diumenge, 26 d’abril del 2009

Magnífic i superb López Tena




EL BALANÇ DE LA RELACIÓ AMB ESPANYA I L'OPCIÓ MÉS VIABLE PER AL FUTUR



Pujol i liquidar Catalunya
Alfons López Tena / Notari. President del Cercle d'Estudis Sobiranistes
(Diari Avui 26/4/2009)


"Ells sempre ens han volgut liquidar, des del segle XVI, i ara tenen la sensació que ho poden fer. És feina nostra, un cop més, impedir-ho". Aquestes paraules del president Pujol a Elsingulardigital.cat palesen on ens han dut trenta anys de pertinença dels catalans a l'Estat espanyol democràtic: a la mateixa casella on érem amb Franco, Negrín, Primo de Rivera i tots els reis espanyols, la mera lluita per la supervivència: ells ens volen liquidar i ens toca a nosaltres, dècada rere dècada i segle rere segle, impedir-los-ho. De res han servit la democràcia ni l'autonomia, son on érem, els espanyols com a liquidadors i els catalans com a liquidats, i a veure qui se'n surt. Els darrers trenta anys s'han formulat tota mena de propostes d'encaix, al llarg de vint-i-tres anys fetes pel mateix president Pujol; totes les forces polítiques catalanes han col·laborat i contribuït a la seva governabilitat, totes han donat suport a uns governs espanyols o uns altres, i el balanç que treu el president Pujol no pot ser més angoixant i fosc: només dels catalans depèn que els espanyols no ens liquidin, perquè això és el que volen i tenen les eines per fer.
NOMÉS UNA COSA PERMET ALS ESPANYOLS dur a terme la seva voluntat d'aniquilar-nos: que pertanyem al seu Estat. La solució, la supervivència, salta als ulls: no pertànyer al seu Estat, tenir Estat propi. Quina altra hi ha, si no? Una autonomia escanyada i degradada a descentralització administrativa? Un Estatut i lleis que els governs espanyols incompleixen impunement? Un federalisme que a Espanya ningú no vol? Aquesta democràcia espanyola, aquesta autonomia, en trenta anys ens ha dut de tenir la renda per càpita més alta a baixar a la posició 11a entre 19, per sota de Melilla, i en només set anys, del 2000 al 2006, ens ha fet baixar de la posició 14a a la 18a a l'índex de desenvolupament humà de Nacions Unides, mentre Espanya (Catalunya inclosa) s'enlairava de la posició 21a a la 13a. La Catalunya que rebé el president Pujol pagava un 12% anual de la seva riquesa en impostos, i vivia del mercat espanyol proteccionista; ara paguem el 40% en impostos, però la Generalitat només en rep el 17%, i el 10% de la nostra riquesa se l'emporta cada any Espanya, més que mai, i no vivim del mercat espanyol, sinó de l'europeu i mundial, on venem més que a Espanya i comprem més del doble que a Espanya. No depenem d'ells econòmicament, ja no tenen ni moneda, ni capacitat per establir barreres comercials i no ens beneficia gens pertànyer al seu Estat perquè competim, allà i arreu, amb tots els productes i serveis d'un mercat únic europeu i un món globalitzat. 20.000 milions d'euros anuals, 3.000 euros per persona, és el que ens costa Espanya, sense cap contrapartida. A més, ens manen, ens menyspreen, ens insulten i ens volen liquidar. Algú troba cap raó per continuar a Espanya?
ÉS CERT, COM INDICA EL PRESIDENT Pujol, que alguns països, sense tenir Estat, tenen "més poder, més sobirania", com ara "un finançament com el de Navarra, les seleccions esportives com Gal·les i un model aeroportuari com el land de Baviera", però no els catalans, que a l'Estat dels espanyols no ho hem aconseguit en trenta anys ni ho aconseguirem mai, perquè els espanyols no volen: volen fixar, recaptar i gastar els seus impostos i els nostres; volen tenir seleccions esportives i que nosaltres no en tinguem; volen gestionar els seus aeroports i els nostres, per escanyar-los al seu servei i benefici. Volen manar-nos per liquidar-nos.
