diumenge, 24 d’abril del 2011

Independentisme fragmentat

El món de l'independentisme català camina manifestament revolt, i mai millor dit. Els d'un costat s'han passat a l'altre i els que criticaven als uns i els altres, ara són íntims amics. Podria considerar-se normal, ja que les aigües revoltes tendeixen a estroncar-se tard o d'hora. Ocorre que el material que manegem és altament sensible i no pot tractar-se a la lleugera ni aplicar-se-li l'anterior paràgraf, és necessari una anàlisi seriosa i no serè jo que em veig incapaç de fer-lo en les actuals circumstàncies.
Si de cas m'atreveixo a esbossar, des de la meva modesta perspectiva, algunes pinzellades del que ha ocorregut, en la seguretat que gairebé ningú hi ha gosat fer-lo amb claredat. No crec necessari citar noms de líders ni partits concrets, ja que no ajudaria gens a la qüestió, al contrari, la complicaria.

D'una banda la divisió que s'ha produït al si de l'independentisme català, i que he viscut personalment des de dins, és inqüestionable i no ho hauria fet millor el servei secret de l'oligarquia centralista espanyola, ni tampoc els defensors de la unitat indivisible de las ‘españas' profundes. A això ha contribuït notablement l'enfrontament obert d'alguns dels líders independentistes més carismàtics que, s'entén, estaran a la ment de tots. La brunete mediàtica ha ajudat tot allò possible a la confusió general, però alguns mitjans de comunicació catalans, sobretot certs fòrums independentistes d'internet i de molta circulació i arrelament, que han aplicat una ideologia purista i selectiva que en la majoria d'ocasions ha propiciat la divisió, fregant fins i tot el racisme i la xenofòbia.
Per una altra, hi ha hagut maniobres amb rerefons altament polític bastant sospitoses. Parlant clar: el transfuguisme que han practicat algunes personalitats de renom ha estat a l'ordre del dia, sense amagar-se en cap moment i a cara descoberta. No fer-ho així hi hagués estat gaire més sospitós.

Des d'un principi (molt abans de la manifestació dels 10 mil a Brussel·les) i per palpable partidisme, s'ha injuriat la participació de nombrosos militants del partit que més independentistes pot aportar: Convergència Democràtica de Catalunya (CDC). D'això han pres bona nota directament els dirigents d'aquest partit. Però sembla que el propi moviment independentista, encara en la seva situació de profunda divisió, no s'ha adonat en tota la seva extensió d'aquest detall de vital importància de cara a la consecució de la independència de Catalunya. Pot ser degut al fet que es considera els independentistes de Connvergència com de “baixa intensitat” per posar alguna qualificació distesa. Fins i tot alguns antics destacats convergents, passats a l'independentisme més radical, fiquen el dit profundament en aquesta nafra oberta i són, ara, els més bel·ligerants anticonvergents.
Per això no és estrany que aquests coneguts elements, partidistes, i de poques mires per cert, vegin extravagants les actuals posicions en defensa de l'independentisme de Jordi Pujol o Artur Mas entre altres molts, amb tots els matisos que es vulguin, però posicions independentistes al cap i a la fi. Fa la impressió que veuen millor els líders convergents com a comparses del autonomisme y el ‘pactisme' que com a partidaris de la independència a mitjà termini, possiblement perquè interessa als seus mires personalistes i egòlatres. Postura netament equivocada i que condueix al moviment independentista actual, inevitablement, a un carreró sense sortida i amb trampa inclosa. La sentència que proposo ja s'ha dit fins a la sacietat: sense CDC no pot haver-hi independència de Catalunya en la conjuntura actual.

Ha de dir-se amb tota rotunditat que és una llàstima que un moviment sorgit de la societat civil més aviat espontani, pacífic, i capaç d'aglutinar a centenars de milers de persones amb tan pocs efectius humans i econòmics, se'n vagi al trast fragmentant-se en múltiples formacions que l'únic que han aconseguit ha estat “colar” al Parlament a quatre diputats de SI (tres i un, més aviat). El curiós és que ni aquests quatre diputats han aconseguit mantenir-se units, i a més a més hagin qualificat a aquest avanç com a triomf indiscutible de l'independentisme català, quan el major partit independentista amb representació parlamentària és ERC i ha perdut en l'última contesa electoral 11 diputats ( de 21 a 10), la qual cosa sumat amb els dits ens dóna una quantitat negativa de menys 7 diputats comptant els 4 guanyats per SI.
Per a aquest viatge tantes alforges? Qui ha guanyat escons? CiU Per què? Hi ha diverses respostes, però una d'elles ha estat la desunió de l'independentisme que molts ciutadans han pogut observar palpablement. Per tant tan sols cal aplicar el refrany de l'acudit, “vergueta, que em quedi com estic”.
Una altra de les respostes donades pels ciutadans al desgavell electoral independentista és la pèrdua de vots que se n'han anat enlloc, a causa que els grupuscles que es van presentar a les eleccions amb els seus líders il·luminats no van arribar, de cap manera, a la quantitat legal exigida. Ha estat tal el desgavell en el món independentista que a alguns líders que van menysprear en les últimes autonòmiques els presenten ara com a caps de llista en les municipals de Barcelona.

El cantant Ramoncín deia un dia d'aquests en Canal Català –més o menys- ‘Aconseguir la independència de Catalunya és summament fàcil, només cal presentar-se a las eleccions y guanyar-les' i ho va repetir diverses vegades. De la manera que ha quedat aquí expressada la qüestió, i que reflecteix la realitat existent sota el meu punt de vista, tardarem molt a aconseguir aquest objectiu. No obstant això la consulta de Barcelona ha deixat àmpliament demostrat que, extrapolant els resultats a les municipals, hagués estat el partit majoritari en unes hipotètiques eleccions. Condició sine qua non: unitat d'acció i front únic, quelcom que analitzant succintament el panorama actual, en el que imperen els personalismes, elitismes i sectarismes diversos, és més que impossible.

Pedro Morón de la Fuente
Periodista

Amnistia Internacional

Una entrevista sobre la Feria de Abril de Barcelona