dissabte, 12 de desembre del 2009

El 13D, Si a la Independència

Amics:
Tot va començar amb les últimes grans manifestacions transversals que s'han produït a Barcelona en els últims anys. Abans i després, s'han anat creant nombroses plataformes ciutadanes que propugnen la independència de Catalunya. A poc a poc s'han anat unint els partits polítics no-espanyolistes (per denominar-los d'alguna manera).
Després va venir Brussel·les, Arenys de Munt, i finalment el diumenge 13 de desembre amb més de 165 municipis catalans que consulten els seus ciutadans si volen o no ser independents de l'Estat Espanyol.
Humilment l'autor d'aquest blog ha fet tot l'humanament possible per col·laborar en totes aquestes accions. Basti analitzar una mica en els comentaris personals del blog.
Vull dir-vos que, malgrat que alguns s'entesten a posar pals en les rodes al que vinc fent des de fa molts anys, continuaré col·laborant amb totes aquelles organitzacions, plataformes o partits que propugnin la independència de Catalunya. Senzillament perquè estic convençut que aquesta és l'única via que ens queda si volem ser competitius i avançar amb la resta d'Europa.

Pel sí a la Independència!!!.
¡Visca Catalunya Lliure!
Pedro Morón de la Fuente

divendres, 11 de desembre del 2009

Aquellos nostálgicos revolucionarios

Después de la larga travesía del desierto de la mal llamada transición española, parece ser que algunos personajes han llegado a la conclusión de que Catalunya existe como nación. Deben ser aquellos que han pasado toda una vida (como enunciaba Machín en su famosa canción) viviendo del cuento o lo que es lo mismo de los partidos políticos preponderantes, ya sea como políticos o como cargos de confianza, y ya en su declive como personas (jubilados, pensionistas o parados) se han percatado de que ha de hacerse algo por Catalunya, su cultura, su lengua y también su independencia. Son aquellos, antaño jóvenes revolucionarios de vanguardia, que han descubierto su nacionalidad catalana casi llegando a la jubilación. Los mismos que se han pasado más de 30 años disertando sobre la utopía y renegando de las ideas equívocas de Marx y Lenin (falla la praxis, dicen), mientras comían los garbanzos del pueblo y compraban sus camisas a cuadros y pantalones de pana en El Corte Inglés con tarjeta de crédito.

Una vez escrita esta larga y dura entradilla, ha de darse una explicación coherente puesto que estos personajes de opereta, así como otros que cambian de opinión según si tenemos levante, poniente, siroco o tramontana, podrían ser los responsables de tanta división como se vive en Catalunya en los últimos años.
Nada más fácil que haber vivido toda una transición (sin traumas relevantes) bajo el amparo de los poderes fácticos y, llegada la decadencia personal, acordarse de que hay una nación sin estado pendiente de una justa independencia o proceso separatista.

Esta claro que no me gustan un ápice estas personas cuyo lema ha sido el silencio más espantoso mientras vivían a costa del erario público, y ahora son los fans más esplendorosos de las libertades catalanas y su lengua propia. Dice el refrán: “nunca es tarde si la dicha es buena” por tanto han de ser bienvenidos y tienen derecho a poner su grano de arena. Pero por otra parte, hemos de ser conscientes del papel que han jugado en los últimos 30 años con referencia a la lucha por la consecución de las libertades de este país y tendríamos que saber ponerlos en el lugar que realmente les corresponde. Aquellos que han pasado tanto tiempo diciéndonos que ‘se ha hecho todo lo humanamente posible porque no se produzca una fractura social en España’ son también los conniventes de que la mayoría de franquistas y falangistas hayan muerto en la cama sin pagar ninguna factura por sus crímenes. La parte republicana ya pagó con creces su participación en la guerra dejándose la vida en cunetas, muros de cementerio y cárceles paupérrimas. Las banderas victoriosas han triunfado en la transición y han escrito su historia, nadie les ha pedido cuentas de casi nada y así se ha cerrado una enorme y sangrante herida en falso. Posiblemente una de las heridas más mal cerradas que supura de toda Europa.

Muchos de aquellos “arriba parias de la tierra, en pie famélica legión” de los años 60 y 70, se han olvidado de lo bueno, más que de lo malo, de la consabida lucha de clases. Parece ser que con la ‘democracia de la hipoteca’ ya no existen clases sociales o que éstas hayan desaparecido del lenguaje político cotidiano.
Ante el fracaso de las ideas internacionalistas y unipersonales, estos personajes han encontrado refugio en la consecución de la independencia de Catalunya ya en su otoño dorado. Quieren convertir idealistamente aquello del “internacionalismo proletario” en partidismo nacionalista de andar por casa.
Claro que, Catalunya siempre ha estado ahí, en los años 60 del siglo XIX y del XX. Con las mismas necesidades de independencia, con el mismo espolio fiscal (o más) y con muchos ciudadanos necesitados de aire libre.
Pedro Morón

dijous, 3 de desembre del 2009

Els altres andalusos

COMUNICAT DE PREMSA
Cada vegada que la societat catalana des de la seva base social o bé representada pels partits polítics al Parlament de Catalunya fan moviments per a autoafirmar-se com a poble la serp regional desperta.
Només cal recordar com l’any 1998 la FECAC del Sr. Francisco García Prieto va exercir públicament d’oposició política contra el Parlament de Catalunya per tal que no aprovés l’actual Llei de Política Lingüística, una posada al dia de l’anterior Llei de Normalització Lingüística.
Només cal recordar com poc després de la constitució del primer tripartit liderat pel M.H. Sr. Pasqual Maragall la CECREC (Confederació d’Entitats Culturals Regionals de Catalunya) alertava als partits polítics catalans respecte el fet de no haver estat consultada en cap moment en el projecte i elaboració del nou Estatut de Catalunya.
I en aquests moments dos noticies certifiquen que la serp regional torna a sortir del seu cau. La primera aparició és la noticia publicada a EL PERÍODICO DE CATALUNYA del diumenge passat (29.11.09) on el Vice-Consejero de Governación de la Junta de Andalucia, Sr. José Antonio Gómez Periñán en un acte a Barcelona declara: .”..hemos dejado expresamente a Catalunya para el final, pues somos conscientes de la importancia de esta colonia...”, presentant el “Plan andaluz para estrechar lazos con los emigrantes en Catalunya”. La noticia anava acompanyada d’una fotografia molt sucosa: el Sr. Francisco García Prieto, l’esmentat Sr. Gómez Periñán i el Sr. Josep Maria Sala, actual Secretari de Formació del PSC i “Gran Hermano” de tot el que es cou en el mon de les entitats regionals a Catalunya. L’article es posiciona clarament mitjançant unes proclames totalment impresentables relatives a la delimitació de competències de l’Estat autonòmic.
Per acabar-ho d’arrodonir, ahir 2 de desembre el diari AVUI a la seva pàgina 6 informava de la posició de la CECREC contra les consultes sobiranistes. Novament aquesta confederació mostra com sota expressions a primera vista neutrals es treballa incondicionalment a favor de l’espanyolisme més ranci, el de “antes roja que rota” i “de una grande y libre”.
L’Associació Altres Andalusos vol denunciar obertament que la FECAC i CECREC només representen un grup reduït de persones format pels membres de les seves Juntes Directives i alguna cobertura externa que els injecta ideologia. En realitat doncs, i tal com la mateixa CECREC reconeix, no pot parlar en nom de les persones d’origen extremeny, aragonès, castellano-manxego, andalús o gallec que resideixen a Catalunya, atès que la mateixa Confederació reconeix que tots som catalans. Que la CECREC es posicioni en contra de les consultes sobiranistes considerem que es perfectament legítim encara que els motius al.legats siguin totalment incongruents.
El fet que el teixit social català es mobilitzi per qüestions que afecten al futur de Catalunya no pot ser mai motiu de conflicte ni perjudicial per la convivència pacífica, ni crispar a una part de la societat catalana. Ans al contrari, una societat densa i associada, que es mostra activa i proposa iniciatives imaginatives és una societat vacunada contra aquells que creuen que la comunitat es pot dirigir com un ramat de xais.
Finalment des de l’Associació Altres Andalusos demanem:
1.- Que el President del Parlament de Catalunya M.H. Sr. Ernest Benach al costat dels portaveus dels partits polítics amb representació a la Cambra catalana es manifestin sobre les manifestacions del Sr. José Antonio Gómez Periñán, Vice-consejero de Gobernación de la Junta de Andalucia esmentades anteriorment.
2.- Que la Junta de Andalucía si vol conèixer l’estat d’ànim, desitjos i nostàlgies de tots aquells catalans d’origen andalús i els seus descendents ho faci a través del seu homòleg a Catalunya: el Govern de la Generalitat, i no pas a través d’intermediaris que només es preocupen o procuren pels seus propis interessos.
3.- Que els Srs. Artur Mas i Joan Puigcercós en la seva condició de màxims responsables de CiU i ERC expressin públicament la seva opinió respecte a les manifestacions dels dirigents de la CECREC al diari AVUI esmentades, atès que responsabilitzen aquestes formacions polítiques de canviar les regles del joc mitjançant postures extremistes i maximalistes.
4.- Que la FECAC i la CECREC amb una vocació declarada d’intervenció en la política de Catalunya donin el pas i es transformin en un partit polític, tot preparant els seus programes electorals per participar en les properes conteses electorals, per tal de conèixer el seu suport real.
5.- Que l’Associació Altres Andalusos dona suport exprés a les consultes sobiranistes que es duran a terme a més de 100 ciutats i pobles del nostre país el 13 de desembre de 2.009. Els referèndums són una eina d’aprofundiment de la democràcia, i considerem que qualsevol idea que es dugui a terme sense pressions i amb llibertat, tot respectant les posicions de tothom, sense violència i fins i tot amb un cert to festiu, serviran indubtablement a afirmar-nos com a poble i fer realitat el títol del manifest publicat per 12 diaris catalans: LA DIGNITAT DE CATALUNYA.
Lluís Cabrera SánchezPresident de l’Associació Altres Andalusos
Barcelona, a 3 de desembre de 2.009
http://www.altresandalusos.org/

dimecres, 7 d’octubre del 2009

El periodisme se n'ha anat a fer punyetes

El periodista Bru Rovira, que acaba de deixar La Vanguardia, lamenta la situació de la informació