EL CERT ÉS QUE TOTS ELS ESTATS tenen seleccions esportives, gestionen els seus aeroports i recapten i gasten els seus impostos, i que molt pocs països sense Estat poden fer-ho. La pretensió catalana dels darrers trenta anys ha estat no tenir Estat però tenir allò que tenen els Estats, col·laborant amb Espanya i fent pedagogia, convencent els espanyols. S'havia d'intentar, però el balanç és el fracàs més rotund, ni tan sols hem aconseguit que no vulguin liquidar-nos. Podia haver sortit bé, encara que era l'opció més difícil, com qui per travessar el riu pretén aprendre a caminar sobre les aigües, en lloc de fer el més fàcil i assolible, aprendre a nedar. La lliçó és clara i dolorosa: si els catalans volem tenir el que tenen tots els Estats, hem de tenir un Estat propi; si continuem a l'Estat dels espanyols, res no tindrem més enllà de, a còpia d'esforços i sacrificis, una perpètua resistència a la liquidació, fins que guanyin i ens liquidin. Només una cosa hem aconseguit i consolidat, i és l'única que ens fa possible assolir un Estat propi per als catalans: la democràcia. Enguany complim setanta anys del darrer bombardeig de Barcelona per l'Estat espanyol, el període més llarg en tres segles, contra la llei inexorable que indicava Azaña: per mantenir Espanya unida, s'ha de bombardejar Barcelona cada cinquanta anys. Els espanyols això ja no ho volen, i sobretot no ho poden fer perquè els costos per a ells són exorbitants, ja no es poden permetre la ruïna sèrbia i tornar a ser la Birmània d'Europa, una dictadura violenta, pobra i aïllada. Va ser la seva opció el 1923, i liquidaren la Mancomunitat; ho tornà a ser el 1936, i liquidaren la Generalitat, però el preu per a ells fou la dictadura i la pobresa, perquè no és possible simultàniament reprimir violentament els catalans i tenir llibertats i prosperitat per als espanyols.
CONTRA LA VOLUNTAT DEMOCRÀTICA majoritària i pacífica dels catalans, ara no hi ha violència espanyola que pugui prevaler. Si volem, podem: quan vulguem, podrem. Perduda per a Espanya l'opció de la repressió violenta dels catalans, consolidada una democràcia que ens permet votar, integrats en una Europa que garanteix la pau i les llibertats, i sense dependència econòmica, només dels catalans depèn optar per la continuïtat de les fórmules fracassades, la pertinença a una Espanya que ara i sempre només ens vol per liquidar-nos; o acabar per sempre amb aquesta història sinistra assolint un Estat propi, com han fet al món més de dos-cents països, tres quartes parts dels quals en els darrers seixanta anys. Tots ells tenen el que els catalans volem i necessitem, i ho tenen perquè s'han dotat del millor instrument que hi ha per als pobles, l'Estat propi, el que tenen els espanyols i els francesos i que no volen de cap manera perdre. Si és bo per a ells, també és bo per nosaltres; si ells hi tenen dret, nosaltres també.
DES DE L'ADMIRACIÓ PER LA VOSTRA ingent tasca, que ha contribuït com ningú a la supervivència dels catalans: president Pujol, quina opció viable proposeu per impedir que Espanya ens liquidi? Molts no en veiem d'altra que la independència. I vós?

