dijous, 24 de setembre de 2009

Camí cap a la independència


Molt s’ha escrit abans i després de la consulta d’Arenys de Munt. No insistiré, per tant, en aquest article. Bastin les imatges captades els dies 12 i 13 de setembre en aquesta petita localitat que ja és coneguda per tots.

"Camí cap a la independència" és un petit llibre escrit per l’empresari Ramon Canela, qui precisament té una important empresa a Arenys de Munt. Aquest article és el pròleg d’aquest llibre que es va difondre coincidint amb la Diada i que, gustosament, vaig accedir a escriure. Si cau en els seus mans llegeixin-lo perquè val la pena.

Camí cap a la independència

Pròleg

En aquest breviari que tenen a les seves mans, es tracta d’explicar el més clarament possible els motius per a la declaració d’independència de Catalunya. A alguns pot sonar-los a utopia, a d’altres el contrari, a campanes de festa. Als uns i als altres els demanaria que llegeixin aquest petit llibre fins al final. Val la pena.



Fa tan sols uns quants anys, parlar a Catalunya d’espoli fiscal, balances fiscals i aventurar quantitats escandaloses respecte al robatori continuat que exerceix anualment l’Estat Espanyol amb la nació catalana, era pràcticament un pecat, fins i tot en cercles nacionalistes i catalanistes estava gairebé mal vist que es tractes públicament aquest tema. Com a màxim es parlava i s’escrivia sobre la "detracció econòmica que pateix Catalunya". En menys de vuit anys la percepció dels ciutadans sobre aquests temes ha canviat substancialment.



Aquest canvi de mentalitat ciutadana ha provocat que l’oligarquia madrilenya es veiés obligada, no fa gaire, a publicar (amb gairebé 30 anys de retard) les balances fiscals. Ho va fer a la baixa més ridícula, i que ningú ha arribat a creure’s. Cap dels anteriors presidents de l’Estat espanyol (González i Aznar) va complir la seva paraula de fer públics els comptes recaptatoris, senzillament perquè no els interessava donar a conèixer, encara que fos a la baixa, la recaptació d’impostos ni el repartiment pertinent entre comunitats autònomes. Si el comptable de la seva empresa es nega a ensenyar-li els comptes, mal afer tenim entre mans. Desconfíi del contable...



Es parla de 20.000 milions d’euros anuals. Altres eleven la xifra a 25.000. El govern central assenyala com a correcta, evidentment, la quantitat aproximada de 15.000 milions d’euros. Les xifres poden variar d’un any a un altre i en aquest llibre s’assenyala encertadament que ben bé podrien duplicar-se les xifres assenyalades de l’espoli, ja que és molt difícil quantificar la recaptació d’impostos i les inversions que es fan en serveis i infraestructures.



Si a tot això afegim que els pressupostos d’inversions de l’Estat Espanyol per a Catalunya, aprovats per les Corts, s’incompleixen any rere any, no cal estranyar-se que Catalunya s’empobreixi cada cop més i vagi en l’actualitat a la saga de moltes altres comunitats espanyoles més pobres. En el seu afany espoliador Espanya està matant a la tradicional "gallina dels ous d’or", o el que és el mateix: posa frens i poc greix a la locomotora catalana, a més de robar-li combustible.



Hi ha que assenyala, i encertadament, que no tots els motius existents per a la consecució de la independència de Catalunya han de centrar-se en les qüestions econòmiques, per molt importants i decisives que aquestes ho siguin. L’afer és tan obvi que no em detindré massa a analitzar-ho. Els avatars de la història de Catalunya són àmpliament coneguts per tots, inclosos els oligarques espanyols i francesos.



Els sentiments, els himnes, les banderes i les institucions catalanes són summament importants per al manteniment de l’esperit i el sentiment nacional; hem de mantenir-los al lloc privilegiat que mereixen. A l’hora de la veritat, no obstant això, prevalen, o haurien de prevaler, el poder adquisitiu dels ciutadans, les infraestructures que mai es realitzen, la deixadesa secular que al govern central fa respecte a les seves obligacions amb Catalunya i els greuges comparatius que ens arriben dia a dia d’altres comunitats de l’Estat. Aquesta deixadesa intencionada, per activa i per passiva, porta a posar en primera línia "la qüestió econòmica catalana", i l’excessiu espoli que patim, a l’hora d’una hipotètica proclamació d’independència.