«El periodisme se n'ha anat a fer punyetes»
S P C / F E S PBarcelona
En les darreres setmanes diferents mitjans digitals s'han fet ressò de les paraules del periodista Bru Rovira, premi Ortega i Gasset del 2004, i que acaba deixar el diari La Vanguardia després de 20 anys, 15 dels quals com a reporter internacional. Aquestes manifestacions van ser realitzades durant la Trobada Internacional de Foto Periodisme celebrada a Gijón el mes de juliol passat. Rovira va sostenir a l'encontre que el periodisme de debò «se n'ha anat a fer punyetes»; que «el gran reportatge es trasllada als llibres perquè ja no té cabuda en els diaris, interessats solament en petites notícies sense context». Ha raonat el seu allunyament de La Vanguardia perquè ja no es pot comptar amb les empreses: «L'ideal antic que des de les empreses es pot modificar el món s'ha perdut, no hi ha debat a les redaccions.» Tota la noticia

dimecres, 30 de setembre del 2009

Prensa local


Informar por internet es algo que está al alcance (supuestamente) de todo el mundo. Claro que después viene el tío Paco con las rebajas y resulta que informar con pulcritud utilizando los medios habituales de la información ya no es tan fácil.
El mundo de la comunicación escrita ha entrado en una nueva era. Los periodistas han de cobrar lo que marcan los mínimos establecidos (léanse los precios mínimos aprobados por el Col·legi de Periodistes de Catalunya, en nuestro caso). Los diseñadores no trabajan gratis y las rotativas no perdonan un mes si no se pagan las facturas. La agencias de información también cobran sus facturas puntualmente…
Resulta que la prensa local tiene muy pocas ayudas de las administraciones, por ese motivo y otros derivados del intrusismo, la mayoría de revistas y diarios periódicos del Baix Llobregat han cerrado (inmobiliarias, grupos de presión, etc…). Han abierto sus puertas blogs y páginas web que aspiran a ser fuentes de información, y eso es sumamente positivo. Lástima que el “copiar y pegar” no es considerado como una fuente de información, al menos que yo sepa a eso se le llama ‘fusilar’ la información.
Existen publicaciones honestas que llevan muchos años haciendo auténticas heroicidades por seguir en el candelero, como por ejemplo Nas de Barraca (desde el año 1987). Se da la circunstancia de que hay personas que desearían fervientemente verla también desaparecer, pero Nas de Barraca desaparecerá cuando quien esto escribe desaparezca, y no estoy muy seguro de ello porque mi hijo Jordi también tiene el “gusanillo” de la información independiente.
Algunos ciudadanos están interesados en la información local y comarcal gratuita, competente, veraz y puntual. Se olvidan de que todo cuesta dinero, dedicación y esfuerzo.
Ya me gustaría tener un portal en internet criticar, fusilar noticias, hacer comentarios pertinentes e impertinentes y cuando llega final de mes pagar tan solo el gasto del adsl…
Invito desde estas líneas, por tanto, a los eruditos samboianos de las nuevas tecnologías a sacar al mercado una revista o diario local que rompa el mercado y sea un dechado de virtudes informativas e informáticas, y además puntual e independiente.

dijous, 24 de setembre del 2009

Camí cap a la independència


Molt s’ha escrit abans i després de la consulta d’Arenys de Munt. No insistiré, per tant, en aquest article. Bastin les imatges captades els dies 12 i 13 de setembre en aquesta petita localitat que ja és coneguda per tots.

"Camí cap a la independència" és un petit llibre escrit per l’empresari Ramon Canela, qui precisament té una important empresa a Arenys de Munt. Aquest article és el pròleg d’aquest llibre que es va difondre coincidint amb la Diada i que, gustosament, vaig accedir a escriure. Si cau en els seus mans llegeixin-lo perquè val la pena.

Camí cap a la independència

Pròleg

En aquest breviari que tenen a les seves mans, es tracta d’explicar el més clarament possible els motius per a la declaració d’independència de Catalunya. A alguns pot sonar-los a utopia, a d’altres el contrari, a campanes de festa. Als uns i als altres els demanaria que llegeixin aquest petit llibre fins al final. Val la pena.



Fa tan sols uns quants anys, parlar a Catalunya d’espoli fiscal, balances fiscals i aventurar quantitats escandaloses respecte al robatori continuat que exerceix anualment l’Estat Espanyol amb la nació catalana, era pràcticament un pecat, fins i tot en cercles nacionalistes i catalanistes estava gairebé mal vist que es tractes públicament aquest tema. Com a màxim es parlava i s’escrivia sobre la "detracció econòmica que pateix Catalunya". En menys de vuit anys la percepció dels ciutadans sobre aquests temes ha canviat substancialment.



Aquest canvi de mentalitat ciutadana ha provocat que l’oligarquia madrilenya es veiés obligada, no fa gaire, a publicar (amb gairebé 30 anys de retard) les balances fiscals. Ho va fer a la baixa més ridícula, i que ningú ha arribat a creure’s. Cap dels anteriors presidents de l’Estat espanyol (González i Aznar) va complir la seva paraula de fer públics els comptes recaptatoris, senzillament perquè no els interessava donar a conèixer, encara que fos a la baixa, la recaptació d’impostos ni el repartiment pertinent entre comunitats autònomes. Si el comptable de la seva empresa es nega a ensenyar-li els comptes, mal afer tenim entre mans. Desconfíi del contable...



Es parla de 20.000 milions d’euros anuals. Altres eleven la xifra a 25.000. El govern central assenyala com a correcta, evidentment, la quantitat aproximada de 15.000 milions d’euros. Les xifres poden variar d’un any a un altre i en aquest llibre s’assenyala encertadament que ben bé podrien duplicar-se les xifres assenyalades de l’espoli, ja que és molt difícil quantificar la recaptació d’impostos i les inversions que es fan en serveis i infraestructures.



Si a tot això afegim que els pressupostos d’inversions de l’Estat Espanyol per a Catalunya, aprovats per les Corts, s’incompleixen any rere any, no cal estranyar-se que Catalunya s’empobreixi cada cop més i vagi en l’actualitat a la saga de moltes altres comunitats espanyoles més pobres. En el seu afany espoliador Espanya està matant a la tradicional "gallina dels ous d’or", o el que és el mateix: posa frens i poc greix a la locomotora catalana, a més de robar-li combustible.



Hi ha que assenyala, i encertadament, que no tots els motius existents per a la consecució de la independència de Catalunya han de centrar-se en les qüestions econòmiques, per molt importants i decisives que aquestes ho siguin. L’afer és tan obvi que no em detindré massa a analitzar-ho. Els avatars de la història de Catalunya són àmpliament coneguts per tots, inclosos els oligarques espanyols i francesos.



Els sentiments, els himnes, les banderes i les institucions catalanes són summament importants per al manteniment de l’esperit i el sentiment nacional; hem de mantenir-los al lloc privilegiat que mereixen. A l’hora de la veritat, no obstant això, prevalen, o haurien de prevaler, el poder adquisitiu dels ciutadans, les infraestructures que mai es realitzen, la deixadesa secular que al govern central fa respecte a les seves obligacions amb Catalunya i els greuges comparatius que ens arriben dia a dia d’altres comunitats de l’Estat. Aquesta deixadesa intencionada, per activa i per passiva, porta a posar en primera línia "la qüestió econòmica catalana", i l’excessiu espoli que patim, a l’hora d’una hipotètica proclamació d’independència.



De fet, ja s’ha constatat en importants enquestes i estudis sociològics que la independència és l’únic punt factible a què pot adherir-se la majoria de ciutadans de Catalunya en l’actualitat. Són els que pateixen accentuades carències estructurals i infraestructurals als barris perifèrics dels diversos anells de l’àrea metropolitana de Barcelona, ja siguin catalans d’origen o immigrats nouvinguts o amb 50 anys de catalanitat adquirida. Els que els manquen hospitals adequats i residències per a la tercera edat, els que paguen peatges abusius quan van al seu lloc de treball, els viatgers de trens obsolets, els que no disposen de llocs adequats per a l’oci i l’esbarjo, que són també els que treballen més hores i pateixen d’estrès permanent. En definitiva, els que paguen més impostos, treballen més i reben menys a canvi.



D’altra banda els missatges llançats pels centralistes espanyols, que utilitzen tots els mitjans de comunicació de masses, es continuen centrant en què hi ha un "oasi català" que ha de ser solidari amb la resta de comunitats. Fins quan la solidaritat mal entesa? Quan se’ns demanarà permís per establir un barem solidari, un repartiment equitatiu de la riquesa que generem?



Lamentablement els partits polítics de caràcter nacionalista, catalanista o independentista d’aquesta nació sense estat, encara que amb el parlament autonòmic representatiu, no estan per la proclamació de la independència. Ja poden exposar es raons peregrines, subliminars o subjectives que vulguin. La veritat unívoca és que si ho desitgessin obertament ja s’hagués proclamat la independència de Catalunya l’any 2003. No ha estat així, no busquem raons imaginàries. Al Parlament català hi ha majoria independentista-nacionalista per a una proclamació unilateral o consensuada de la independència. Per tant, han de ser unes noves regles de joc democràtic a l’arc parlamentari català (amb noves formacions polítiques), o la societat civil i les seves entitats ciutadanes (o tots a una), les que impulsin la proclamació de la independència de Catalunya.



Les diverses mutilacions que ha patit en nou Estatut de Catalunya, malgrat ser ratificat pels parlaments català i espanyol, les controvèrsies (de mal pagador) subjacents amb els responsables econòmics del govern central a l’hora d’aplicar la nova normativa catalana (tres anys de negociacions) i el mal acord econòmic a què s’ha arribat malgrat el triomfalisme del tripartit (PSC-PSOE-ERC-IC), no fan sinó que refermar-nos en la creença que Catalunya ha de ser independent o no serà. Les promeses i mentides s’eternitzen sota la convivència dels poders fàctics espanyols.



Mentrestant es continuen construint AVES a Andalusia, Castella la Manxa o travessant el Puerto de Pajares (Asturies), autovies gratuïtes a tot l’Estat amuntegades i es restauren monuments i catedrals per tot arreu. Al govern espanyol, per exemple, mai li ha interessat acabar una obra com la Sagrada Família de Barcelona...Els mapes d’ampliació urbanística de Madrid i Barcelona cada cop se separen més i les industries de tota mena es desplacen contínuament cap a "la capital de les espanyes"...



Els models patriòtics han canviat a tot el món. La globalització de l’economia, els mitjans de comunicació i la tremenda influència que exerceixen els països emergents han contribuït i contribueixen que el sentit de pàtria vagi inequívocament unit al valor de les coses. El concepte colonialista tradicional desapareix a passos de gegant, encara que emergeixen altres formes d’imperialisme possiblement més poderós. Per tot això han anat sorgint noves nacions a Europa i la resta del món, malgrat la falsa creença que en un món global no té sentit anar creant nous països.