dimecres, 22 d’abril del 2009

El castellà i la independència

Un recent estudi elaborat pel Cercle d'Estudis Sobiranistes ha posat de manifest que un 31% dels catalans disposat a apostar per la independència de Catalunya és castellano-parlant. A molts dels membres de l'associació Catalònia Acord, la notícia no ens ha agafat per sorpresa, ja que des de fa molts anys venim pregonant aquestes i altres dades per l'estil.
Ja l'any 2001, 350 nous ciutadans catalans, la majoria de parla castellana, ens reunim al Palau Reial de Pedralbes per manifestar la nostra catalanitat i agraïment a la terra d'acollida, i vam fundar la nostra associació. És evident (per desgràcia sempre és així) que els interessats de sempre es van prestar a dir que ‘era un acte de servilisme cap als autòctons' o coses pitjors. Alguns (catalans o no catalans d'origen) encara ho segueixen pensant i ho manifesten públicament. Al poc de temps altres entitats amb fins semblants van començar a crear-se per tot el territori català. Recordi's per exemple; Veu Pròpia o Els altres andalusos.
Aquests catalans “negacionistes lingüístics” són aquells que no creuen que una persona que parla habitualment en castellà (de vegades també un català acceptable, i altres un mal català) no pot entrar a formar part del món independentista, perquè consideren imprescindible que es parli català per ser-ho. Es dóna la circumstància que també alguns líder independentista ‘mira de reüll' a qui sent castellà parlant s'atreveix a manifestar-se defensor d'un Estat Català. Tots coneixem algun cas. No parlem ja dels fòrums independentistes d'internet, on es rebutja de ple aquesta possibilitat.
Aquests liderets als que em refereixo veuen espectres on no n'hi ha i s'atreveixen a dir fins i tot que “no cal fer-li tant la pilota als catalans”. ¿De què es tracta llavors, de continuar afalagant als del Passeig de la Castellana o als seus homònims que governeu ara en la Generalitat?
Si defensem el fet diferencial català: que ‘fem la pilota'. Si altres voten a Montilla: que són espanyolistes. Anem bé. Pensant en aquests extrems; la independència de Catalunya està molt llunyana.
Diu un refrany castellà que “qui molt estreny poc comprèn” (quién mucho aprieta poco abarca). No ho vulguem tot de cop. Si d'entrada posem condicions als futurs votants d'una imaginària independència de Catalunya, la causa estarà perduda per golejada. És donar-li més carnassa als autodenominats progressistes. No estem tractant de crear un club privat a l'ús.
Primer: la independència.
Segon: l'oficialitat del català com a idioma nacional i de cohesió.
Després: ja veurem, i tot el que faci falta...
Així de fàcil. Si comencem novament amb imposicions obsoletes, si seguim amb crítiques inoportunes, moltes de aquelles persones (de parla castellana) possibles votants d'un ‘si' a la independència, començaran a pensar-se'l novament. Hi ha altres que governeu i no estan per aquesta tasca impositiva. No ho oblidem.
Què si hi ha andalusos, extremenys, gallecs i aragonesos independentistes? Qui ho dubta a aquestes altures?
Poden dubtar-ho només aquells que veuen fantasmes per tot arreu. Aquells que odien tant (i amb molta raó) a tot el que soni a espanyol, que no poden concebre que un parlant hispà sigui independentista. Conec un munt d'aquests. Després vénen aquells catalans que quan els parles un català mig acceptable, detecten ‘a priori' que ets “espanyol”. Se somriuen irònicament i et miren amb una simpatia mal dissimulada, com perdonant-te la vida, i a més a més et contesten en castellà…. D'aquests conec bastants, massa...
No cal negar el fet inqüestionable que 40 o 50 anys de permanència a Catalunya són gaires anys i donen per haver après català, èuscar, llatí i anglès. Certament. Però a quins nivells culturals ens estem referint? I per descomptat que situacions específiques, a quines condicions, a quin tipus d'immigració. Si ens fem seriosament aquestes preguntes entraríem de ple en altres més complicades; quins prototips d'integració hem posat en pràctica a Catalunya, (i quals hi ha en l'actualitat), quins al·licients per aprendre l’idioma han tingut (i tenen) els immigrants que han arribat a Catalunya en els últims 50 anys. D'obligacions: cap, “estem a Espanya”, contesten els del Fòrum Babel i Ciutadans.
Per tant, està més clar que l'aigua: No podem tornar a l'any 1609 (ara es compleixen 400 anys) quan es van expulsar a Barbaria a milions de moriscos, jueus i gitanos.
Hem de crear noves polítiques que invitin tots els ciutadans catalans, sense distinció de llengua, origen ni raça, a creure en l'independència de Catalunya. Hem de reservar els odis per a l'oligarquia centralista madrilenya i tots els seus aliats, i a més a més, hem d'atreure'ns a tots els ciutadans catalans, parlin o no l'idioma de la terra.
La situació és així per constatació i per irreversibilitat.