De fet, ja s’ha constatat en importants enquestes i estudis sociològics que la independència és l’únic punt factible a què pot adherir-se la majoria de ciutadans de Catalunya en l’actualitat. Són els que pateixen accentuades carències estructurals i infraestructurals als barris perifèrics dels diversos anells de l’àrea metropolitana de Barcelona, ja siguin catalans d’origen o immigrats nouvinguts o amb 50 anys de catalanitat adquirida. Els que els manquen hospitals adequats i residències per a la tercera edat, els que paguen peatges abusius quan van al seu lloc de treball, els viatgers de trens obsolets, els que no disposen de llocs adequats per a l’oci i l’esbarjo, que són també els que treballen més hores i pateixen d’estrès permanent. En definitiva, els que paguen més impostos, treballen més i reben menys a canvi.



D’altra banda els missatges llançats pels centralistes espanyols, que utilitzen tots els mitjans de comunicació de masses, es continuen centrant en què hi ha un "oasi català" que ha de ser solidari amb la resta de comunitats. Fins quan la solidaritat mal entesa? Quan se’ns demanarà permís per establir un barem solidari, un repartiment equitatiu de la riquesa que generem?



Lamentablement els partits polítics de caràcter nacionalista, catalanista o independentista d’aquesta nació sense estat, encara que amb el parlament autonòmic representatiu, no estan per la proclamació de la independència. Ja poden exposar es raons peregrines, subliminars o subjectives que vulguin. La veritat unívoca és que si ho desitgessin obertament ja s’hagués proclamat la independència de Catalunya l’any 2003. No ha estat així, no busquem raons imaginàries. Al Parlament català hi ha majoria independentista-nacionalista per a una proclamació unilateral o consensuada de la independència. Per tant, han de ser unes noves regles de joc democràtic a l’arc parlamentari català (amb noves formacions polítiques), o la societat civil i les seves entitats ciutadanes (o tots a una), les que impulsin la proclamació de la independència de Catalunya.



Les diverses mutilacions que ha patit en nou Estatut de Catalunya, malgrat ser ratificat pels parlaments català i espanyol, les controvèrsies (de mal pagador) subjacents amb els responsables econòmics del govern central a l’hora d’aplicar la nova normativa catalana (tres anys de negociacions) i el mal acord econòmic a què s’ha arribat malgrat el triomfalisme del tripartit (PSC-PSOE-ERC-IC), no fan sinó que refermar-nos en la creença que Catalunya ha de ser independent o no serà. Les promeses i mentides s’eternitzen sota la convivència dels poders fàctics espanyols.



Mentrestant es continuen construint AVES a Andalusia, Castella la Manxa o travessant el Puerto de Pajares (Asturies), autovies gratuïtes a tot l’Estat amuntegades i es restauren monuments i catedrals per tot arreu. Al govern espanyol, per exemple, mai li ha interessat acabar una obra com la Sagrada Família de Barcelona...Els mapes d’ampliació urbanística de Madrid i Barcelona cada cop se separen més i les industries de tota mena es desplacen contínuament cap a "la capital de les espanyes"...



Els models patriòtics han canviat a tot el món. La globalització de l’economia, els mitjans de comunicació i la tremenda influència que exerceixen els països emergents han contribuït i contribueixen que el sentit de pàtria vagi inequívocament unit al valor de les coses. El concepte colonialista tradicional desapareix a passos de gegant, encara que emergeixen altres formes d’imperialisme possiblement més poderós. Per tot això han anat sorgint noves nacions a Europa i la resta del món, malgrat la falsa creença que en un món global no té sentit anar creant nous països.



Catalunya, conquerida manu militari, porta 300 anys sent una colònia de l’Estat Espanyol. En aquests moments de crisi han passat tres anys per analitzar i posar damunt de la taula una proposta de finançament inacceptable i de no aplicació immediata. Se segueix amb l’espoli en format de dret de conquesta. La independència és l’única sortida. La negociació, el pactisme o l’encaix amb un Estat Espanyol centralista, excloent i a més a més difamador i menyspreador, ja no es possible.

Amnistia Internacional

Una entrevista sobre la Feria de Abril de Barcelona