Catalunya, conquerida manu militari, porta 300 anys sent una colònia de l’Estat Espanyol. En aquests moments de crisi han passat tres anys per analitzar i posar damunt de la taula una proposta de finançament inacceptable i de no aplicació immediata. Se segueix amb l’espoli en format de dret de conquesta. La independència és l’única sortida. La negociació, el pactisme o l’encaix amb un Estat Espanyol centralista, excloent i a més a més difamador i menyspreador, ja no es possible.

divendres, 11 de setembre del 2009

L'Espanya racista, xenòfoba i excloent

Espanya a més de ser imperialista, excloent i falsa (ja que no existeix com a nació) és també xenòfoba i racista. Salvi's qui pugui de d'aquestes fortes qualificacions, perquè sempre queda el poble senzill i pla aliè a les polítiques impositives de l'oligarquia centralista madrilenya, que ni sap ni entén...
El racisme exacerbat contra Catalunya és promogut sigil·losament pels governs centrals de torn des de fa segles. Un sigil que es plasma en titulars de diaris, ràdios i televisions que segueixen a la caverna i fan el joc a què llencen la pedra i amaguen la mà. Al joc racista contra Catalunya també s'apunten habitualment els representants de la llei, anomenin-se CGPJ, TS, TSJC, TC, policia Nacional o Guàrdia Civil. Casos concrets atribuïbles a cadascun d'ells sorgeixen cada dia, i no em facin fer la llista perquè acapararia tot l'article.
El fi prioritari dels espanyols promotors del racisme, la desqualificació i delectació humiliant al poble català és fer oblidar, minimitzar i diluir la principal: que ens roben la cartera diàriament en format d'impostos que mai tornen a on s'han pagat, i posteriorment es reparteixen equitativament a “altres comunitats més pobres en format de solidaritat interregional.”
Als catalans ens escatimen l'article 20 de la Constitució Espanyola, aquest que parla de la llibertat d'expressió. Miren amb lupa quan ens reunim i quan ens manifestem, i tardaran poc a aplicar-nos qualsevol llei que s'inventin per a ilegalitzar els nostres partits polítics independentistes que no li segueixin el joc del ‘jou i les fletxes' com ha ocorregut al País Basc. La situació és com molt greu, tenint en compte que a Catalunya ningú utilitza la violència per proclamar la seva forma de pensar. A Catalunya s'exposen idees i s'utilitzen arguments, no armes. Però alguns habitants de la ‘meseta castellana’, i altres regions afins, no suporten que el poble català manifesti les seves idees encara dins la legalitat vigent.
Ben mirat és ‘normal' ja que mai hem deixat de ser una colònia d'Espanya, la matèria de la qual prima a espoliar no és el coure ni el petroli, és els diners que tots guanyem amb la suor del el nostre front i que, any rere any, es converteix en infraestructures i equipaments de l'Ebre per a sota.
El govern centralista espanyol no dubta a donar el vistiplau a una manifestació feixista, amb el beneplàcit del TSJC, de la Falange Espanyola, hereva d'aquells que arribaven a les cases de nit, carregaven el camió i afusellaven els nostres avantpassats en les tàpies del cementiri i altres llocs lúgubres, quelcom ja inaudit als països civilitzats de l'Europa dels 15.
El govern centralista espanyol no dubta a posar tots els pals possibles en les rodes d'aquells que, dins la legalitat, manifesten la seva nacionalitat catalana o les seves idees independentistes, com si fos un crim de lesa majestat, i valgui la retrògrada expressió. Quelcom així com intentar prohibir el lliure pensament, el lliure albir dels ciutadans. Declarar-se independentista o nacionalista en l'Estat Español és com declarar-se dimoni pelut, vermell, maçó, amb banyes i cua, com en els millors temps del franquisme.
Una de les principals condicions perquè un país sigui democràtic és la llibertat d'expressió, reunió i associació. Sembla que a Catalunya encara no ha arribat la democràcia. Cada cop que s'engega una iniciativa que no sigui connivent amb la Unitat d'Espanya en allò Universal, mani a Madrid qui mani (PSOE o PP), tots els poders fàctics treuen a la palestra el sagrat i intocable llibre de la Constitució Espanyola per aixafar el moviment. Els va en això, més que la Unitat d'Espanya, la unificació dels Pressupostos Generals de l'Estat.






Visça Catalunya Lliure!
Diada de l'Onze de Setembre de 2009

Pedro Morón de la Fuente
Escriptor i periodista
President de l'Associació Catalònia Acord

dijous, 10 de setembre del 2009

Comunicat de la PDD

PLATAFORMA PEL DRET DE DECIDIR COMUNICAT DE PREMSA

LA PLATAFORMA PEL DRET DE DECIDIR FA UNA CRIDA, A GRANS I PETITS, A FER UN VERMUT A LA PLAÇA DE LA VILA D’ARENYS DE MUNT EL DIA 13 DE SETEMBRE ,A LES 12H DEL MIGDIA, EN DEFENSA DE LA LLIBERTAT D'EXPRESSIÓ.



La Plataforma pel Dret de Decidir manifesta el seu profund desacord amb la decisió del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya de donar permís a Falange Espanyola, perquè es manifesti el proper dia 13 de setembre a Arenys de Munt. La Conselleria d'Interior havia anul·lat el permís, concedit a aquesta organització, per manifestar-se aquest dia i l'havia traslladat a una data posterior , a instàncies de l'ajuntament d'Arenys i d'altres entitats de la població, que tenien por del desordre públic que aquesta manifestació podia provocar.Avui, però, el Tribuna Superior de Justícia de Catalunya ha revocat aquesta anul·lació i ha concedit el permís de manifestació a Falange Espanyola, cosa bastant sorprenent tenint en compte que, per evitar aldarulls, s'han prohibit manifestacions d'altres grups polítics de signe completament diferent en altres punts de l'Estat. Sembla, doncs, que la justícia no s'aplica igual per a tot el territori de l'Estat ni per a tots el grups. També, avui, la jutgessa del Tribunal Contenciós ha anul·lat l'acord del ple d'Arenys que dóna suport a la consulta a instàncies de l'advocat de l'Estat, d'ideologia falangista i malgrat les al·legacions presentades per l'entitat organitzadora. La PDD denuncia que el TSJC ha anul·lat el dret de decidir del Govern de Catalunya en una Qüestió que és competència seva com és l'ordre públic.La PDD insta al govern de la Generalitat perquè protegeixi la llibertat d'expressió i garanteixi el per exercir-la.La PDD davant la prohibició que l’ajuntament doni suport a l’exercici d’un dret fonamental de les persones com és la llibertat d'expressió fa una crida perquè el proper diumenge, dia 13 de setembre a les 12h del migdia, tothom vagi a Arenys de Munt a fer un vermut col·lectiu per la llibertat d'expressió.

Barcelona, 9 de setembre de 2009

Àrea de comunicació:Plataforma pel Dret de Decidir

divendres, 4 de setembre del 2009

Mafias farmacéuticas

Ignacio Ramonet
Le Monde Diplomatique


Muy pocos medios de comunicación lo han comentado. La opinión pública no ha sido alertada. Y sin embargo, las preocupantes conclusiones del Informe final (1), publicado por la Comisión Europea el pasado 8 de julio, sobre los abusos en materia de competencia en el sector farmacéutico merecen ser conocidas por los ciudadanos y ampliamente difundidas. ¿Qué dice ese informe? En síntesis: que, en el comercio de los medicamentos, la competencia no está funcionando, y que los grandes grupos farmacéuticos recurren a toda suerte de juegos sucios para impedir la llegada al mercado de medicinas más eficaces y sobre todo para descalificar los medicamentos genéricos mucho más baratos. Consecuencia: el retraso del acceso del consumidor a los genéricos se traduce en importantes pérdidas financieras no sólo para los propios pacientes sino para la Seguridad Social a cargo del Estado (o sea de los contribuyentes). Esto, además, ofrece argumentos a los defensores de la privatización de los Sistemas Públicos de Salud, acusados de ser fosos de déficits en el presupuesto de los Estados...




dijous, 3 de setembre del 2009

Ahora si, ahora no, ahora si, ahora no...

Afortunadamente, y en un gesto inesperado y novedoso de cambio de mentalidad, el Honorable conseller Joan Saura ha rectificado y la manifestación de Falange Española en Arenys de Munt se llevará a cabo después de que se celebre el referendum (si es que se llega a celebrar, que esa es otra).

Así va funcionando el gobierno 'tripartito' catalán. A base de "donde digo digo, digo Diego" y que Dios (si es que existe) nos ampare. 'oremus'...