Pedro Morón de la Fuente
Periodista i president de Catalònia Acord

dimecres, 1 d’abril del 2009

Bruselas y la brunete mediática

Pasado un tiempo prudencial desde la manifestación independentista de Bruselas (7/3/09), voy a dar la opinión de la Asociación Catalònia Acord, y la mía propia, sobre el tema. No en vano varios representantes de la entidad nos desplazamos a la llamada capital de Europa en diversos medios de comunicación, unos en avión, otros en coche particular y el resto en autocar.
El medio que yo escogí fue éste último. Viajé con los amigos de la plataforma Acte de Sobiranía (Enric Fontanal & Company). Tuve durante todo el trayecto el placer de compartir asiento con un gran escritor, Enric Larreula, cuya agradable compañía me hizo más llevaderos los 2.800 kms. (ida y vuelta) del largo y pesado viaje.
En nuestro autocar, donde las conversaciones fueron continuas, habían personas mayores y también jóvenes, todos con un denominador común; alegría contenida por el acto que se iba a llevar a cabo por novedoso e innovador, traspasar las fronteras de Catalunya y manifestar nuestro deseo de independencia en el corazón de Europa. No obstante, dentro de cada uno de nosotros existía el temor a que no fuéramos los 10.000 que los convocantes (10.000 a Brussel.les) habían previsto.
En etapas de cuatro horas (15 minutos de descanso), nos fuimos acercando a nuestro destino. A las once y treinta de la mañana estaba anunciado el comienzo de la manifestación y a las 11,15 ya había llegado nuestro autocar, que había partido a las 6 de la tarde del día anterior. Justo a tiempo.
Primera sorpresa; en el lugar escogido para el inicio (la estación sur de Bruselas) casi ya no cabía un alfiler y para nuestra sorpresa la manifestación, aún a la espera de iniciar la marcha, se extendía hacia delante en un río interminable de pancartas, senyeras y esteladas. De las entrañas del autocar comenzaron a salir banderas catalanas y pequeñas pancartas al más puro estilo americano. Me impactó sobremanera el ver a muchos viejos luchadores independentistas, nacionalistas y catalanistas (de 70 o más años) con la ilusión en el rostro y gritando sus consignas desde el primer momento que bajaron del autocar con su estelada sobre los hombros.
Los jóvenes no quedaron a la zaga. Catalunya estaba allí presente más que nunca. Familias enteras llegaban de todas las callejuelas anexas, y se aprestaban a unirse a la manifestación, la más extraña por emotiva a la que he asistido jamás.
No pude seguir los pasos de mis compañeros de viaje durante la manifestación. Tenía que recorrerla de arriba abajo para cerciorarme de lo que presentía: un éxito total del acontecimiento. En mi máquina fotográfica capté todas las partes de la manifestación que se extendió a lo largo y ancho de la vía en la que se desarrollaba.
No sé con seguridad si es allí precisamente donde se hacen todas las manifestaciones, pero era un barrio netamente árabe a izquierda y derecha de la vía. Cafés musulmanes, grandiosas salas de té, tiendas rotuladas en árabe… Y tras más de tres kms., llegamos a nuestro destino: una gran explanada donde se habían instalado unas cuantas carpas en las que tendrían lugar los parlamentos finales.
Puedo dar fe de que éramos muchos más de lo que los medios de comunicación de la brunete mediática han informado. Muchos más de los que, parece ser, dijo la policía de Bruselas en un acto increíble de imprudencia temeraria. Si no éramos diez mil, éramos nueve mil quinientos u once mil, no los conté uno a uno. Jamás tres mil ni cinco mil. Aún me duelen los hombros y los pies de recorrer varias veces la manifestación con la mochila a cuestas. Mienten descaradamente los de siempre, incluidos los enviados especiales de los medios considerados "catalanes", aunque esto no debería sorprender a nadie, después de las asistencias mediocres que se han inventado en Barcelona en el transcurso de las tres grandes manifestaciones que se han llevado a cabo desde la del 18 de diciembre…
Como todo el mundo sabe, las diversas delegaciones de partidos políticos, entidades y asociaciones de diversa índole, marcharon por separado (para no variar la dinámica catalana). Los de la organización hicieron muy bien en casi prohibir taxativamente a los "figuras" de siempre en la cabeza de la manifestación, que fue ocupada por los diferentes delegados de las comarcas convocantes, o sea: por la sociedad civil, que era la principal protagonista.
Tras los emotivos discursos finales, entre los que hay que destacar la lectura del manifiesto de Toni Strubell en un perfecto inglés, la marea humana se desperdigó por la parte "noble" de Bruselas, llenando restaurantes y cantinas. Y digo "noble" porque la parte de la ciudad que dejábamos atrás era sucia y maloliente como ninguna otra importante ciudad europea. Una vez en la Gran Plaza (magnífica por cierto) pudimos comprobar que hay dos Bruselas; la de los emigrantes árabes y la de los autóctonos (flamencos y valones) y diferenciadas perfectamente. En la zona de los propios del país no suele verse ningún negocio árabe (y viceversa) salvo algún restaurant chino. En la zona comercial, cercana a la pequeña estatua del Mane-Ken-Pis, hicieron el gran negocio con la oleada catalana.
Una vez dicho lo dicho, he de denunciar de nuevo el papel de ciertos medios de comunicación camuflados de nacionalistas o no, y que funcionan en base a grandes inyecciones de dinero público, por su manifiesta ambigüedad. Denuncia que no va dirigida exclusivamente hacia los profesionales de esos medios, sino más bien a los copropietarios, quienes haciendo gala de un españolismo (o anticatalanismo) mal reprimido juegan con falsas cifras facilitadas por la oligarquía española ante cualquier manifestación de la ciudadanía catalana. Unos medios de comunicación que en vez de informar, juegan a "quitar hierro" a todo lo que suene ligeramente a soberanismo o independentismo.
Por lo pronto los miles de catalanes que estuvimos en Bruselas, hemos abierto los ojos a esta realidad y sabremos sacar provecho de esta verdad incuestionable. Sin independencia, sin un Estado Catalán, nunca tendremos la prensa de nuestra parte.

(Publicado en la Agenda Catalònia Acord mes de marzo 2009. Fotos: P. Morón)

Amnistia Internacional

Una entrevista sobre la Feria de Abril de Barcelona