. Un hueco que no podrá ocupar nadie más así dure 1.000 años la asociación.
Amigo Paco: te he admirado en el silencio. Te he querido sin decírtelo nunca, pero tú lo sabías ¿verdad?. Por ser tan sabio, tan profundamente humano, tan poco vanidoso, tan tremendamente importante (sin que tú lo supieses ni lo admitieses), tan gran persona que no te cabías dentro, tan amigo de tus amigos que te pasabas del listón. Gracias Paco por haberme regalado tu presencia, tus pensamientos y tu amistad. Nunca te olvidaré y te pondré de ejemplo de hombre sabio y silencioso al que resbalaban las alabanzas, la fama, las medallas de oro, las Creus de Sant Jordi y las grandezas mundanas. Nunca he conocido una persona tan importante como Paco Candel. Ese hombre delgado y pequeño, que cuando le preguntaban los periodistas sobre qué era o los estudios que tenia, daba por respuesta: “mira yo sólo he escrito unos 50 libros más o meno, nunca me acuerdo de la cantidad exacta”, como justificándose de que no sabía hacer otra cosa, como quitándole importancia a su grandeza intelectual.
Gracias a todos. Y así, de mica en mica, me voy quedando cada día más desacompañado hasta que llegue mi hora y produzca (creo) el mismo sentimiento en esos otros seres queridos que aún me acompañan en este mundo.