dimarts, 25 d’agost del 2009

Arenys de Munt y la Falange

A veces a las personas que creamos opinión, a mayor o menor escala, se nos presentan problemas de conciencia (aunque hay quien no la tiene…). No es tan fácil abrir el ordenador, tener una idea y plasmarla como si tal cosa. El asunto es más profundo que todo eso, salvo que seas uno de aquellos periodistas que trabaja a sueldo de una institución, partido político, gobierno o cualquier gabinete empresarial. Los modernos trabajadores de la “información a medida” están exentos de estas cuestiones de conciencia, y que nadie se enfade por lo que digo. Son lo que son y trabajan de lo que trabajan.
Con la llegada de las nuevas tecnologías de la información, todo el mundo se ha convertido en “informador” cualificado (o es lo que ellos creen). Basta tener un blog personal para disparar a diestro y siniestro contra lo que sea. Bueno “lo que sea” no exactamente. Más bien lo que interesa, que normalmente es el peloteo a los que ordenan y mandan buscando los intereses propios para ver si cae algo.
Estos nuevos informadores que llenan internet, web y blogs con supuestas opiniones o informaciones de última hora, lo que acostumbran a hacer, por lo general, es “fusilar” otras informaciones que ya han sido creadas por otros y hacérselas propias. Son ‘repetidores’ de noticias que de esta manera se sienten más importantes. Alto, no todos son de esta calaña, también hay creadores de opinión y muchos. Ocurre que a estos últimos se les detecta en seguida por su singularidad. Una cosa es la creación y otra la recreación.
Y le estoy dando vueltas al asunto porque me cuesta tener que escribir lo que pretendo desde que he comenzado este artículo (y que no he ‘fusilado’ de ninguna parte). En estos casos lo mejor es ir al grano: Honorable conseller Joan Saura, deje el cargo a alguno de sus compañeros de partido y váyase. Está usted haciendo el ridículo hace ya la tira de tiempo.
Hay un motivo primordial para explicar la dificultad en decir lo que he dicho; un partido como el PSUC (de donde proviene el citado conseller) me ha merecido muchos respetos durante mucho tiempo.
Ya le vale la nefasta gestión que ha hecho al frente de la consejería que le ha tocado en suerte. Piense que quizá se la hayan concedido a propósito, porque lo suyo hubiese sido cualquier cosa relacionada con los ‘molinos de viento’ o la ecología, puesto que su partido actual se ha casi olvidado ya de la clase obrera. Ya le vale haber permitido zurrar en varias manifestaciones a estudiantes, ciudadanos de a pie y decenas de informadores. Ya le vale el dedicarse a inaugurar comisarías por todo el territorio nacional. Por cierto, ya trabajadas y proyectadas por gobiernos de la Generalitat anteriores. Ya le vale…
Lo que no puedo aceptarle es la infantil (¿o no tan infantil?) jugada de permitir a la Falange Española (partido fascista y franquista donde los haya) manifestarse en Arenys de Munt precisamente cuando los ciudadanos y el ayuntamiento de esta localidad han decidido hacer un referéndum sobre la independencia de Catalunya. Qué casualidad y que decisión tan impropia de un ministro del interior democrático. Ya le vale…
He escuchado por la radio que, haciendo de portavoz del Gobierno de la Generalitat, ha dicho, más o menos, que nada… Si el Tribunal Constitucional (TC) del Estado Español decide cargarse el Estatuto ya discutirán la jugada con el Gobierno de las Españas para darle la vuelta. Muy bien, consejero… Todo menos enfrentarse a la realidad y dar la cara…
He sido invitado el día 12 de septiembre a las 7 de la tarde, a una conferencia conjunta y pública en esa localidad de Arenys de Munt. Iré con mucho gusto. El día 13 de septiembre también estaré presente en la jornada electoral. Espero, Honorable Señor Joan Saura, que ningún fascista ni ningún mozo de escuadra me haga daño por ejercer mi condición de ciudadano demócrata, el mismo deseo espero para los demás asistentes, porque si no es así comenzarían las cosas a ser raras de verdad (que ya lo son bastante), y los creadores de opinión (no vendida) nos veríamos obligados a actuar de otra manera menos diplomática y respetuosa. Se lo digo porque ya no se sabe cual va a ser su reacción personal en este caso concreto y me da un poco de yuyu.

Pedro Morón de la Fuente
Periodista
President de Catalònia Acord

dimarts, 18 d’agost del 2009

Llibertat de premsa

La darrera cacicada del Govern central amb la TDT de pagament és un reflex més dels opacs llaços d'interès existents entre el poder polític i les empreses de comunicació. El problema no s'ha de centrar en un grup concret, perquè la corrupció en aquest àmbit és general. De fet, els que ara critiquen el Govern i el grup de comunicació que ha rebut els seus favors, porten llargs anys prosperant a costa dels beneficis del mateix partit que ara està al poder a l'Estat espanyol. Passa exactament el mateix a les comunitats perifèriques. L'enllaç entre interessos financers, empresarials, polítics i informatius, entre els grups de comunicació, el poder, els partits i les institucions és tot un exemple de corrupció política, econòmica i informativa. En aquest aspecte, Catalunya és una de les comunitats que està als primers llocs d'aquest tipus de corrupció. El denominat oasi català oculta sota la suposada calma de les seves aigües una autèntica claveguera pestilent d'interessos inconfessables. Per descomptat, molts periodistes competeixen entre ells per assegurar-se els primers llocs a l'hora de rebre els beneficis que produeix la corrupció informativa. Sense el protagonisme de molts periodistes, aquest negoci no seria viable...

dimarts, 11 d’agost del 2009

El perfecto botifler

Sabemos a ciencia cierta que existen partidos políticos, que se autodenominan catalanes, que han estado siempre en contra de la implantación del catalán en Catalunya (y valga la redundancia), y también, como no, de la aplicación de las leyes de normalización lingüística de la nación. De hecho conocemos de sobras multitud de entidades españolistas que se manifiestan en contra de cualquier mejora que pueda tener el idioma de Pompeu Fabra.
Estas formas de actuar de partidos y entidades “cervantinas” siempre me hacen daño al oído, pero teniendo en cuenta de donde vienen, se comprenden hasta cierto límite. Ciertamente lo que más me choca en el cerebro y en lo más profundo del sentido común es que haya catalanes de toda la vida, que hablan en catalán y que toda su existencia la hayan desarrollado como tales y que insistan en que “en Catalunya se margina el idioma castellano”. Algunos de estos energúmenos son ya personas mayores que han asistido a la prohibición tácita del catalán durante los 40 años del franquismo. Insisten en la marginación (ahora) del castellano como autómatas. Hasta les parece mal que se rotulen los comercios en catalán y se haya elaborado una ley al respecto. Estos son los más anticatalanes de los catalanes. Botiflers perfectos. Enemigos de los más peligrosos para Catalunya, sus costumbres y sus instituciones. Además tienen la desfachatez de manifestarse como demócratas de toda la vida.
No logro entender, como catalán de nuevo cuño, qué les importará a estos catalanes de socarrel que se hable, se enseñe o se rotulen los comercios en catalán, estando en Catalunya.
Deben ser aquellos que estuvieron tan inmersos en las leyes del “Movimiento” sirviendo tan a gusto a los secuaces del Caudillo, que añoran aquellos tiempos de desfiles de la Falange, camisas negras o blancas, y las multitudinarias exposiciones deportivas del mundo obrero el día 1 de mayo en Madrid.

diumenge, 2 d’agost del 2009

La expulsión de los moriscos fue una limpieza étnica

"La expulsión de los moriscos fue una limpieza étnica”
Asegura el catedrático de Estudios Hispánicos de Londres, Trevor J. Dadson

La cuarta jornada del curso de verano de la Universidad de Almería “La música en tiempos de los moriscos. Las expulsiones de una minoría” y el VIII Festival de música renacentista y barroca que se desarrolla en Vélez Blanco ha comenzado esta mañana con el catedrático de Estudios Hispánicos, Queen Mary, Universidad de Londres. Trevor J. Dadson, que ha participado esta mañana en el taller de historia, donde ha impartido la conferencia “Los moriscos que no salieron y los que volvieron”. Sus estudios y aportaciones son reconocidos internacionalmente. El es uno de los expertos que mantiene que “querían arrasar totalmente un pueblo y su cultura, no queda duda de que fue una decisión de limpieza étnica”.
Conocedor de multitud de fondos históricos, en sus investigaciones ha averiguado que los edictos de expulsión “contemplaban desde el principio que unos cuantos se pudiesen quedar. Los niños hasta cierta edad podían quedarse, las moriscas casadas y sus hijos con cristianos viejos podían quedarse, los moriscos que eran curas o monjas, no tenían que probar que eran moriscos de verdad. Con el paso de tiempo se fue ampliando por presiones de los grupos de poder los grupos que podían permanecer”.
En algunas zonas “el 40% de los moriscos del lugar quedan excluídos de la expulsión, como el valle de Ricote en Murcia, entre enfermos, impedidos, curas y monjes, mujeres y niños”.
Como algunos logran permanecer en sus pueblos sin ser expulsados, entonces es “más fácil para ellos volver porque en el pueblo casi cualquier morisco tiene un familiar, así saben que pueden volver a pueblos que ya tienen contingentes de moriscos, como ocurrió en el Campo de Calatrava donde volvieron tres veces”.
En su intervención ha subrayado que los moriscos de las zonas de Castilla la nueva, Extremadura y parte norte de Andalucía, cuando salen los bandos de expulsión “pensaron que nos le iba a afectar, porque se veían como españoles, llevaban siglos viviendo allí. Cayó como una bomba cuando tuvieron que salir. Empezaron a hacer solicitudes para quedarse”.
Trevor J. Dadson ha tenido acceso a solicitudes que aún se conservan, y en las que aparecen datos curiosos con narraciones muy personales, como por ejemplo, el de una morisca que dice “no tengo hijos ni estoy en edad de tener. Dejaba claro que no iba a tener descendencia. Los moriscos eran conscientes de los móviles de la expulsión”.
Al leer estas historias, “sentí una enorme tristeza, porque saben que se trata de una limpieza étnica”. Es más, este catedrático ha estudiado bandos de expulsión del Duque de Lerma en los que llega a decir que “las tierras de España tienen que quedar completamente limpias para que no quede memoria de ellos”.
Una de las estrategias que buscaron para no tener que salir fue casarse con cristianos viejos. “Iban de pueblo en pueblo. En Villarubia se constata como subió el número de matrimonios en la época de la expulsión. Reunían a todas las moriscas para casarlas con cristianos viejos. El cura está casando continuamente, vienen en grupos familiares, y el número de matrimonios sube, pero no sube el número de bautismos, tarda bastante en recuperarse, con lo cual se desconoce si se casaron de verdad o no”, es decir, si se quedaron en uniones matrimoniales de conveniencia.
En Vélez Rubio “los moriscos eran el 40% del pueblo, si son expulsados ese pueblo muere, se extingue porque era casi la mitad del pueblo”. Los artífices de la primera expulsión “reconocieron después que habían vuelto todos. Los primeros volvieron andando de Francia, durante la noche, por caminos secundarios, y para finales de año, ya habían vuelto la mayor parte, en algunos municipios como Villa Rubia”.
Entre ellos se ayudaban. “Los escondían en las sierras y les llevaban comida. Los metían en sus casas. Cuando compraban los bienes que les obligaban a vender se los devolvían después”.
Sobre las razones de la expulsión, coincide con otros expertos en que no hay “nada exacto de cúando, dónde, cómo y por qué. En los papeles hasta ahora no ha salido. Es algo inexplicable muy difícil de entender. La secuencia de expulsión duró entre cinco o seis años. Los que vuelven se mezclan con los que salen, se hizo un lío tremendo”.
Por último, recordó el caso de un soldado de origen morisco que ayudaba a sus compatriotas a retornar. Uno de los moriscos que había sido expulsado afirmaba “nuestra querida patria”.


