dilluns, 14 de juliol de 2008

El Manifest per la llengua comuna versus balances fiscals

El famós Manifiesto por la lengua común, no és una defensa del castellà en si, és un atac formal contra les llengües minoritàries de l'Estat Espanyol i de tots els estats americans en què es parla el castellà.
A més a més és un ressort encobert, un contraatac maniqueu i simple, contra les pretensions dels ‘nacionalistas periféricos' que siguin publicades les balances fiscals i s'acabi d'un cop amb l'espoli fiscal de l'estat centralista. És evident que si no hi hagués res a ocultar, Felipe González, Aznar o Zapatero, ja les haguessin exposat a l'opinió pública. Ara diuen que les publicaran. Després de trenta anys…
Què és el que cal ocultar? La detracció econòmica d'unes comunitats autònomes cap a altres. O sigui; el robatori continuat i asfixiant. L'esforç, el treball acumulat d'uns, que es dóna com a recompensa a altres que, suposadament, per la seva situació econòmica no aconsegueixen el nivell dels finançadors obligatoris. En poques paraules; l'espoli legalitzat en format de solidaritat.
Quan l'afer és perillós s'engeguen ‘los mecanismos del Estado' i els seus cossos especials en format d'intel·lectuals esbirros, i ens llancen el conte que el “castellano está en peligro' i que se ‘quieren imponer las lenguas minoritarias'.

L'idioma català ha arribat fins als nostres dies gràcies a l'esforç, la consciència i la voluntat indestructible dels catalans de mantenir la seva llengua, malgrat les pressions de l'excloent, xenòfob, depredador, exacerbat i prepotent nacionalisme espanyolista. Un nacionalisme imperial que, té tan pocs arguments, que ha de recolzar-se en unes crosses esportives –selecció espanyola de futbol- a falta d'idees rellevants que ho legitimin. Només hem de veure les imatges televisives de qualsevol entrega de trofeus esportius, ja sigui tennis, motociclisme o handbol. El triomfador en qüestió (si és català, basc o gallec, millor) corre prest a enarborar-se a l'espatlla la bandera espanyola. Alguns cops amb timidesa. No obstant això, i sense que serveixi de precedent, quan milions de televidents van veure un jugador andalús de la selecció espanyola de futbol amb la bandera Verda i Blanca d'Andalusia, la cosa no va transcendir, i els càmeres de la televisió nacional-espanyolista, van evitar les imatges tot el que van poder. Simple però didàctic detall.
L'esport és el nou “Cara al sol” de l'espanyolisme modern. Els manifestos xenòfobs, la nova ‘Ley del Movimiento'. És legítim sentir-se espanyol i il·legítim voler ser català, andalús, basc o gallec. L'idioma patri és l'espanyol i punt. La bandera rojigualda és la sobirana, i les altres són draps perifèrics. Els toros continuen sent la Festa Nacional i els catalans són “polonesos” que paguen, es queixen i tornen a pagar. Dret de conquesta. Catalunya és una colònia encoberta. Contra aquest sentiment imperialista, ni Montilla aconsegueix guanyar un centímetre.
A Andalusia; si vols convertir els amics en enemics, parla bé de Catalunya.
En Xixón; si toques el problema català, et miren de reüll.
A Toledo i Salamanca; l'afer català està prohibit de facto.
A Madrid; si tens accent andalús i defenses Catalunya, posen cara de sorpresa i et titllen de traïdor.
-Carod és un terrorista amb banyes i cua.
-Montilla és un renegat.
-Pujol un comerciant mesquí i jueu.
-Maragall un pallasso de Fira.
Aquestes són algunes de les versades opinions que he anat recopilant per les españas en els meus múltiples viatges, en els que he perdut temps i molts amics per intentar dir la veritat del que aquí ocorre, que no és una altra que no ocorre res. Mentrestant en el sud i al centre, es continuen construint autopistes, AVES i infraestructures de tota mena amb els impostos d'altres.

Per això continuen escrivint manifestos, ja sigui des de Madrid, ja sigui des de l'associació Miguel de Cervantes, amb seu central just al costat del Palau de la Música Catalana, ja sigui a la Fira d'Abril de Barcelona, seu multimilionària (en assistents i euros) de la FECAC o des de el inquisidors grupet de Ciutadans.
‘Els diners que es tornan a Andalusia o Extremadura és el que van guanyar i guanyen els andalusos o extremenys que treballen a Catalunya'. Just –pensen- que siguin tornat a la seva comunitat d'origen, i els que ho guanyen, no tenen dret a autopistes, llibres, ordinadors o pensions acords amb el seu nivell de vida? Penso jo, que sóc un traïdor i un renegat inconscient, segons els nacionalistes maltractadors de les perifèries. Enviem també els diners que els correspon als familiars i governs representatius dels treballadors del nord d'Àfrica, als subsaharians als llatí americans, als romanesos… Tenen el mateix dret a repartir-se el dèficit fiscal català…
Artur Mas té raó. En el Congrés de CDC s'ha aprovat més o menys que “ja basta de ploriquejos, victimisme i intentar convèncer a Espanya inútilment de com som de bons”. Efectivament: ja val. Ha arribat l'hora d'exigir que s'aclareixin els comptes. Que deixin de robar-nos, d'espoliar-nos, de sagnar-nos, d'afirmar que lladrem com a gossos i damunt ens anomenin ximples polonesos, victimistes i mesquins.

Pedro Morón de la Fuente
President de l'Associació Catalònia Acord

Amnistia Internacional

Una entrevista sobre la Feria de Abril de Barcelona