Pedro Morón

dimecres, 21 de novembre de 2007

DEPENDENCIA O INDEPENDENCIA DE CATALUNYA

Per Alfons López Tena

Tras treinta años de democracia estable, sólidamente anclados en la Unión Europea y el euro, impensables los golpes de Estado, integrados en la globalización y prósperos, es hora de hacer balance sobre si le conviene a Catalunya seguir en España. Salvo efusiones líricas, amenazas gonadales y acusaciones de delirio psiquiátrico (idénticas a las practicadas por la dictadura soviética), no se oye en España argumento alguno que justifique la dependencia de Catalunya. Los unionistas catalanes, salvo una cierta apelación a la resignación y la rutina, tampoco razonan, incluso recurren crecientemente al escarnio y la amenaza, aquí más próximos a los usos de la dictadura maoísta. Es normal esta afasia, que se intenta ocultar bajo abundantes bramidos, pues el fundamento económico de la conveniencia de pertenecer a España ha desaparecido.
Ya no es el Estado español quien tiene moneda y determina los tipos de cambio, los tipos de interés y los aranceles de importación y exportación.
Ya no hay mercado español, lo ha absorbido el único europeo, y es Bruselas quien toma esas decisiones y se abre a la globalización, con el resultado inevitable de la disminución de la importancia relativa del antiguo mercado protegido: hoy Catalunya vende al resto del Estado menos del 40% de su producción, e importa de allí menos del 35%. A Catalunya la dependencia ya no le es compensada por el acceso privilegiado al mercado español, que además se ha convertido en arriesgado por ser el único en que los productos catalanes son boicoteados por el hecho de serlo (práctica del 21% de los madrileños, según /ABC/).
Sólo le queda a España un mecanismo de actuación económica, la inversión pública, y los datos y hechos son elocuentes: tras décadas de detraer cada año el 10% del PIB catalán sin invertir en Catalunya (19.200 millones de euros el 2005), se desploman los servicios públicos que gestiona España y llevan su E: RENFE, AENA, REE, ENDESA, etc. ¿Qué reciben los catalanes a cambio del expolio fiscal? Ni siquiera la transparencia, pues los balances fiscales, públicos en la Unión Europea, Alemania o Reino Unido, los ocultan en España tanto los gobiernos del PP como los del PSOE. ¿Qué esconden? Tampoco a la hora de comprar empresas españolas es una ventaja estar en España, pues la toma de control catalana es bloqueada de una u otra manera, y contra ella se blande la Constitución y la xenofobia, que no se invoca frente a OPAs alemanas o italianas. Al expolio del Estado y la explotación monopolística de los servicios públicos privatizados se añade la penuria de la Generalitat.
Baste un dato: tras treinta años de autonomía, y para 7,5 millones de habitantes, el presupuesto catalán es de 32.000 millones de euros. Tras ocho años de autonomía, y para 5 millones de habitantes, el presupuesto escocés es de 46.000 millones de euros. Escocia en ocho años ha conseguido el doble por habitante de lo conseguido por Catalunya en treinta. Mal negocio es hoy España para Catalunya: privada de política fiscal, crónicamente objeto de desinversión pública, discriminada hasta en tratados internacionales (esos que firma el Estado español prohibiendo que utilicen el aeropuerto de Barcelona los aviones desde o hacia Toronto, Miami, México, Bangkok, Kuala Lumpur, etc.), boicoteados sus productos, rechazados sus compradores como extranjeros hostiles, ¿a quién le interesa continuar la dependencia? ¿Alguien podría explicar alguna ventaja comparativa de la dependencia respecto a la independencia? (si puede ser, sin insultar).
El problema de Catalunya se llama España, que se dedica, mediante el aparato del Estado que los catalanes pagan, a bloquear todos sus proyectos: ni conexión ferroviaria del puerto con Europa, ni servicios públicos que funcionen, ni inversiones en infraestructuras, ni TGV a Europa, ni toma de control de empresas españolas, ni aeropuerto intercontinental, ni nada de nada. Ya están conseguidos los objetivos modernizadores comunes a catalanes y españoles, España ya es democrática y europea, pero tan adversa a la diversidad como siempre, no se concibe como plurinacional sino como unitaria, y percibe a los 'diferentes' no como un activo a promover sino como una molestia a eliminar. Proclama que Catalunya es España, pero piensa y actúa que Catalunya es de España. Una posesión. Intentamos de buena fe una corrección del expolio fiscal, el dominio político y la discriminación económica y cultural.
Tendimos la mano para sólo recibir insultos, boicots y engaños, y un Estatuto que no se aplica ni cumple, pues este Gobierno español, como los anteriores, no tiene por qué cumplir la ley cuando afecta a Catalunya. No pasa nada, ya lo avalarán como siempre los Tribunales Supremo y Constitucional, que para eso los nombran el PP y el PSOE. Se equivocan: bloqueada bajo España, maltratada en España, insultada por España, harta de España, a Catalunya sólo le queda un camino: la independencia.
España tiene mucho a ganar con un Estado catalán, perdería un miembro descontento y problemático pero ganaría un buen vecino y amigo, y podría superar los bloqueos que sufren las libertades y la democracia por causa de una estructura institucional concebida y practicada para asegurar el dominio de una mayoría nacional española sobre las minorías nacionales. Como ya advirtió Burke, es ese dominio la causa de las mayores corrupciones del orden constitucional.
Dijo Azaña que para mantener España unida había que bombardear Barcelona cada cincuenta años, método que calificaba de bárbaro pero efectivo. Los bombardeos ya no son posibles, y España no ha aprendido en su lugar el método de ganar la adhesión cordial e interesada de los catalanes. En el fondo, tanto da. Se ponga como se ponga, la independencia de Catalunya es ineluctable e inevitable. Mene Tequel Parsin. Ha empezado la cuenta atrás.


/Alfons López Tena és vocal del Consell General del Poder Judicial./

diumenge, 18 de novembre de 2007

"LAMENTO MUCHO QUE ESCRIBAS EN CATALAN"

(Enviat per un amic valencià)

Be que hi haurem de fer alguna cosa....¿ o no?

passa-ho

El Diari de Balears publicava el dia 25, a la secció 'No vagi per dit',
aquesta notícia:

El «general manager» contesta.
Curiosa la resposta de 13 paraules que el «general manager» de l'empresa mallorquina de softwareOrangetech, radicada al Parc Bit, envià a un sol·licitant de treball que s'hi dirigí en català:
«Lamento mucho que escribas en catalán, es una pena que desperdicies las oportunidades».