divendres, 24 de juliol del 2009

Financiación, ingeniería financiera para ilusos

Ya tenemos financiación y no solo para Catalunya. La gran mayoría de comunidades autónomas del Estado se han beneficiado de la larga travesía en el desierto por la que ha pasado el gobierno catalán, pero nunca lo reconocerán. Catalunya siempre hace el trabajo sucio, incluso a las comunidades del PSOE y del PP, que siempre protestan pero agarran el dinero.
No voy a malpensar de aquellos que han llevado a cabo tan larga caminata que se inició con la accidentada aprobación del Nou Estatut, y todos los tequemanejes que se han ido sucediendo. Como decía el difunto Ermengol Passola "ha de pagarse el sueldo a las enfermeras y maestros…". Por tanto en ocasiones no hay más remedio que coger lo que te dan como si fuese una limosna.
Si afirmaré con total convicción (como siempre he hecho) que Catalunya aporta alrededor de 24.000 millones de euros anuales (que es el déficit fiscal de Catalunya y que, mediado el mes de julio, sobrepasa ya los 9.200 millones) y nos van a devolver 3.800 millones, de un total de 11.000 millones que el Estado repartirá entre todas las autonomías. Es decir: Pagan a todos con nuestro dinero y encima le quedan 13.000 millones limpios. Esas son las auténticas ‘cuentas de la abuela’, las que nos presentan los negociadores (de ambas partes) son ingeniería financiera para ilusos. O se toma o se hace una declaración unilateral de independencia, y creo que el Govern no está en estos momentos apuntando a esa diana.
Paradójicamente, muchas entidades y plataformas catalanas se han declarado en contra de la decisión tomada por el tripartito que configura el gobierno, muchas de ellas allegadas a partidos implicados, como es el caso de Esquerra. La sociedad civil organizada ha puesto el grito en el cielo y se siente traicionada. Sobirania i Progrès, la PDD o Acte de Sobirania por poner ejemplos claros, se han declarado en contra del concierto económico al que se ha llegado. La misma EI (Uriel Beltrán) opina más o menos lo mismo que CIU en este caso concreto. El tripartito no, ha firmado y rubricado, supongo que por lo de las ‘enfermeras y los maestros’. Pan para hoy, hambre para mañana…
Se está anunciando a bombo y platillo que Reagrupament, la asociación de Carretero (exERC) prepara un sonado desembarco en las próximas elecciones autonómicas. No se sabe como irá, por lo pronto esta iniciativa política, pero muchos anuncian que el año que viene habrá un nuevo y amplio grupo parlamentario en el Parc de la Ciutadella. De nuevo más división del soberanismo, nacionalismo o independentismo en Catalunya ¿O piensan que ZP y los suyos (PSC incluido) se chupan el dedo? Ingeniería política en estado de total y absoluta pureza… El PP coge el dinero y se relame pensando en todos los argumentos que podrán utilizar contra el gobierno del Estado por haber accedido a las pretensiones de los nacionalismos periféricos, encima. Vuelve de nuevo la catalanofóbia, Esperanza Aquirre, el Foro Babel, Don José Bono o la asociaciones españolista poniendo querellas por insultar a la madre patria. Y eso que nos han dado una limosna, aunque haya sido la mejor limosna posible. La que se habría armado en caso de que se hubiese aplicado lo estipulado en el último Estatut, aún y recortado…
Pese al triunfalismo de las últimas semanas con respecto a la gran negociación que se ha hecho con el PSOE, permítanme decir que no corren buenos vientos por Catalunya y que los únicos vencedores de esta larga negociación han sido PSC, IC y el PP, así como las autonomías subsidiadas desde siempre que han visto incrementar sus ingresos del Estado de manera inesperada.
Ahora sólo falta que el Tribunal Constitucional declare nulo parte del Estatut o todo entero, que son capaces. Puede suceder que incluso esos 3.800 millones se reduzcan aún más y nos quiten tajada de la limosna. No olvidemos quién reparte el dinero y en qué bolsillo está todavía. Piensa mal y acertarás.
De todas maneras que tengan ustedes unas felices vacaciones.
Pedro Morón
(Publicado en la Agenda Catalònia Acord julio-agosto 2009)

dimarts, 21 de juliol del 2009

Crida al poble català

COMUNICAT DEL GRUP ACTE DE SOBIRANIA
CRIDA AL POBLE CATALÀ A RESPONDRE LA SENTÈNCIA DEL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL SOBRE L'ESTATUT DE CATALUNYA
Des del Grup Acte de Sobirania considerem que la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya representarà el col·lapse del sistema autonòmic estatutari, nefast per als interessos de la nació catalana, de tots els catalans i catalanes, sigui quina sigui la seva procedència, i en certificarà el seu final. Considerem que estem davant d’una situació d’emergència nacional que reclama de les nostres autoritats i del nostre poble l’assumpció de responsabilitats i la sortida d’aquest escenari de confusió i d’impostura on ens han situat les instàncies institucionals i polítiques catalanes, fruït de la seva passivitat i irresponsabilitat.
Com ha defensat el Grup Acte de Sobirania des del primer moment, davant d'aquesta situació límit caldrà donar una resposta immediata, tan bon punt es faci pública la sentència del Tribunal Constitucional. Per això, fem una Crida al poble de Catalunya a respondre la sentència del Tribunal Constitucional, el mateix dia que aquesta es faci pública, mitjançant les següents accions: 1. A les 8 del vespre: a Barcelona, CONCENTRACIÓ a la plaça Sant Jaume, davant la Generalitat; en altres punts de Catalunya, CONCENTRACIÓ davant dels Ajuntaments. 2. Penjar estel·lades, senyeres, mocadors i banderes negres o crespons als llocs més visibles de cada casa, entitat, club, etc. 3. A les 8 del vespre, fer sonar durant 5 minuts la botzina, si sou al cotxe, o bé fer sentir les cassoles que tenim guardades des de la guerra de l'Irac. Si la sentència del Tribunal Constitucional es fa pública abans de l'11 de setembre, Acte de Sobirania serà a la plaça Sant Jaume cada dia, a les 8 del vespre, per explicitar de manera continuada, la necessitat d’un Acte de Sobirania que reprengui una via de construcció nacional.
UN PAÍS LLIURE, UN PAÍS MILLOR Grup Acte de Sobirania
21 de juliol de 2009

diumenge, 28 de juny del 2009

La sociedad civil y la clase política


Increíblemente todavía se sigue mareando la perdiz con respecto al tema del Estatut y la financiación ya pactada, rubricada y bendecida hace más de un año. Los gobierno autonómicos amigos de los que mandan en el bacalao también hace tiempo que han cobrado lo que les corresponde, pongamos por caso Andalucía con su famosa deuda Histórica. No creo que a nadie le parezca mal que esa comunidad se haya embolsado un dinero que le debían.
Pero como siempre acaban por llegar los "peros", lo que no es de recibo es que se vayan contentando a unos mientras se engaña a otros dando largas y más largas. Además de la forma más descarada posible. Los políticos de todas las formaciones, se quejan de vez en cuando e intentan colar su titular en los diarios. Unos aludiendo a la tan consabida solidaridad, otros con la cantinela de que Catalunya se empobrece cada vez más y se sitúa a estas alturas por debajo de bastante autonomías. Algunos chinchando con el recurso al Tribunal Constitucional sin un ápice de razón a su favor, puesto que los tribunales y los jueces no están para juzgar las decisiones y las leyes creadas por los gobiernos, que yo sepa. Lo contrario sería dar por sentado el Imperio total de la Ley en todos los órdenes, y eso ya me suena a utopía y a agua pasada. Pero ¿quién sabe? Es posible que todo llegue con el tiempo.
Mientras tanto una cantidad ya considerable de entidades, plataformas y asociaciones de caracter soberanista e independentista (¿dónde está la diferencia?) se han rebelado por este orden de cosas, es decir: por la continuada tomadura del pelo al pueblo catalán y a sus instituciones, y se han puesto a trabajar de firme para que ese descontento salga a flote. Curiosamente la mayoría de personas que han puesto en marcha esas entidades son, o han sido, militantes de partidos políticos nacionalistas o independentistas. En casi todos los casos los partidos miran hacia otro lado cuando estas iniciativas ciudadanas salen a la calle o en los medios de comunicación. Parece como si se estuviese jugando al gato y al ratón o a tirar la piedra y esconder la mano.
A mí me da la impresión de que algunos de esos líderes ciudadanos se han cansado de este juego "ingénuo" y han hecho el mutis por el foro. Caso paradigmático podría ser el del actor y compañero Joel Joan y si me equivoco pido perdón por anticipado. El caso del profesor Enric Canela podría entrar también dentro de esta hipótesis de divorcio entre la clase política y la sociedad civil, que en ningún caso beneficia para nada a Catalunya. Lo que es patente y está tan claro como los chorros del agua, es que a según qué políticos catalanes les da miedo enfrentarse abiertamente con la oligarquía centralista, ya sea de aquí o de Madrid. Inocentemente (o no tanto) piensan que este trabajo ahora toca a las plataformas o asociaciones independentistas del país, o lo que es lo mismo: dejemos que el pueblo haga el trabajo sucio mientras nosotros seguimos gobernando que es para lo que nos han elegido. Esa actitud conlleva desgaste y ya se está viendo. Léase los resultados de las últimas elecciones europeas y sobre todo la altísima abstención.
Conclusión: si los políticos pasan de los ciudadanos y sus quejas, éstos acabaran actuando a la recíproca. Es ese el motivo y no otro el que conlleva al cambio de voto ciudadano que se ha producido en los últimos comicios (2003-2009). La valentía política se agradece después en las urnas.
No cal dar demasiadas explicaciones sobre lo ya dicho, pero pongamos otro ejemplo: La manifestación reivindicativa de Bruselas convocada por DEUMIL.cat. Yo sólo vi a políticos de segunda o tercera fila (con perdón de la expresión) ¿Dónde estaban los líderes? ¿De qué o a qué le temían? ¿No es ese el camino? Pues a lo mejor no, pero yo lo recordaré toda mi vida como uno de los actos más dignos, justos y bonitos que he hecho. Puedo equivocarme como cualquier ser humano, pero volvería a hacer los 2.800 kilómetros en el autocar con mis amigos de Acte de Sobiranía en cuanto me lo pidiesen. Es más, no sé si irá de broma pero ya me he apuntado por internet a DEMIL a Nueva York, palabra de honor.
El día 11 de junio procedimos al entierro del Estatut en la misma plaça de Sant Jaume y el sábado 27 haremos un nuevo acto de soberanía en el Parlament de Catalunya, cuando debería de ser el Parlament directamente quien lo hiciese vistas las circunstancias del país. Ya he escuchado voces en algunos rincones del Barri Antic de Barcelona de que se puede estar preparando otra gran manifestación de protesta. Y cada vez somos más…
Cualquier otro país de nuestras características estaría orgulloso de una ciudadanía así. Claro que el político profesional argumentaría que "yo pienso exactamente igual". Sí pero no se actúa en consecuencia por motivos ilegítimos que sólo se le escapan a los necios. Sinceramente; la actual situación política y social en Catalunya es inaguantable y se romperá en cualquier momento. Los de aquí y los de más allá no están empujando a la ruptura.
(Publicado en la Agenda Catalònia Acord del mes de junio 2009)

