dimecres, 22 d’abril de 2009

El castellà i la independència

Un recent estudi elaborat pel Cercle d'Estudis Sobiranistes ha posat de manifest que un 31% dels catalans disposat a apostar per la independència de Catalunya és castellano-parlant. A molts dels membres de l'associació Catalònia Acord, la notícia no ens ha agafat per sorpresa, ja que des de fa molts anys venim pregonant aquestes i altres dades per l'estil.
Ja l'any 2001, 350 nous ciutadans catalans, la majoria de parla castellana, ens reunim al Palau Reial de Pedralbes per manifestar la nostra catalanitat i agraïment a la terra d'acollida, i vam fundar la nostra associació. És evident (per desgràcia sempre és així) que els interessats de sempre es van prestar a dir que ‘era un acte de servilisme cap als autòctons' o coses pitjors. Alguns (catalans o no catalans d'origen) encara ho segueixen pensant i ho manifesten públicament. Al poc de temps altres entitats amb fins semblants van començar a crear-se per tot el territori català. Recordi's per exemple; Veu Pròpia o Els altres andalusos.
Aquests catalans “negacionistes lingüístics” són aquells que no creuen que una persona que parla habitualment en castellà (de vegades també un català acceptable, i altres un mal català) no pot entrar a formar part del món independentista, perquè consideren imprescindible que es parli català per ser-ho. Es dóna la circumstància que també alguns líder independentista ‘mira de reüll' a qui sent castellà parlant s'atreveix a manifestar-se defensor d'un Estat Català. Tots coneixem algun cas. No parlem ja dels fòrums independentistes d'internet, on es rebutja de ple aquesta possibilitat.
Aquests liderets als que em refereixo veuen espectres on no n'hi ha i s'atreveixen a dir fins i tot que “no cal fer-li tant la pilota als catalans”. ¿De què es tracta llavors, de continuar afalagant als del Passeig de la Castellana o als seus homònims que governeu ara en la Generalitat?
Si defensem el fet diferencial català: que ‘fem la pilota'. Si altres voten a Montilla: que són espanyolistes. Anem bé. Pensant en aquests extrems; la independència de Catalunya està molt llunyana.
Diu un refrany castellà que “qui molt estreny poc comprèn” (quién mucho aprieta poco abarca). No ho vulguem tot de cop. Si d'entrada posem condicions als futurs votants d'una imaginària independència de Catalunya, la causa estarà perduda per golejada. És donar-li més carnassa als autodenominats progressistes. No estem tractant de crear un club privat a l'ús.
Primer: la independència.
Segon: l'oficialitat del català com a idioma nacional i de cohesió.
Després: ja veurem, i tot el que faci falta...
Així de fàcil. Si comencem novament amb imposicions obsoletes, si seguim amb crítiques inoportunes, moltes de aquelles persones (de parla castellana) possibles votants d'un ‘si' a la independència, començaran a pensar-se'l novament. Hi ha altres que governeu i no estan per aquesta tasca impositiva. No ho oblidem.
Què si hi ha andalusos, extremenys, gallecs i aragonesos independentistes? Qui ho dubta a aquestes altures?
Poden dubtar-ho només aquells que veuen fantasmes per tot arreu. Aquells que odien tant (i amb molta raó) a tot el que soni a espanyol, que no poden concebre que un parlant hispà sigui independentista. Conec un munt d'aquests. Després vénen aquells catalans que quan els parles un català mig acceptable, detecten ‘a priori' que ets “espanyol”. Se somriuen irònicament i et miren amb una simpatia mal dissimulada, com perdonant-te la vida, i a més a més et contesten en castellà…. D'aquests conec bastants, massa...
No cal negar el fet inqüestionable que 40 o 50 anys de permanència a Catalunya són gaires anys i donen per haver après català, èuscar, llatí i anglès. Certament. Però a quins nivells culturals ens estem referint? I per descomptat que situacions específiques, a quines condicions, a quin tipus d'immigració. Si ens fem seriosament aquestes preguntes entraríem de ple en altres més complicades; quins prototips d'integració hem posat en pràctica a Catalunya, (i quals hi ha en l'actualitat), quins al·licients per aprendre l’idioma han tingut (i tenen) els immigrants que han arribat a Catalunya en els últims 50 anys. D'obligacions: cap, “estem a Espanya”, contesten els del Fòrum Babel i Ciutadans.
Per tant, està més clar que l'aigua: No podem tornar a l'any 1609 (ara es compleixen 400 anys) quan es van expulsar a Barbaria a milions de moriscos, jueus i gitanos.
Hem de crear noves polítiques que invitin tots els ciutadans catalans, sense distinció de llengua, origen ni raça, a creure en l'independència de Catalunya. Hem de reservar els odis per a l'oligarquia centralista madrilenya i tots els seus aliats, i a més a més, hem d'atreure'ns a tots els ciutadans catalans, parlin o no l'idioma de la terra.
La situació és així per constatació i per irreversibilitat.

Pedro Morón de la Fuente
Periodista i president de Catalònia Acord

Amnistia Internacional

Una entrevista sobre la Feria de Abril de Barcelona