No posam ni afegim. Us proposam que els faceu arribar, per la via que cregueu millor, aquesta resposta (també de 13 paraules):

'Sr. General Manager d'Orangetech, Lamentam molt que penseu així del català. És una pena que perdeu clients.'

Les dades de l'empresa són aquestes: Orange Technologies, SL Parc Bit / Edifici Estel (local 1D)
Cra. de Valldemossa, km 7,4
Tel.: 971 439 709
Fax: 971 439 718 A/e:
info@orangetech.es

Un Juez de Menores de Granada que habla muy claro

Os recomiendo a todos que perdáis un poco de tiempo con las opiniones de este juez de Granada sobre el tema de la educación de nuestros hijos. Es totalmente rotundo.
Me lo agradecereis....

divendres, 16 de novembre de 2007

Ha mort el santboià Miquel Puig i Vargas

El santboià Miquel Puig i Vargas ha mort a les 14,30 hores del dia d'avui al oncològic d'Hospitalet a conseqüència d'una mortal malaltia.

Miquel Puig era en l'actualitat membre del Comitè Executiu Local de CDC en Sant Boi de Llobregat i formava part de la Secretària d'Acció Territorial i Municipal. Era un dels principals redactors del programa electoral de CIU pràcticament des de la seva afiliació al partit a principis dels anys 90. Treballava actualment en el Departament de Gerència de la Unió General de Treballadors de Catalunya (UGT). Amb anterioritat hi havia ocupat el càrrec de sotsdirector de l'empresa pública ADYGSA.
Miquel Puig estava casat i tenia tres fills. Vivia en el popular barri de Marianao.Tot aquell que ho coneix sap que és una de les ments polítiques més preclares que ha donat la nostra ciutat (Sant Boi) i el Baix Llobregat.
Va formar part del primer ajuntament democràtic de Sant Boi (1979-1983) com a regidor electe pel PSAN.
Les seves restes mortals han estat traslladats al Tanatori de Sant Boi (Polígon Salines) on es troben en l'actualitat.
Demà dissabte, dia 17 de novembre, a les 16,30 h. s'oficiarà una cerimònia laica a la capella del tanatori. Posteriorment les seves restes seran traslladades al Cementiri de Collserola en El Papiol.
Descansa en pau amic.

dimarts, 6 de novembre de 2007

El Baix Llobregat, de moda

BRESSOL DELS POLÍTICS QUE ARA GOVERNEN A CATALUNYA

Des de l'any 2003 la comarca del Baix Llobregat ha saltat a la palestra informativa per múltiples motius. Un dens territori català pròxim als 700.000 habitants, que anteriorment passava gairebé desapercebut, ara és portada de diaris. Ciutats com Cornellà o Sant Boi han entrat per la porta gran de l'imaginari col·lectiu espanyol per motius molt variats (Pau Gasol, José Montilla, aeroport del Prat, atacs racistes, etcètera) i últimament per haver-se col·lapsat a conseqüència de les obres faraòniques que l'Estat està portant a terme. Primer amb el llarguíssim i somnolent pla del delta, després amb la malaguanyada construcció de l'AVE. Amb anterioritat, la construcció de vies, artèries i cinturons (ronda del Litoral, variants de l'autovia, adequacions de carreteres comarcals...) que l'únic que han aconseguit és una circulació més lenta amb embussos d'hores en els moments més necessaris per als ciutadans.