dijous, 11 de juny del 2009

Acte de Sobirania

CRIDA AL POBLE CATALA!
CAL FER UN ACTE DE SOBIRANIA !PLANTEM-NOS ! DIGUEM PROU!
Compatriotes,
S'ha fet evident que la via autonòmica és una via morta, que no duu enlloc ni ens permet avançar i que ens aboca, en definitiva, a desaparèixer com a país i com a poble. Estem davant d’una situació d’emergència nacional que reclama de les nostres autoritats i del nostre poble l’assumpció de responsabilitats i la recerca d’una sortida que garanteixi la continuïtat de la nostra cultura, la nostra llengua i la nostra manera d’interpretar el món.
Des del Grup Acte de Sobirania proposem que sigui el nostre poble qui emplaci els nostres representants polítics a acabar amb aquesta situació d'asfíxia i mort lenta. Per això, fent un pas endavant, us proposem que us afegiu a aquesta crida i materialitzeu el vostre compromís amb el país.
El Grup Acte de Sobirania no és ni una plataforma ni una associació. Som un grup de persones, amb capacitat i experiència en el món associatiu que, sentint-nos hereus de l’esperit de l’Assemblea de Catalunya, de la Marxa de la Llibertat, de les manifestacions del 2006, el 2007 i de Brussel·les, convoquem el poble de Catalunya a:
* Concentrar-nos, el dia de Corpus (11 de juny) a 2/4 de 8 del vespre, a la plaça Sant Jaume de Barcelona, davant la Generalitat, per escenificar la defunció de la via estatutària i emplaçar els nostres polítics a donar resposta a les nostres demandes, resposta que recollirem el dia 27 de juny al Parlament.
* Plantar-nos, el dia 27 de juny a partir de les 5 de la tarda, davant del Parlament, sortint de l'Arc de Triomf, per exigir als nostres representants electes que ens explicitin si estan disposats o no a fer un Acte de Sobirania que permeti reprendre un projecte de construcció nacional.
Ha arribat l’hora de creure’ns, com a col·lectiu i com a poble, capaços d’urgir els nostres representants perquè tirin endavant un veritable projecte nacional, projecte que volem saber si comparteixen o no amb nosaltres.
NOMÉS EL POBLE QUE HI VA, HI ARRIBAUN PAÍS LLIURE, UN PAÍS MILLOR

dimarts, 19 de maig del 2009

Catalunya al tall de la navalla


En l'Estat Español (la mal anomenada Espanya) hi ha La Fundació DENAES, els patrons i adherits de la qual persegueixen i vigilen la defensa de la unitat nacional i que ningú li falti el respecte a les seves institucions i símbols. Per això es van a querellar contra les dues entitats, Catalunya Acció i ESAIT, que suposadament van promoure la xiulada al rei en el partit de la final de la copa del susdit i borbònic monarca.
Tots sabem que fundacions i associacions com DENAES són prolixes per aquestes llars. Els prebostos d'aquestes entitats, de dubtosa “catadura”, solen sortir a la palestra en moments puntuals que sempre coincideixen amb actes o declaracions de partits polítics o entitats nacionalistes o independentistes (“perifèrics” per entendre'ns). En paraules planes: són els sequaços-esbirros emmascarats, que utilitza l'oligarquia madrilenya, per contenir verbalment catalans i bascos (perquè ara està mal vist a Europa treure el fuet). No dubten a portar als tribunals als qui cremen banderes "roji-gualdas", posin en dubte l'autoritat (?) del rei o la ‘unitat de la España grande y libre'. També hi ha altres entitats espanyolistes que es dediquen a controlar els “maltractaments” respecte d'això de l'idioma castellà, l'educació, allò danyós que és l'independentisme i un llarg etcètera.

Passo olímpicament d'aquest tipus d'associacions i fundacions. Més aviat em pitet de rialla cada cop que surten a la palestra. Crec que és l'única forma de contestar uns individus que no es conformen de tenir tots els poders i mitjans econòmics a la seva disposició contra “els diferents” sinó que també utilitzen a la societat civil per controlar-los, després del pagament mitjançant suculentes subvencions en què tots col•laborem obligatòriament. La llista d'aquest tipus d'entitats no cabria en aquest article, per cert. Ja només ens faltava que ens treguin fins al dret de queixar-se…
Xiular o donar-li l'espatlla a qualsevol personatge, per molt important que aquest sigui, és un acte de protesta que teòricament està, o hauria d'estar, contemplat en l'article 20 de la Constitució Espanyola. Sí, aquest que parla de la llibertat d'expressió. Però vist ho vist, en aquest país hi ha ciutadans de primera, segona, tercera i de moltes altres classes.
El rei és intocable, la família reial també, És això una democràcia o una rifada?
Si a Catalunya tinguéssim una “Fundació DENAES” que ens defensés dels greuges espanyolistes, no donarien l'abast posant denúncies en els tribunals, encara que si es moren de rialla amb les decisions del nostre Parlament, poc podem fer…
Alguns suggeriments a aquesta possible i imaginària fundació en defensa dels interessos de Catalunya:
-L'oprobi i escarni que va fer de tots els catalans l'exministra Magdalena Álvarez.
-Les innumerables mentides, i de gros calibre, del senyor José Luis Rodríguez Zapatero, quan es dedica a fer promeses al govern català que mai compleix.
-El robo ‘legal' i continuat, 20.000 milions d'euros anuals, que pateix el poble català.
-El menyspreu de molts dirigents espanyolistes, amb el que col•labora gustosament la ‘brunete mediàtica’ estatal.
-L'elaboració continuada de lleis i projectes del Parlament de Madrid que afavoreixen, sempre i invariablement, a les comunitats afins, amb els nostres diners. Llegeixi's: AVES, trens, autopistes i la resta d'infraestructures.
-Els pals en les rodes que històricament posen els eurodiputats espanyolistes a tot el que soni a català (i basc per descomptat).
-El miserable abandó (de tota mena) a què ens tenen sotmesos des de fa 30 anys (o 300?) i que ens porta a estar per sota de la mitjana estatal en estat del benestar.

I mentrestant els polítics catalans dividint-se cada cop més, creant nous partits i plataformes independentistes. La societat civil catalana els segueix el ritme compassadament i fragmentant-se cada cop més per a alegria de tots els espanyols, És que ningú no s'adona?

L'acció al camp del Mestalla, promoguda per Catalunya Acció i ESAIT és un exemple a seguir. Cal perdre la por a l'Estat Espanyol. Tornar-li l'espatlla al rei i bufar en un xiulet, és un acte de protesta legítim i massa suau si analitzem amb deteniment les reiterades ofenses de l'altra part cap a Catalunya.
A l'Estat Espanyol tan sols ens uneix part d'un dolorós passat comú i els impostos colonials que paguem sense piular i religiosament. La separació és inevitable, la situació insostenible i al tall de la navalla. Veus i plomes autoritzades ho vénen pregonant des de fa mesos.


Pedro Morón de la Fuente
Periodista i president de Catalònia Acord

diumenge, 26 d’abril del 2009

Magnífic i superb López Tena




EL BALANÇ DE LA RELACIÓ AMB ESPANYA I L'OPCIÓ MÉS VIABLE PER AL FUTUR



Pujol i liquidar Catalunya
Alfons López Tena / Notari. President del Cercle d'Estudis Sobiranistes
(Diari Avui 26/4/2009)


"Ells sempre ens han volgut liquidar, des del segle XVI, i ara tenen la sensació que ho poden fer. És feina nostra, un cop més, impedir-ho". Aquestes paraules del president Pujol a Elsingulardigital.cat palesen on ens han dut trenta anys de pertinença dels catalans a l'Estat espanyol democràtic: a la mateixa casella on érem amb Franco, Negrín, Primo de Rivera i tots els reis espanyols, la mera lluita per la supervivència: ells ens volen liquidar i ens toca a nosaltres, dècada rere dècada i segle rere segle, impedir-los-ho. De res han servit la democràcia ni l'autonomia, son on érem, els espanyols com a liquidadors i els catalans com a liquidats, i a veure qui se'n surt. Els darrers trenta anys s'han formulat tota mena de propostes d'encaix, al llarg de vint-i-tres anys fetes pel mateix president Pujol; totes les forces polítiques catalanes han col·laborat i contribuït a la seva governabilitat, totes han donat suport a uns governs espanyols o uns altres, i el balanç que treu el president Pujol no pot ser més angoixant i fosc: només dels catalans depèn que els espanyols no ens liquidin, perquè això és el que volen i tenen les eines per fer.
NOMÉS UNA COSA PERMET ALS ESPANYOLS dur a terme la seva voluntat d'aniquilar-nos: que pertanyem al seu Estat. La solució, la supervivència, salta als ulls: no pertànyer al seu Estat, tenir Estat propi. Quina altra hi ha, si no? Una autonomia escanyada i degradada a descentralització administrativa? Un Estatut i lleis que els governs espanyols incompleixen impunement? Un federalisme que a Espanya ningú no vol? Aquesta democràcia espanyola, aquesta autonomia, en trenta anys ens ha dut de tenir la renda per càpita més alta a baixar a la posició 11a entre 19, per sota de Melilla, i en només set anys, del 2000 al 2006, ens ha fet baixar de la posició 14a a la 18a a l'índex de desenvolupament humà de Nacions Unides, mentre Espanya (Catalunya inclosa) s'enlairava de la posició 21a a la 13a. La Catalunya que rebé el president Pujol pagava un 12% anual de la seva riquesa en impostos, i vivia del mercat espanyol proteccionista; ara paguem el 40% en impostos, però la Generalitat només en rep el 17%, i el 10% de la nostra riquesa se l'emporta cada any Espanya, més que mai, i no vivim del mercat espanyol, sinó de l'europeu i mundial, on venem més que a Espanya i comprem més del doble que a Espanya. No depenem d'ells econòmicament, ja no tenen ni moneda, ni capacitat per establir barreres comercials i no ens beneficia gens pertànyer al seu Estat perquè competim, allà i arreu, amb tots els productes i serveis d'un mercat únic europeu i un món globalitzat. 20.000 milions d'euros anuals, 3.000 euros per persona, és el que ens costa Espanya, sense cap contrapartida. A més, ens manen, ens menyspreen, ens insulten i ens volen liquidar. Algú troba cap raó per continuar a Espanya?
ÉS CERT, COM INDICA EL PRESIDENT Pujol, que alguns països, sense tenir Estat, tenen "més poder, més sobirania", com ara "un finançament com el de Navarra, les seleccions esportives com Gal·les i un model aeroportuari com el land de Baviera", però no els catalans, que a l'Estat dels espanyols no ho hem aconseguit en trenta anys ni ho aconseguirem mai, perquè els espanyols no volen: volen fixar, recaptar i gastar els seus impostos i els nostres; volen tenir seleccions esportives i que nosaltres no en tinguem; volen gestionar els seus aeroports i els nostres, per escanyar-los al seu servei i benefici. Volen manar-nos per liquidar-nos.
EL CERT ÉS QUE TOTS ELS ESTATS tenen seleccions esportives, gestionen els seus aeroports i recapten i gasten els seus impostos, i que molt pocs països sense Estat poden fer-ho. La pretensió catalana dels darrers trenta anys ha estat no tenir Estat però tenir allò que tenen els Estats, col·laborant amb Espanya i fent pedagogia, convencent els espanyols. S'havia d'intentar, però el balanç és el fracàs més rotund, ni tan sols hem aconseguit que no vulguin liquidar-nos. Podia haver sortit bé, encara que era l'opció més difícil, com qui per travessar el riu pretén aprendre a caminar sobre les aigües, en lloc de fer el més fàcil i assolible, aprendre a nedar. La lliçó és clara i dolorosa: si els catalans volem tenir el que tenen tots els Estats, hem de tenir un Estat propi; si continuem a l'Estat dels espanyols, res no tindrem més enllà de, a còpia d'esforços i sacrificis, una perpètua resistència a la liquidació, fins que guanyin i ens liquidin. Només una cosa hem aconseguit i consolidat, i és l'única que ens fa possible assolir un Estat propi per als catalans: la democràcia. Enguany complim setanta anys del darrer bombardeig de Barcelona per l'Estat espanyol, el període més llarg en tres segles, contra la llei inexorable que indicava Azaña: per mantenir Espanya unida, s'ha de bombardejar Barcelona cada cinquanta anys. Els espanyols això ja no ho volen, i sobretot no ho poden fer perquè els costos per a ells són exorbitants, ja no es poden permetre la ruïna sèrbia i tornar a ser la Birmània d'Europa, una dictadura violenta, pobra i aïllada. Va ser la seva opció el 1923, i liquidaren la Mancomunitat; ho tornà a ser el 1936, i liquidaren la Generalitat, però el preu per a ells fou la dictadura i la pobresa, perquè no és possible simultàniament reprimir violentament els catalans i tenir llibertats i prosperitat per als espanyols.
CONTRA LA VOLUNTAT DEMOCRÀTICA majoritària i pacífica dels catalans, ara no hi ha violència espanyola que pugui prevaler. Si volem, podem: quan vulguem, podrem. Perduda per a Espanya l'opció de la repressió violenta dels catalans, consolidada una democràcia que ens permet votar, integrats en una Europa que garanteix la pau i les llibertats, i sense dependència econòmica, només dels catalans depèn optar per la continuïtat de les fórmules fracassades, la pertinença a una Espanya que ara i sempre només ens vol per liquidar-nos; o acabar per sempre amb aquesta història sinistra assolint un Estat propi, com han fet al món més de dos-cents països, tres quartes parts dels quals en els darrers seixanta anys. Tots ells tenen el que els catalans volem i necessitem, i ho tenen perquè s'han dotat del millor instrument que hi ha per als pobles, l'Estat propi, el que tenen els espanyols i els francesos i que no volen de cap manera perdre. Si és bo per a ells, també és bo per nosaltres; si ells hi tenen dret, nosaltres també.
DES DE L'ADMIRACIÓ PER LA VOSTRA ingent tasca, que ha contribuït com ningú a la supervivència dels catalans: president Pujol, quina opció viable proposeu per impedir que Espanya ens liquidi? Molts no en veiem d'altra que la independència. I vós?

dimecres, 22 d’abril del 2009

El castellà i la independència

Un recent estudi elaborat pel Cercle d'Estudis Sobiranistes ha posat de manifest que un 31% dels catalans disposat a apostar per la independència de Catalunya és castellano-parlant. A molts dels membres de l'associació Catalònia Acord, la notícia no ens ha agafat per sorpresa, ja que des de fa molts anys venim pregonant aquestes i altres dades per l'estil.
Ja l'any 2001, 350 nous ciutadans catalans, la majoria de parla castellana, ens reunim al Palau Reial de Pedralbes per manifestar la nostra catalanitat i agraïment a la terra d'acollida, i vam fundar la nostra associació. És evident (per desgràcia sempre és així) que els interessats de sempre es van prestar a dir que ‘era un acte de servilisme cap als autòctons' o coses pitjors. Alguns (catalans o no catalans d'origen) encara ho segueixen pensant i ho manifesten públicament. Al poc de temps altres entitats amb fins semblants van començar a crear-se per tot el territori català. Recordi's per exemple; Veu Pròpia o Els altres andalusos.
Aquests catalans “negacionistes lingüístics” són aquells que no creuen que una persona que parla habitualment en castellà (de vegades també un català acceptable, i altres un mal català) no pot entrar a formar part del món independentista, perquè consideren imprescindible que es parli català per ser-ho. Es dóna la circumstància que també alguns líder independentista ‘mira de reüll' a qui sent castellà parlant s'atreveix a manifestar-se defensor d'un Estat Català. Tots coneixem algun cas. No parlem ja dels fòrums independentistes d'internet, on es rebutja de ple aquesta possibilitat.
Aquests liderets als que em refereixo veuen espectres on no n'hi ha i s'atreveixen a dir fins i tot que “no cal fer-li tant la pilota als catalans”. ¿De què es tracta llavors, de continuar afalagant als del Passeig de la Castellana o als seus homònims que governeu ara en la Generalitat?
Si defensem el fet diferencial català: que ‘fem la pilota'. Si altres voten a Montilla: que són espanyolistes. Anem bé. Pensant en aquests extrems; la independència de Catalunya està molt llunyana.
Diu un refrany castellà que “qui molt estreny poc comprèn” (quién mucho aprieta poco abarca). No ho vulguem tot de cop. Si d'entrada posem condicions als futurs votants d'una imaginària independència de Catalunya, la causa estarà perduda per golejada. És donar-li més carnassa als autodenominats progressistes. No estem tractant de crear un club privat a l'ús.
Primer: la independència.
Segon: l'oficialitat del català com a idioma nacional i de cohesió.
Després: ja veurem, i tot el que faci falta...
Així de fàcil. Si comencem novament amb imposicions obsoletes, si seguim amb crítiques inoportunes, moltes de aquelles persones (de parla castellana) possibles votants d'un ‘si' a la independència, començaran a pensar-se'l novament. Hi ha altres que governeu i no estan per aquesta tasca impositiva. No ho oblidem.
Què si hi ha andalusos, extremenys, gallecs i aragonesos independentistes? Qui ho dubta a aquestes altures?
Poden dubtar-ho només aquells que veuen fantasmes per tot arreu. Aquells que odien tant (i amb molta raó) a tot el que soni a espanyol, que no poden concebre que un parlant hispà sigui independentista. Conec un munt d'aquests. Després vénen aquells catalans que quan els parles un català mig acceptable, detecten ‘a priori' que ets “espanyol”. Se somriuen irònicament i et miren amb una simpatia mal dissimulada, com perdonant-te la vida, i a més a més et contesten en castellà…. D'aquests conec bastants, massa...
No cal negar el fet inqüestionable que 40 o 50 anys de permanència a Catalunya són gaires anys i donen per haver après català, èuscar, llatí i anglès. Certament. Però a quins nivells culturals ens estem referint? I per descomptat que situacions específiques, a quines condicions, a quin tipus d'immigració. Si ens fem seriosament aquestes preguntes entraríem de ple en altres més complicades; quins prototips d'integració hem posat en pràctica a Catalunya, (i quals hi ha en l'actualitat), quins al·licients per aprendre l’idioma han tingut (i tenen) els immigrants que han arribat a Catalunya en els últims 50 anys. D'obligacions: cap, “estem a Espanya”, contesten els del Fòrum Babel i Ciutadans.
Per tant, està més clar que l'aigua: No podem tornar a l'any 1609 (ara es compleixen 400 anys) quan es van expulsar a Barbaria a milions de moriscos, jueus i gitanos.
Hem de crear noves polítiques que invitin tots els ciutadans catalans, sense distinció de llengua, origen ni raça, a creure en l'independència de Catalunya. Hem de reservar els odis per a l'oligarquia centralista madrilenya i tots els seus aliats, i a més a més, hem d'atreure'ns a tots els ciutadans catalans, parlin o no l'idioma de la terra.
La situació és així per constatació i per irreversibilitat.