EL BAIX LLOBREGAT S'HA CONVERTIT en el bressol dels polítics que ara governen a Catalunya. La majoria dels anomenats capitans del PSC-PSOE són veïns del Baix Llobregat, o d'altres localitats del primer cinturó de Barcelona. És a dir, de la bossa d'immigrants estatals dels anys 60-70 més nombrosa. No és, ni de bon tros, fruit de la casualitat. Alguns alcaldes de la zona han governat durant més de 20 anys sense rebre cap molèstia des de la Generalitat. Primer amb l'extingida Corporació Metropolitana de Barcelona que ara volen tornar a ressuscitar, i després amb els ulls grossos del departament d'Urbanisme. Els ajuntaments d'aquesta comarca han governat a gust, uns més que altres, en els últims 27 anys. Alguns d'aquests municipis, com el de Sant Boi, van perdre la iniciativa cap al desenvolupament fa anys, per la mala gestió dels seus alcaldes, que han convertit la ciutat en un embut sense sortides ni entrades en hores punta. És més: Sant Boi (86.000 habitants), per exemple, no té cinemes, ni teatres, ni zones d'oci.
NO OBSTANT AIXÒ, CORNELLÀ, VILADECANS, Gavà o l'Hospitalet (aquest, annex a la comarca) són una altra cosa, han sabut adaptar-se als temps. Amb tot això, sembla que la feina encomanada al Consell Comarcal no ha estat del tot satisfactòria i el pas dels anys ho està demostrant. Per tant, José Montilla (i la seva esposa Ana Hernández) o José Zaragoza i molts altres no pot dir-se que hagin fet una feina encomiable des del Consell Comarcal del Baix Llobregat pel que fa al control de les infraestructures, malgrat capitanejar el partit que ha arribat a la presidència de la Generalitat de Catalunya. I com sempre els errors del present i del passat cauen com una llosa sobre els més desfavorits; els treballadors/es, que han de fer hores extres sense cap remuneració per poder acudir als seus llocs de treball. De totes les alternatives possibles, l'AVE havia de travessar Bellvitge i el Gornal; dos barris netament obrers i que ja patien un enclaustrament secular, amb barreres arquitectòniques de tota mena. És el més fàcil: que paguin els de sempre, que són els més desfavorits. Ni l'alçada dels edificis ni la fragilitat sorrenca de la terra pròxima al delta han condicionat el pas del tren d'alta velocitat per aquesta zona. Sense tenir en compte que durant uns mesos els viatgers del famós Carrilet hem hagut de travessar unes vies que, com ara s'ha demostrat, estaven en perill imminent. Es comprèn per què el tren passava pel Gornal a cinc quilòmetres per hora...

L'IMPORTANT AQÜÍFER DEL DELTA ESTÀ EN VIES de desaparició. El riu segueix igual de brut i contaminat, les empreses importants han emigrat a Madrid o a altres països on la mà d'obra és més barata, i les indústries químiques han fugit. On abans hi havia indústria ara hi ha empreses d'equipaments, d'emmagatzematge o serveis. S'amplia l'aeroport sense mirar les molèsties als ciutadans (el Prat, Viladecans, Gavà, Castelldefels). S'executen obres, com la desviació del riu Llobregat, gairebé sense tenir en compte les zones ecològiques protegides. Es permet amb tota impunitat l'ampliació de la C-245 amb una rotonda al mig (la Parellada, entre Cornellà i Sant Boi) que és el punt negre més fatídic de tot l'Estat, i així porta molts anys sense que ningú li presti la més mínima atenció. El projecte de la línia 12 del metro (CiU) que anava des de Castelldefels i fins a la zona alta de Barcelona, passant per Gavà, Viladecans, Sant Boi, Sant Joan Despí, etcètera, es va apartar des del govern de Maragall, en benefici de l'ampliació d'altres línies que, inexorablement, finalitzaven a la plaça d'Espanya o a l'Estació de Sants. Ara ens trobem en un carreró sense sortida, amb unes obres començades i que ningú sap quan finalitzaran. Segur que algú pensarà en el rebutjat projecte de l'esmentada línia 12. Sempre tard, malament o mai. Això sí, a la nostra comarca s'ha construït d'una manera tan desenfrenada que mentre els joves no tenen capacitat econòmica per comprar o llogar un pis, s'està exhaurint el sòl públic en benefici de les construccions privades. Hauríem de preguntar-nos si qui no ha sabut posar ordre en una sola comarca pot fer-ho a tot Catalunya.

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 26. Dimarts, 6 de novembre del 2007

Amnistia Internacional

Una entrevista sobre la Feria de Abril de Barcelona