Pedro Morón de la Fuente
Periodista i president de Catalònia Acord

dimecres, 1 d’abril del 2009

Bruselas y la brunete mediática

Pasado un tiempo prudencial desde la manifestación independentista de Bruselas (7/3/09), voy a dar la opinión de la Asociación Catalònia Acord, y la mía propia, sobre el tema. No en vano varios representantes de la entidad nos desplazamos a la llamada capital de Europa en diversos medios de comunicación, unos en avión, otros en coche particular y el resto en autocar.
El medio que yo escogí fue éste último. Viajé con los amigos de la plataforma Acte de Sobiranía (Enric Fontanal & Company). Tuve durante todo el trayecto el placer de compartir asiento con un gran escritor, Enric Larreula, cuya agradable compañía me hizo más llevaderos los 2.800 kms. (ida y vuelta) del largo y pesado viaje.
En nuestro autocar, donde las conversaciones fueron continuas, habían personas mayores y también jóvenes, todos con un denominador común; alegría contenida por el acto que se iba a llevar a cabo por novedoso e innovador, traspasar las fronteras de Catalunya y manifestar nuestro deseo de independencia en el corazón de Europa. No obstante, dentro de cada uno de nosotros existía el temor a que no fuéramos los 10.000 que los convocantes (10.000 a Brussel.les) habían previsto.
En etapas de cuatro horas (15 minutos de descanso), nos fuimos acercando a nuestro destino. A las once y treinta de la mañana estaba anunciado el comienzo de la manifestación y a las 11,15 ya había llegado nuestro autocar, que había partido a las 6 de la tarde del día anterior. Justo a tiempo.
Primera sorpresa; en el lugar escogido para el inicio (la estación sur de Bruselas) casi ya no cabía un alfiler y para nuestra sorpresa la manifestación, aún a la espera de iniciar la marcha, se extendía hacia delante en un río interminable de pancartas, senyeras y esteladas. De las entrañas del autocar comenzaron a salir banderas catalanas y pequeñas pancartas al más puro estilo americano. Me impactó sobremanera el ver a muchos viejos luchadores independentistas, nacionalistas y catalanistas (de 70 o más años) con la ilusión en el rostro y gritando sus consignas desde el primer momento que bajaron del autocar con su estelada sobre los hombros.
Los jóvenes no quedaron a la zaga. Catalunya estaba allí presente más que nunca. Familias enteras llegaban de todas las callejuelas anexas, y se aprestaban a unirse a la manifestación, la más extraña por emotiva a la que he asistido jamás.
No pude seguir los pasos de mis compañeros de viaje durante la manifestación. Tenía que recorrerla de arriba abajo para cerciorarme de lo que presentía: un éxito total del acontecimiento. En mi máquina fotográfica capté todas las partes de la manifestación que se extendió a lo largo y ancho de la vía en la que se desarrollaba.
No sé con seguridad si es allí precisamente donde se hacen todas las manifestaciones, pero era un barrio netamente árabe a izquierda y derecha de la vía. Cafés musulmanes, grandiosas salas de té, tiendas rotuladas en árabe… Y tras más de tres kms., llegamos a nuestro destino: una gran explanada donde se habían instalado unas cuantas carpas en las que tendrían lugar los parlamentos finales.
Puedo dar fe de que éramos muchos más de lo que los medios de comunicación de la brunete mediática han informado. Muchos más de los que, parece ser, dijo la policía de Bruselas en un acto increíble de imprudencia temeraria. Si no éramos diez mil, éramos nueve mil quinientos u once mil, no los conté uno a uno. Jamás tres mil ni cinco mil. Aún me duelen los hombros y los pies de recorrer varias veces la manifestación con la mochila a cuestas. Mienten descaradamente los de siempre, incluidos los enviados especiales de los medios considerados "catalanes", aunque esto no debería sorprender a nadie, después de las asistencias mediocres que se han inventado en Barcelona en el transcurso de las tres grandes manifestaciones que se han llevado a cabo desde la del 18 de diciembre…
Como todo el mundo sabe, las diversas delegaciones de partidos políticos, entidades y asociaciones de diversa índole, marcharon por separado (para no variar la dinámica catalana). Los de la organización hicieron muy bien en casi prohibir taxativamente a los "figuras" de siempre en la cabeza de la manifestación, que fue ocupada por los diferentes delegados de las comarcas convocantes, o sea: por la sociedad civil, que era la principal protagonista.
Tras los emotivos discursos finales, entre los que hay que destacar la lectura del manifiesto de Toni Strubell en un perfecto inglés, la marea humana se desperdigó por la parte "noble" de Bruselas, llenando restaurantes y cantinas. Y digo "noble" porque la parte de la ciudad que dejábamos atrás era sucia y maloliente como ninguna otra importante ciudad europea. Una vez en la Gran Plaza (magnífica por cierto) pudimos comprobar que hay dos Bruselas; la de los emigrantes árabes y la de los autóctonos (flamencos y valones) y diferenciadas perfectamente. En la zona de los propios del país no suele verse ningún negocio árabe (y viceversa) salvo algún restaurant chino. En la zona comercial, cercana a la pequeña estatua del Mane-Ken-Pis, hicieron el gran negocio con la oleada catalana.
Una vez dicho lo dicho, he de denunciar de nuevo el papel de ciertos medios de comunicación camuflados de nacionalistas o no, y que funcionan en base a grandes inyecciones de dinero público, por su manifiesta ambigüedad. Denuncia que no va dirigida exclusivamente hacia los profesionales de esos medios, sino más bien a los copropietarios, quienes haciendo gala de un españolismo (o anticatalanismo) mal reprimido juegan con falsas cifras facilitadas por la oligarquía española ante cualquier manifestación de la ciudadanía catalana. Unos medios de comunicación que en vez de informar, juegan a "quitar hierro" a todo lo que suene ligeramente a soberanismo o independentismo.
Por lo pronto los miles de catalanes que estuvimos en Bruselas, hemos abierto los ojos a esta realidad y sabremos sacar provecho de esta verdad incuestionable. Sin independencia, sin un Estado Catalán, nunca tendremos la prensa de nuestra parte.

(Publicado en la Agenda Catalònia Acord mes de marzo 2009. Fotos: P. Morón)

dimecres, 25 de març del 2009

CARTA OBERTA A LES NOSTRES INSTITUCIONS

Constatem que l’actual etapa política del nostre país ha entrat en una via de col·lapse del sistema autonòmic estatutari, irreversible i nefast per als interessos de la nació catalana, de tots els catalans i catalanes, sigui quina sigui la seva procedència. Constatem que l’Estat Espanyol està reforçant les més pures pràctiques del despotisme centralista, aplica un escanyament planificat de la nostra economia i continua amb les pràctiques depredadores i espoliadores de sempre sobre el nostre territori, la nostra cultura i la nostra capacitat de decidir sobre el present i el futur. Qüestions tan sensibles com el finançament i la sobirania fiscal, i les decisions pendents del Tribunal Constitucional són mostres prou definitives d’un fracàs anunciat. Considerem que estem davant d’una situació d’emergència nacional que reclama de les nostres autoritats i del nostre poble l’assumpció de responsabilitats i la sortida d’aquest escenari de confusió i d’impostura on ens han situat les instàncies institucionals i politiques catalanes, fruït de la seva passivitat i irresponsabilitat. Ja és hora que el nostre poble i els nostres governants admetin el fracàs inapel·lable de la via estatutària i proclamin el final d’aquest model polític. Davant les decisions imminents sobre el finançament i sobre l’estatut, reclamem que els nostres dirigents proclamin la no acceptació de les decisions polítiques d’un tribunal deslegitimat i hostil i la no acceptació de cap més fórmula estatutària perquè significa continuar amb la submissió, l’ espoliació i la negació de la nostra personalitat nacional. Si el nostre Parlament i les nostres forces polítiques volen recuperar la dignitat perduda i la confiança dels catalans, si volen que els considerem encara un referent per al nostre futur i una representació de la voluntat popular, el camí és clar:
QUE FACIN UN ACTE DE SOBIRANIA I PROCLAMIN BEN ALT QUE JA N’HI HA PROU D’ESTATUTS, QUE VOLEM EXERCIR EL DRET DEMOCRÀTIC D’AUTODETERMINACIÓ I DECIDIR EL NOSTRE FUTUR.
Grup Acte de sobirania Març 2009

dissabte, 14 de març del 2009

Algunos nuevos catalanes

Que yo sepa jamás he acusado a los inmigrantes (antiguos o modernos) de los males que sufre la sociedad catalana. Sí he señalado con el dedo índice y directamente a ciertos partidos progresistas que manipulan a este sector de la población desde hace más de 30 años, en el sentido de la no integración en Catalunya. Y seguiré. No hay peor sordo que el que no quiere oír ni peor ciego que el que no quiere leer.
Si alguien quiere el texto de mi conferencia “Integración versus desintegración” le hago una copia y se la mando por e-mail. También está colgada íntegramente en la web de Ricardo Caballero: http://www.santboitv.tv/pedro-moron-integracio-versus-desintegracio-part-i/
Entiéndase como la mejor forma de deshacer las mentiras tóxicas de ciertas personas que no se entiende de dónde sacan las bilis amargas. Ocurre que, de vez en cuando, alguien se siente ofendido cuando escucha la verdad, en este caso los fundamentos de la no integración de mis propios paisanos, y arremete contracorriente sin pararse a pensar en si lo que escucha o lee tiene lógica o no. Acostumbran a ser muy pocos y precisamente catalanes de nueva generación o pertenecientes al último mestizaje. Afortunadamente es cierto que son los independentistas más radicales y viscerales. También tienen esa animadversión contra mí la gente avezada del PSOE y el PP, curiosamente.
Desde hace más de 10 años vengo insistiendo en todos mis libros y escritos sobre el nuevo lerrouxismo del siglo XXI, “el voto cautivo” o “la novena provincia”, según definición de muchos ensayos sociológicos (no sólo el mío). Para más datos el texto al que me refiero ya está publicado íntegramente desde hace dos años en el libro “Montilla, de emigrante a presidente” (Editorial Europa Viva) y la conferencia se ha impartido en más de 20 ciudades diferentes. Hasta ahora nadie había arremetido contra el escrito.
En la conferencia (Cal Ninyo, 14 de febrero) señalé que la asociación Els altres andalusos, está a punto de lanzar al mercado un nuevo libro (Editorial Pagés) elaborado en coordinación con la Facultad de Sociología de la Universidad de Barcelona que tratará exactamente sobre el mismo tema.
Recuerdo otra conferencia –con el fin de ilustrar este comentario- que Lluís Cabrera, Bienve Moya y quien esto escribe, dimos en El Centre Cívic de Sant Josep Obrer de Reus. Se me ocurrió señalar que cuando era pequeño había pasado mucha hambre en mi barrio de procedencia (San Ildefonso) en Granada. Automáticamente se levantaron tres señoras de la primera fila, granadinas ellas y de mi edad, tachándome de embustero y farsante. El motivo que argumentaban era que “ellas jamás habían pasado hambre en su tierra y que habían vivido en el mismo barrio que yo en los mismos años”. Ciertamente ni mi familia ni yo recordamos a nadie de ese barrio que no pasase hambre en la posguerra, salvo el panadero, algunos comerciantes y los allegados a la Falange. El interrogante que quedó a todos los asistentes a la conferencia era el motivo que habían tenido esas señoras granadinas para emigrar a Catalunya.
Las gentes sencillas del pueblo llano es muy difícil que tengan la culpa directa de hacia dónde son inducidas, ya sean andaluces, extremeños o castellano-leoneses. Los culpables son aquellos que manejan el poder, los medios de comunicación y tienen recursos económicos ilimitados a su disposición.
Y ya sólo falta que algunos miembros de la autodenominada vanguardia catalana independentista (siempre enfrentada -desgraciadamente- entre sí), arremeta también contra los pocos nuevos catalanes que intentamos aportar nuestro grano de arena a la construcción de un nuevo Estado Catalán.
Claro que, mientras unos nos metemos en el cuerpo 2.800 kms. en dos días de autocar para ir a Bruselas, otros prefieren hacerse fotos con políticos de moda o irse de excursión a Montserrat por el mismo precio.



(Foto: Pedro Morón. Bruselas 07/03/2009)

Amnistia Internacional

Una entrevista sobre la Feria de Abril de Barcelona